Alfred Mondrià escriu sobre FINESTRALS de Philip Larkin (16.06.14)

L’home comú de Philip Larkin

Els versos de Philip Larkin (1922-1985) representen un autoretrat càustic, descarnat i lúcid, a banda d’una mirada implacable de la societat anglesa de postguerra, tal i com demostra “Finestrals”l’últim dels seus poemaris que podem llegir en versió de Marcel Riera.

Philip Larkin Finestrals Traducció Marcel Riera Labreu 2009

Opiòman, vulnerable i capriciós, Thomas de Quincey és un autor a qui agraeixes, en lloc de rampells de genialitat, l’encant i la seducció que desprén la seua escriptura. En Memòria dels poetes dels llacs sovint es perd —per fortuna— enmig de la narració: “M’he deixat arrossegar de manera insensata per aquesta digressió. Reprenc ara el fil del meu relat”, anota un imprevisible De Quincey en aquest assaig dedicat als seus idolatrats poetes i on el retrat de conjunt no és, precisament, bondadós. Coleridge queda, sense matisos, com un plagiari reincident, i Southey és descrit des d’una diplomàtica reticència. Ara bé, el centre de les lloances hauria d’haver estat Wordsworth, perseguit devotament fins que se saturà de la seua egolatria, però sobretot per detalls com que el poeta fera servir un ganivet ple de mantega per tallar —i omplir de taques— les pàgines de les memòries de Burke que De Quincey conservava, encara virginals, en la seua biblioteca. És més aconsellable dedicar una admiració distant als hòmens de geni que no patir la seua companyia diària, conclou —rendit i enfitat— De Quincey.

Model de misantropia i desapassionament, sobta que Philip Larkin reconeguera la fascinació que sentí per Wordsworth. De fet, de les poques vegades que se li escaparen unes llàgrimes fou quan sentí recitar a la ràdio del cotxe l’Oda a la immortalitat: “La pèrdua és per a mi el que els narcisos eren per a Wordsworth”, declara com a lema per demostrar que, fins i tot la proposta poètica més allunyada, és deutora de la tradició. Els versos de Larkin comparteixen parentiu amb la barreja de quotidianitat i metafísica d’Eliot, l’arrogància provocativa d’Auden i també amb Yeats però, tal i com destaca l’autor, més per la musicalitat que no pel simbolisme i la febre celta. Això sí, el poeta més determinant que li ensenyà a escriure sense por de reproduir les angoixes i derrotes —les ombres que a tots ens estrenyen—, fou Thomas Hardy. Larkin es proposà bastir una obra, a partir de la pròpia biografia, que no embellira ni disfressara els fets, sinó que els oferira despullats: la cruesa de les coses tal com són. La infelicitat, les desil·lusions i la vulgaritat grisa —sense prescindir d’un somriure burleta i una mica compassiu— constitueixen el generador de la poesia de Larkin, i el que és més difícil en la lírica anglesa, amb una veu que es desmarca dels precedents i també dels companys de generació.

Martin Amis recorda que Larkin —amic íntim de son pare—, quan els visitava de menuts, els donava a ell i al seu germà uns escassos penics “sota una mirada dolguda i sacerdotal”. Un garrepa militant, tal i com admet el mateix Larkin amb autoironia, ja que els diners li feien retrets: “Per què ens deixes aquí al calaix, insatisfets?/ Som el que mai no has tingut —el sexe, o millor./ Encara pots aconseguir-ho si ens firmes un taló”. Amb una estima que no decau, Martin Amis assenyala que, quan conversaven, a Larkin no li interessava la situació de l’home posthistòric, sinó que li preocupava més el psicodrama de la calvície precoç.

I és que el seu món poètic defuig la transcendència i la retòrica elevada per tal de fixar-se en detalls i espais sense èpica: hotels, tavernes geperudes, hospitals i carrers. La seua vida ordinària esdevé així un reflex de la condició humana, emmarcada en el paisatge esquerp de la postguerra anglesa. Larkin no es recrea en la sordidesa i els aspectes lúgubres on es refugien altres poetes —ni tan sols acudeix al recurs del ressentiment—, sinó que encaixa amb estoïcisme la sèrie de dissorts que encerclen l’home corrent. Amb un punt de sornegueria confessa que se li han escapat quasi totes les oportunitats: “les relacions sexuals van sorgir/ l’any mil nou-cents seixanta-tres (força tard per a mi)/ entre la fi de la prohibició de Lady Chaterley/ i, dels Beatles, el primer trenta-tres”. El sarcasme i un humor redemptor no abandonen del tot aquesta mirada trista i desolada.

Del seu pas per Oxford i de la iniciació en l’amor i l’amistat sorgiren les novel·les Jill (1946) i Una noia a l’hivern (1947), però l’autor remarca que, en el fons, la ficció consisteix a parlar dels altres i que ell només sabia parlar de Philip Larkin. Un terreny més favorable a la poesia sense necessitat d’inventar-se cap personatge a qui traslladar els fantasmes. Un engany menor (1955) i, sobretot, Les bodes de Pentecostés (1964) el situaren definitivament en la robusta línia successòria de la lírica anglesa. En aquest segon poemari ja s’adverteixen uns temes recurrents: vides anodines, una relació dolorosa amb els pares i una declarada hostilitat al matrimoni. Llocs neutres com Els grans magatzems que contenen roba interior diària però també el món secret de fantasies pornogràfiques, o bé la veritat que es revela, simplement, de forma grollera en els gargots i obscenitats dibuixades a una xica guapa d’un cartell publicitari, “massa exquisida per a aquesta vida”.

En Finestrals (1974) corprén aquest fatalisme insubornable, la constatació del poeta que la mediocritat i les decepcions són allò més representatiu del ser humà modern. Com els vells que miren “amb aquest aire d’esmaperduda absència”, o la mort que aguaita per sales d’hospital encara que provem de distanciar-la “amb pansides i malaguanyades flors propiciatòries”. Si el poeta s’alça a pixar a les quatre de la matinada, una lluna antiromàntica —insensata— anuncia que “la seva fermesa i claredat són un recordatori de la força i el dolor/ de ser jove, d’allò que ja no pot tornar,/ però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat”.

Amb col·loquialismes i expressions vulgars que funcionen com un detonador, Larkin trencà el cercle de lectors habituals de poesia i parlà amb un llenguatge directe, però des d’uns ritmes austers —amb motles tradicionals— i una tensió emotiva molt mesurada. A banda de l’autoretrat desesperançat, destaquen les escenes que consigna en alguns dels millors poemes, com Els jugadors de cartesarrecerats en una “pau secreta i bestial”, o Dissabte de fira amb quadres descrits des d’una força dickensiana, fins que tots desapareixen camí de “les seves vides de veïnat”, “de tornada a la tardor, deixant enrere la buida clofolla/ de l’estiu que els va portar aquí”. L’únic paradís possible s’amaga en un hotel impersonal a la costa, una nit de tempesta, entre pagesos i desconeguts que beuen vi i escridassen, quan “volen renecs i afirmacions sense perill/ sobre febres reumàtiques i la resurrecció/ sobre el regicidi o el pastís de conill”.

Solitari tenaç, tímid defensiu, en Vers de société Larkin insinua que no vol acceptar una invitació amb “una colla de desgraciats/ perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre”, però que en l’últim instant cedeix: “Més enllà de la llum hi ha un fracàs i el remordiment/ que remuguen Benvolgut Warlock-Williams i/ tant que sí…” Les escletxes d’una intimitat blindada —“la vida primer és tedi/ després por”—, una fragilitat que tampoc no dissimula en l’última carta que envià a Kingsley Amis, prop de la fi: “Mira, la cinta s’està acabant; imagina’m ficant a la maleta el pijama i els estris d’afaitar, per al tràngol d’avui, i desitja que tot vagi bé”. Una absència d’èmfasi que Larkin traslladà als poemes, abatuts i resignats, però sense deixar de subratllar aquesta mena de do que conté la vida. Una epifania observable, inclús, en el ritual fatigat de cada estiu amb banyistes, ràdios, gent amb xiquets o que empeny cadires de rodes: “Si el pitjor/ d’un temps perfecte és que no en som mereixedors/ pot ser que tots aquests, facin ben fet/ anant a la platja malgirbats/ cada any, educant els fills amb pallassades, però també ajudant/ els vells, com cal”.

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter