L’escriptora Anna Carreras publica aquesta setmana la novel·la eròtica Encén el llum ( LaBreu Edicions ), també en l’edició castellana de la qual ella ha fet la traducció, amb un títol tan ambigu com explícit alhora: Un francés a medianoche ( Navona Editorial ). Ha canviat el títol perquè la traducció literal de l’original en català perdia una part del seu significat en el procés. No és l’única cosa que ha canviat entre les dues versions, també ho ha fet el llenguatge i les seves aplicacions més sensuals: “En castellà és més líric i retòric, mentre que en català és més directe, exactament com jo parlo.”
Encén el llum és la seva sisena novel·la publicada i la tercera en poc més d’un any, després d’Ombres franceses i l’encara molt recent Fes-me la permanent ( El Cep i la Nansa ). Comptant que al juny també sortirà la versió castellana d’Ombres franceses (Penumbra en París), també traduïda per ella, i que acaba de participar en el volum col·lectiu Sangassa, de l’editorial mallorquina AdiA –que ha convidat sis autors a escriure un conte sobre la sang, sense la intervenció de cap arma de foc–, Anna Carreras calcula que en aquest últim any i escaig ha publicat “cinc llibres i mig”. Com explica aquesta productivitat? “Acabo de fer 40 anys i crec que ja és hora de sortir a la palestra d’una vegada, després d’haver estat bandejada per una manera d’escriure que no s’ha sumat al cànon establert. Ara, amb tants de llibres, ja tenen prou varietat per col·locar-me en algun cànon, si volen”, diu amb un somriure aquesta barcelonina que actualment resideix a Girona.
Sobre la seva primera incursió declarada en la novel·la eròtica, explica: “Estic farta de les metàfores repetides de la pornografia i del codi que es fa servir tradicionalment a l’hora de parlar d’erotisme, fent paral·lelismes amb fruites i verdures. Tampoc no m’interessa gens Cinquanta ombres de Grey, que és de tot menys erotisme i és, sobretot, literatura de masses. Jo he anat a buscar una tercera via, a través d’Orient i, en concret, de la mil·lenària secta xinesa de les tigresses blanques.” Mite o realitat, aquestes tigresses blanques intentaven assolir la immortalitat a través de l’art de la fel·lació. “Jo situo una tigressa blanca a Occident, en ple segle XXI, que posa a tots els seus companys de joc noms orientals.”
Tot i que a Encén el llum és més notòria i evident que en altres llibres seus, Carreras remarca que “la idea del desig és el que mou tota la meva obra; de fet, sense desig no hi ha escriptura”.
També hi ha bones dosis de desig a Fes-me la permanent, una novel·la publicada la tardor passada, que s’estructura a partir d’una selecció de les columnes que Anna Carreras escriu a El Punt Avui. Són columnes poc o gens periodístiques, “per descansar un moment de les notícies i de la mala maror que ens envolta, prendre’s un cafè tranquil·lament i somiar mons possibles”, afirma. Fes-me la permanent –“Això és una spin-off de les teves columnes al diari”, li va dir Callahan Ruiz, d’ Els Bastards – té com a personatge principal Saiola, la protagonista de les columnes, “quan no escriu columnes”. En algun moment indeterminat entre els segles XIX i XX, Saiola “escriu una llarga carta d’amor pública i per fascicles al seu enamorat”. “És un amor pur no correspost i aquesta no correspondència és la que genera intensitat en l’escriptura. Saiola és l’enamorada més sincera de la seva època”, afegeix l’escriptora. A més de les columnes inserides al llarg de la narració, hi ha també altres elements i més d’una veu narrativa, inclosa “la del lector o la seva consciència, que li diu a la protagonista que freni, que no es passi”. “Més que un llibre, és un objecte postmodern, basat en l’estètica del fragment, un concepte molt andywarholià i contemporani, amb fotos, cites, correspondència… He volgut que forma i contingut, ètica i estètica, vagin plegats. És un producte avantguardista del segle XXI, en el qual el lector ja viu fragmentat entre l’exposició pública a Facebook i la seva dimensió més privada, de manera que pot sentir-se emmirallat en aquest llibre.”
