Aprendre a mirar; aprendre a veure: LA TARDA DEL SR.ANDESMAS de Marguerite Duras ElPuntAvui (21.06.15)

Que la literatura no és només un argument —o, si preferiu dir-ho a l’inrevès, que un argument per ell sol no és (encara) literatura— ho posa de manifest d’una manera meridiana La tarda del Senyor Andesmas (L’Après-midi de monsieur Andesmas), la nova novel·la de Marguerite Duràs que, en traducció de Marc Colell i Teixidó, ha publicat Labreu Edicions.

Si cometem l’errada de llegir-la distretament, sense prestar-hi gaire atenció, fixant-nos més en el què que no pas en el com, el més lògic és que ens quedem amb la sensació que hi passa ben poc —afirmació que, si som de la Lliga de l’Ampolla Mig Buida, potser convertirem en: «No hi passa res!»; que se’ns ha narrat una petita, encantadora història, dotada d’una gran intensitat poètica i evocadora, però que ens ha dut només un pam més enllà d’on érem.

Per contra, si la llegim com convindria llegir la literatura literatura —en realitat, la literatura,tout court—, dedicant-hi el temps i, sobretot, la cura que requereix, aturant-nos en els detalls, assaborint tant l’harmonia com el tast de cada frase, deixant que cadascuna deixi el seu pòsit, discret i inadvertit, tindrem la satisfacció de comprovar que no tan sols no hi passa ben poc, sinó que hi passa molt, i, a sobre, el que hi passa és molt important.

Que mitjançant el truc de màgia de les paraules de l’escriptura, que l’autora de L’amant domina tan bé, ens ha fet mirar molt d’a prop —en alguns casos, fins i tot fa la (falsa) impressió que massa i tot—, ha mantingut la nostra vista molt arran de terra, fixant el nostre esguard en fets i paraules en teoria insignificants, però, en acabat, sense que sapiguem ben bé com, ens ha fet veure molt, ens ha dut molt i molt lluny.

És ben possible que, per prendre’n consciència, per treure’n el màxim profit, ens calgui retrocedir; anar, ara sí, ara també, unes pàgines enrere per recobrar una frase o un diàleg —probablement, una sola paraula—, però si reeixim acompletar el trencaclosques de percepcions i sensacions que ens brinda, en sortirem agraïts i complaguts. I encara més si, aprofitant que la seva brevetat, 82 pàgines mal comptades, el rellegim sencer. Si ho fem, i resulta prou aconsellable que ho fem, comprovarem el munt de llavors que, talment les pedretes del Petit Polzet, Duras ha anat sembrant, subreptíciament, al seu subtil pas per la narració.

Com una hàbil pintora impressionista, amb una delicadesa extremada, de minuciosa i pacient cirurgiana literària, ha pres el pinzell i, tot just amb l’impacte mínim, puntillista, quasi imperceptible, sovint gairebé invisible, de la seva punta damunt la tela, ha anat dibuixant una segona imatge; una segona imatge oculta, una ombra —una ombra de llum, si se’m permet la (teòrica) contradicció—, més enllà de l’evident i primigènia, superficial que es veu a simple vista; imatge que, si som capaços de mirar el quadre des de la perspectiva adient, acaba prenent molt més relleu, realitat i consistència que la primera.

Suplement de Cultura d’El Punt Avui, Xavier Serrahima, 21.06.15