Arnau Pons, el poeta lector. (Núvol, 5.12.12)

Arnau Pons és un poeta, traductor, editor de poesia. És també un dels grans especialistes en Paul Celan. Viu a Collserola, retirat dels cercles i els saraus literaris, lluny de la literatura premiada i oficial, completament lliurat a les seves lectures, que desvela en aquesta entrevista de Sam D. Abrams. (Fotos de Manu Manzano.)

Arnau Pons | Foto Manu Manzano

Al llarg de la teva trajectòria has dedicat un esforç considerable a la traducció de poesia. El fet és que has dotat la lírica catalana contemporània de versions excel·lents de Paul Celan, Luiza Neto Jorge, Herberto Helder i Dino Campana, entre altres. Què és per a tu la traducció? Què significa?

Pot ser l’actualització d’un acte crític. Em valc del fons subversiu, del caràcter dissident o de la voluntat de separació d’un poeta per posar al dia les meves inquietuds. Tot això s’acompanya, indissociablement, d’un moviment de solidaritat envers aquest poeta que estic traduint, per tot allò que ha dit i per tot allò que ha viscut.

Però no sóc gaire confiat i per això no perdo mai de vista que la cultura s’avé fàcilment a tot i que és amb tot que treballa. Conjugant sovint l’inconjugable. És per aquest motiu que sempre intento anar més enllà del fet cultural en si. Meschonnic deia que la traducció «n’est pas un transport mais un rapport». Jo sóc del seu mateix parer: és una relació molt forta i intensa amb un altre poeta; en traduir-lo, sento que visc una rara camaraderia que em permet d’afrontar la soledat poètica de l’època que m’ha tocat viure.

Sovint es ressalta que la traducció és un acte hospitalari, d’acollida, de benvinguda. És cert. Tanmateix, el desig d’integració mai no ha d’acabar tapant aquella estrangeria que ha vingut al món per desconcertar i per enriquir. No es tracta, doncs, d’anostrar l’estrany, sinó de preservar la seva naturalesa estranya, ja que sempre obliga a repensar-nos.

Des d’un punt de vista pràctic, la traducció pot ser també una manera d’assajar, d’exercitar-se, de posar-se a prova. Ni la mà ni la llengua són les mateixes després d’una experiència com aquesta.

Vull remarcar que de vegades es pot donar el cas —com m’ha passat a mi— que una traducció expressi una presa de distància envers allò que es tradueix. Aleshores intento retenir al màxim la invenció. No sóc tan generós.

Quina relació hi ha, per tu, entre la creació poètica i la traducció de poesia? Et costa resistir la influència dels autors que tradueixes? Hi ha potser diferents graus de resistència? Em fa l’efecte, per exemple, que la versió de Dino Campana és tan eficaç i feliç perquè hi havia una proximitat natural entre tu i l’autor. En canvi, crec que et vas haver d’acostar més a Luiza Neto Jorge i a Herberto Helder. És així?

No em plantejo la qüestió de les influències com se sol fer habitualment, perquè la inspiració em ve sempre de la lletra: la que llegeixo en el paisatge celebrat, en una relació o en un llibre.

D’entrada, jo posaria la traducció de Dino Campana al costat de la de Luiza Neto Jorge i la de Velimir Khlèbnikov. Amb cadascun hi hagut, per part meva, una entrega total. Hi he cercat aquells trets més propis i més distintius per parlar de mi i de l’hora actual. Em tocava traduir-los. Perquè traduir toca, però també trastoca moltes coses. No només es traslladen uns poemes i no només es busca una llengua singular per donar les qualitats i matisos d’aquella llengua estrangera i singular. Hi ha tota una actitud que també cal implantar en la llengua d’arribada. Sense aquesta dimensió contestatària i històrica, jo no m’hi sabria implicar. Per això intento eixamplar al màxim el sentit de la traducció, i per aconseguir-ho vaig fins a la part més íntima i més fonda de mi mateix. El resultat són traduccions-retrat, traduccions-assaig, traduccions-reflexió, traduccions-memòria, traduccions-combat. Aleshores ens podem preguntar si la influència no pren en aquests casos una dimensió inusitada. ¿Té sentit parlar d’una angoixa de les influències, com va fer Harold Bloom, quan el fet de traduir poesia és vist com una oportunitat revolucionària? Cada poema engospat, recobrat o transferit posa al descobert la història d’una opressió, d’una violència, d’una hostilitat, d’una lluita, i reorienta així la política del present que li toca afrontar. És d’aquesta manera que els meus poemes queden vinculats per sempre a tots els poemes que he traduït. I fan camí plegats, braç a braç.

En Luiza Neto Jorge hi havia la qüestió de la dona i del gènere, de la dona poeta i de la dona lectora. Vaig voler donar veu a aquella feminitat irònica, cantelluda, iconoclasta. Era el moment en què en Manuel Guerrero havia fet la seva antologia Sense contemplacions, que vaig haver d’assumir a contracor ja que va ser la conseqüència inesperada d’un cicle de lectures que ell mateix havia organitzat i al qual jo havia participat. En parlo a bastament en ‘la poètica’ que hi vaig incloure, on qüestiono les antologies pel seu caràcter sectari. El fet és que de seguida es va crear un debat sobre l’absència de dones en aquella tria (per exemple, de la Marçal, que feia poc que havia mort). I com a reacció, els poetes que hi eren van reivindicar una certa androgínia, constitutiva de tot creador. És a dir, que no calia plantejar la presència femenina en el llibre perquè tots els poetes són andrògins… Fins i tot algú va fer servir l’argument sorneguer que jo —que no havia participat en la presentació del llibre ni tampoc en els debats que va provocar— era qui aportava, amb la meva sexualitat rimbaldiana, la part de ‘diferència’ necessària. Amb això ens fem una idea ben clara de la mena de mentalitat que deambula entre els bastidors de la poesia catalana més avantguardista i trencadora. I també andrògina, pel que fa al cas. S’entén doncs que la poesia de Luiza Neto Jorge em demanés de replicar a aquest narcisisme assistit dels ‘nois brillants’ de la poesia contemporània. I és així que el punxó crític de «Os sítios sitiados» ens va arribar al català, mitjançant un revolt paronomàstic: «Destrets d’indret». I amb un judici sumari a una poesia orgullosa i blindada.

Hem de ser molt conscients que amb la traducció arribem a un poema a partir d’un poema; obtenim un poema mitjançant un poema. I és important que els efectes i els escarafalls que el poema ha provocat en la pròpia cultura siguin recuperats pel poema que el diu. Per tant, hi ha forçosament una interdependència molt forta, entre la creació poètica i la traducció de poesia. No es pot traduir un poema sense la implicació de la poesia. I tanmateix no n’hi ha prou.… Quants de poetes no es perden encara ara l’envit de l’alteritat perquè no estan avesats a assumir les qüestions ètiques que vénen amb ella?

A vegades has traduït algunes obres a quatre mans. Recordo concretament el poemari ‘Les pedres negres’ de Gastão Cruz, que vas traduir amb Joaquim Sala-Sanahuja. Com funciona la traducció feta amb altres persones? Té avantatges o limitacions?

La traducció de Les pedres negres neix d’una trobada amb Gastão Cruz propiciada per en Joaquim Sala-Sanahuja, el traductor de Fernando Pessoa. En aquell moment es van donar les condicions per a una col·laboració. Jo no volia traduir aquest llibre tot sol i no volia tampoc faltar a la invitació. El resultat és, crec jo, summament cortès, com va ser-ho també la traducció. Passava una primera versió a en Joaquim i ell me la tornava amb algunes propostes. Els poemes van anar i venir en cosa de dies. No vam treballar mai junts, a la mateixa taula.

Va ser gràcies a Gastão Cruz que vaig conèixer la poesia de Luiza Neto Jorge i de Luis Miguel Nava, de qui vaig fer una tria de poemes de Vulcão per a Els marges.

Però hi ha una altra traducció que també vaig fer a quatre mans i en unes condicions molt diferents: El festí en temps de pesta, de Puixkin, juntament amb l’Helena Vidal. L’única limitació que tenia jo aleshores és que no coneixia el rus, però comptava amb l’Helena, que és una traductora excel·lent d’aquesta llengua, i això ja m’era un incentiu. Vaig ser jo qui li va proposar de fer aquella traducció. En aquell moment, l’Helena tenia molta feina a la universitat i em va proposar de fer-ho plegats. Jo em sentia molt atret per aquest poema blasfem que tant agradava a Tsvetàieva, fins al punt que ella mateixa l’havia traduït al francès, i és en aquesta versió que el vaig llegir sencer. El festí en temps de pesta es podia tornar a llegir com una reacció contra la gran pesta dels anys 80 i 90, la sida. M’havia impressionat l’assaig de Susan Sontag i tenia amics, i amics d’amics, que se n’havien mort. No tan sols un patia una malaltia devastadora i incurable, sinó que en quedava estigmatitzat socialment, com un pària. Amb aquest poema de Puixkin, ateses les limitacions formals de mètrica i de rima, la feina tampoc no es va fer en una mateixa taula. Jo tenia a la vista diverses traduccions i mirava d’obrir-me camí amb la inventiva. Vam treballar, doncs, per separat i llavors vam barrejar versos i estrofes cercant les millors solucions. És un resultat molt mixt, molt hibriditzat.

Les teves traduccions sempre són el fruit d’una lectura profunda de l’obra de l’autor, d’un estudi detallat i matisat de la seva producció general. Sovint, com en el cas del poeta rus Velimir Khlèbnikov, les versions apareixen acompanyades d’un assaig de lectura i d’interpretació. La traducció sempre comença per la lectura i l’estudi?

Havia de posar Khlèbnikov sota la claror utòpica que al meu parer li corresponia. Em sentia cridat a fer-ho. Em passa igual amb Celan. Perquè tots dos són poetes que tenen uns neguits de poeta que els distingeixen enormement de les idees i les maneres que sol desplegar davant nosaltres la literatura premiada i oficial. Per això els vaig aplegar en un mateix llibret de protesta.

Per mi l’estudi no ha de cenyir-se només a la cosa erudita o tècnica. M’interessa especialment l’esfera humana. Només així puc entendre l’acte d’innovació que l’obra representa quan crea una distància envers un context històric, polític o literari. Tinc la necessitat d’introduir aquesta dimensió particular en l’anàlisi de les formes abstractes de l’expressió poètica, ja que l’acte de traduir ve just després d’aquesta reflexió.

Tinc aquí un exemplar de Cristall d’alè, la teva versió de Paul Celan, que data de l’any 1995. Ens pots explicar les condicions del teu descobriment de Celan? Què va significar per a tu aquell descobriment?

Fa uns anys, posant ordre en el meu estudi, vaig adonar-me que la primera vegada que havia vist escrit el cognom de Celan portava accent: Célan, com si fos francès. I és així com jo el vaig transcriure. Me l’havia apuntat n’Andreu Vidal en un full, juntament amb altres autors i llibres. Em va dir que era un poeta de París que s’havia suïcidat al Sena. Jo havia de fer un article sobre Els dies tranquils. No feia gaire que el seu llibre havia sortit (el meu exemplar, dedicat, du la data de maig de 1989). N’Andreu no estava gaire satisfet amb les ressenyes que n’havien sortit; a més, pensava que hi havia algunes referències importants que havien passat desapercebudes i d’altres que calia fer constar si jo m’hi prestava. Buscava en mi una complicitat i jo tot d’una vaig estar-hi disposat. Érem amics. En aquell moment jo començava a ensenyar el que escrivia; ell em guanyava d’uns quants anys i això es notava. Per acompanyar el text, em va donar una foto seva, assegut sota l’escultura d’un gran àngel de pedra amb el dit als llavis, en senyal de silenci; devia ser del cementiri de Palma i feia joc amb la citació que encapçala el llibre: «in locum refrigerii, lucis et pacis…». Vaig exposar en aquell article totes les referències que n’Andreu em va voler donar, entre les quals aquesta del poeta ‘Célan’ que s’havia tirat al Sena d’un dels seus ponts. És obvi que n’Andreu tenia ganes de desvelar coses; potser donava per fet que els crítics no hi arribarien mai. El poema «El pont» al·ludia, per tant, a aquest suïcidi, encara que no hi hagués la dedicatòria expressa, que va ser inclosa més tard en el volum pòstum de l’Obra poètica. El que ens hauríem de preguntar —més enllà de la dada sobre el lloc des del qual Celan es va tirar al Sena i a partir de la qual s’ha volgut presentar la prova d’una filiació (o, per ser més precisos, d’una vinculació sense transmissió)— és qui parla en el poema «El pont» i què diu, si és que diu alguna cosa. És a dir: quina frase hi podem analitzar, de quin subjecte i quina significació pren. No em puc deixar de preguntar què hi llegeixen els qui han escrit alguna cosa sobre aquest poema basat en Celan. Potser d’entrada convindria situar-lo en el context literari català i tenir en compte la fascinació d’aleshores pel suïcidi, així com l’absència d’una vigilància crítica envers els horrors de la història, i sobretot la incapacitat de mesurar la responsabilitat de la literatura en aquests horrors. En Vicenç Altaió ja havia escrit, a la seva manera, un elogi del suïcidi amb Biothànatos, publicat a les Edicions del Mall, on n’Andreu havia tret Necròpsia. La poesia s’afirmava, desafiant, al voltant d’una ‘musa decapitada’. Palma no era la Ciutat de Mallorca sinó la ‘Ciutat de Mal’, o també ‘Port Baal’, en la restitució d’una autenticitat perduda, d’un origen oblidat. Dic tot això perquè Jesús Munárriz, que va publicar les seves traduccions castellanes el 1985, va fer un esforç remarcable per situar la poesia de Celan amb relació a la història i a la vida del poeta, amb referències a les vicissituds dels jueus romanesos durant la guerra i a la mort dels pares en un camp de concentració a Ucraïna. De fet, la nota biogràfica que encapçala l’edició de Amapola y memoria, escrita a partir del llibre d’Israel Chalfen, és una raresa si tenim en compte les posteriors aproximacions que se n’han fet en l’àmbit hispànic. Perquè és significatiu que un dels seus traductors més distingits, el poeta José Ángel Valente, hagués reeditat la Guía espiritual de Miguel de Molinos el 1989 i que el 1995 hagués coordinadat del llibre Hermenéutica y mística sobre sant Joan de la Creu. Poemes com «Tenebrae» i «Psalm» eren llegits des d’aquesta sensibilitat afí a la mística heterodoxa i es veien buidats del seu contingut anti-religiós i crític.

Tenim, doncs, com deia, el poema «El pont», situat entre «Heliotropium» —que comença amb un manlleu molt curiós d’uns versos de Celan, ja que els capgira completament de sentit, i que pertanyen al poema «Amb clau que canvia», del llibre De llindar en llindar— i «El penjat», que és un poema en forma de monòleg post mortem en el qual un penjat es presenta com si fos un fetus nonat, lligat al seu arbre placentari per la corda que l’escanya. És precisament entre aquests dos poemes que està situat «El pont», és a dir, entre un desig lúbric d’un vessament de sang i un càntic solemne al nihilisme d’una mort sobirana, que és, de fet, un naixement negat a un cert tipus de saber, probablement prescindible. Ara no és el moment ni el lloc per desenvolupar aquesta qüestió, però fóra bo que algú aportés alguna cosa més que dades i vinculacions, i que llegís realment «El pont». N’hi ha prou potser a dir que és «un joc»? Quina significació pren aleshores aquest joc entre els continguts dels altres dos poemes que l’acompanyen? I cap a on ens mena el fet de «jugar» amb la poesia de Celan tot partint d’aquest «pont»?

El fet és que vaig anar a parar a Celan per propi peu uns anys després, i a través, justament, de l’editorial Hiperión. Si la memòria no em traeix va ser l’any 1992; òbviament, en la traducció de Munárriz, i d’una manera casual, a la llibreria Laie de Barcelona. En un primer moment, el que em va sobtar és que, amb aquell nom, Paul Celan fos un poeta d’expressió alemanya. Vaig començar per De umbral en umbral i aviat vaig aconseguir l’altre llibre que Munárriz havia traduït: Amapola y memoria. L’any 1993 ja vaig començar a llegir-lo molt en traduccions franceses, acompanyat de comentaris, fins que vaig sentir que l’havia de llegir directament en alemany, és a dir, que m’havia de posar a estudiar la llengua, i això ja va ser l’any 1995.

De seguida Celan em va refermar en els meus sentiments i en les meves conviccions sobre la poesia i els poetes. Amb ell, la meva sensació de malestar o d’inquietud davant d’una certa literatura i d’una certa poesia va prendre consistència i va trobar la mida justa d’una nova formulació. Vaig poder confirmar que allà hi havia certament una violència i que calia combatre-la. Va ser com una mena de revelació i l’acompanyava una lucidesa particular.

Perquè m’entenguis bé, jo diria que hi ha, per una banda, una sensibilitat i també un tremp o un tarannà que m’han portat a llegir tal com ho faig. Emperò, per una altra banda, hi ha també una mena de deure, si se’n pot dir així. Tot això té molt a veure amb el sentit d’una experiència específicament ètica i poètica. A través d’ella reivindico el moviment emancipador i crític de la Il·lustració, que no s’acaba mai. Quan dirigim totes aquestes llums cap a l’interior de la llengua, també descobrim el funcionament de les mentalitats. Celan no para d’il·luminar la llengua alemanya des de dins.

Al llarg d’aquests disset anys que fa que et dediques a Paul Celan, t’has convertit en un especialista de renom internacional. Has participat en molts congressos internacionals a Europa i Amèrica. De fet, ara mateix acabes de tornar de participar en un congrés internacional a Lisboa, «Paul Celan: From an Ethics of Silence to a Poetics of the Encounter». Com ha anat aquest darrer congrés? I la teva ponència? Si no vaig errat, has proposat una nova lectura de Von Schwelle zu Schwelle (1955), el llibre que acabes de traduir al català sota el títol De llindar en llindar (Barcelona, Labreu, 2012).

Ha estat una bona ocasió per exposar algunes de les meves interpretacions i troballes davant d’algú com Barbara Wiedemann, que és l’editora de Celan a Alemanya i que coneix força bé les diferents propostes hermenèutiques. Amb ella hi ha una divergència metodològica considerable i ara hem pogut debatre cara a cara. També he pogut discutir amb els gadamerians i els heideggerians portuguesos, però arranat als textos, que és una cosa que ells no solen fer. He conegut Danielle Cohen-Lévinas i Clayton Crockett, amb els quals mantinc unes diferències estimulants, i també Jerôme Lèbre, que presentava una ponència sobre la correspondència entre Celan i Bachmann i amb el qual he pogut compartir els meus textos sobre aquests dos poetes, escrits abans que se’n publiquessin les cartes.

La meva intervenció era, com dius, sobre De llindar en llindar. Vaig fer una tria de 10 poemes per poder tractar tot un seguit de qüestions, com ara la coherència de les notes que Wiedemann ha confegit per a l’edició de tots els poemes (Die Gedichte, 2003). Se suposa que són unes notes materials i objectives que han d’ajudar el lector amb informacions rellevants, però sense predisposar-lo a una lectura. Jo he mostrat que això no és tan simple i que hi ha fortes contradiccions i llacunes segurament ideològiques en aquest aparat de notes. També vaig aprofitar l’avinentesa per exposar, de passada, algunes propostes d’interpretació de poemes concrets que a penes tenen comentaris. I vaig voler discutir alguns aspectes de les traduccions espanyoles, franceses i portugueses d’aquest mateix llibre.

Paul Celan i la seva obra, necessiten aquest esforç tan gran de lectura, d’estudi i d’interpretació constants? Els congressos i les monografies que se’n deriven, són tan necessaris? Que potser Celan no s’està convertint també en la peça clau d’una «indústria acadèmica» com altres grans autors de l’alta modernitat, per exemple T. S. Eliot?

Tot poeta demana un esforç. Sempre ha estat així. Si ens volen fer creure el contrari, és perquè hi ha poetes que volen una glòria immediata. Sabem prou bé quins són. No paren d’escriure invectives, directes i indirectes, contra la poesia de Celan, perquè no poden sofrir que un poeta difícil i a sobre jueu —un altre jueu!— tingui la projecció que ells mai no tindran, per molt clar que escriguin. Em temo que els crítics de poesia encara no han après a detectar l’origen d’un vell i cansat ressentiment. I passa que la gent que no llegeix poesia —o que en llegeix comptades vegades, per celebrar certes coses— en té prou de llegir aquests poetes de la diafanitat i de l’acudit.

No sé si es pot parlar ben bé d’indústria acadèmica, amb Celan. Tan de bo l’acadèmia fos prou valenta i fes l’opció del desxiframent, amb una producció aclaparadora. A més, Celan es distingeix d’Eliot no només en el contingut crític dels poemes, sinó també en la naturalesa dels assaigs i dels comentaris a què dóna lloc. L’aspecte ètic està sempre en un primer pla, associat a l’acte mateix d’escriure. És aquí que resideixen la seva necessitat i la seva vigència. Avui ja són massa els poetes que sembla que vulguin donar la raó a la cèlebre frase d’Adorno.

Entre l’un i l’altre hi ha, doncs, una diferència abismal; en Eliot, la poesia no es veu qüestionada; en Celan, sí, i no només la poesia: tota l’estona escriu amb l’agulló d’una interrogació crítica que s’adreça a les condicions culturals que van fer possible l’esdeveniment. Et remeto al meu comentari sobre el poema «Matière de Bretagne», de Reixes de paraula (Sprachgitter, 1959), una clara rèplica a The waste land (1922) d’Eliot. No podem oblidar que l’any 1936 Eliot va publicar una ressenya anònima contra el llibre The Yellow Spot: The Extermination of the Jewish in Germany a la seva revista The Criterion. La cosa ja li venia de lluny: no podem oblidar el seu poema «Burbank with a Baedeker: Bleistein with a Cigar», del 1920.

En els circuits internacionals a l’entorn de l’obra de Paul Celan has conegut el pensador, filòleg, crític i professor Jean Bollack. La vostra relació intel·lectual s’ha convertit en un autèntic debat i en un diàleg de molta potència. A tall d’exemple, podem citar la teva versió al castellà de Poésie contre poésie i de Pierre de coeur, dues obres que, gràcies a la teva intervenció, van aparèixer en edicions corregides i fins i tot augmentades per tu mateix i per l’autor. Què és el que Bollack aporta al panorama actual de l’estudi de textos literaris?

Bollack fa l’aposta pel sentit. I l’aposta pel sentit implica apostar pel subjecte, és a dir per l’autor. Com a poeta i com a traductor, no puc sinó secundar-lo, tot i que sóc conscient que aquestes apostes costen d’entendre i donen lloc a molts malentesos. El sentit no és un resultat fix ni tancat, sinó que és una idea reguladora, que ajuda a orientar la lectura a fi d’evitar les apropiacions. L’autor, per la seva banda, posseeix una subjectivitat, però la subjectivitat que llegim en la lletra no és, de cap de les maneres, una subjectivitat psicològica, com la que podem trobar en la persona, sinó que és la forma que agafa el poema per a la seva individualització. En llegir, interpretem una interpretació, una presa de posició, una actitud. És a dir, el que llegim és «la manera com allò és vist, com allò és jutjat o analizat», i no pas «allò en si» sota la forma d’una adscripció o d’una mera reformulació. Això fa que el sentit i la composició siguin una sola cosa. La individualització del text s’expressa mitjançant una presa de distància envers tot allò que hi ha. Però són molts els qui confonen l’«hi ha» amb la reacció davant l’«hi ha». Hem de fer l’esforç de cercar la subjectivitat en la lletra, en lloc de la referència rasa, sense l’espurna de la subjectivitat.

Quan vaig llegir, a La Grèce de personne (1997), la interpretació que proposa Bollack del poema «Todtnauberg» —escrit a partir de la visita que el poeta va fer a Heidegger, en el seu xalet de la Selva Negra—, vaig pensar que l’havia de difondre, perquè es desmarcava de tot quant havia llegit fins aleshores. Els altres intèrprets (Gadamer, Pöggeler, Steiner, Lacoue-Labarthe) feien mans i mànigues per salvar el lloc sagrat del filòsof i per crear una dependència i una barreja de fascinació i d’esquinçament, per part de Celan. La lectura de Bollack era infinitament més sòlida. No hi havia res forçat. Les paraules del poema recobraven una força extraordinària. Sempre he pensat que és l’intèrpret que més justícia ha fet i fa a Celan, i la seva posició filològica i crítica és l’única que jo puc seguir.

Ens vam conèixer arran del monogràfic sobre Celan que vaig fer l’any 2000 per a la revista espanyola Quimera, on reproduïa la seva interpretació del poema «Todtnauberg», juntament amb altres materials que vaig creure necessaris com a contrapès als efectes de la lectura gadameriana. En aquell moment jo no tenia interlocutors i necessitava poder transmetre a algú les meves descobertes. Vaig haver de recórrer a revistes espanyoles com Lateral i Quimera quan vaig constatar que després del monogràfic de Reduccions ja no podia fer res més sobre Celan en català. Ni tan sols no responien a les meves propostes amb una negativa. La investigació sobre l’obra d’un poeta, així com l’assaig i la recerca filològica no són pas com la novel·la i la poesia, que poden quedar-se al calaix de manera indefinida. Jo necessitava créixer en aquest àmbit i aquí no podia. Sortosament Bollack es va posar en contacte amb mi a través de la redacció de Quimera. Ens vam trobar a Lió, on ell anava a fer una conferència sobre Empèdocles. Vam tenir una llarga conversa sobre Celan i també sobre el seu llibre Sens contre sens (2000). D’aquella trobada, en va néixer un monogràfic doble sobre la seva trajectòria, també a Quimera. Va ser aleshores, de resultes de les nostres converses, que em va proposar de treballar amb ell. Puc dir que em distingeixo de la resta de col·laboradors i de traductors seus en el fet que no he estat un deixeble seu i per tant el duc a repassar amb mi el que ha escrit, fins al punt que de vegades allò s’ha de refer o s’ha d’ampliar. La veritat és que té una posició molt incòmoda i compta amb poquíssims aliats. Jo estic molt content de formar part del seu entorn més proper.

Suposo que ets conscient de la tasca important que estàs fent per posar la cultura catalana al mapa internacional. Que un dels màxims especialistes i traductors de Celan treballi en català vol dir moltes coses…

Escric sobre Celan en català i també en francès per necessitat. Les traduccions, les faig al català, tret d’alguns casos en què he hagut de fer-ho a l’espanyol, per motius d’edició. Estic obligat a moure’m entre diverses llengües, amb l’alemany al capdavant. La poesia m’ha dut a aprendre idiomes, per poder-la llegir més bé. Però sobretot m’ha fet ser un català que ha de treballar molt estretament amb no-catalans i això em porta a haver de mantenir una constant relació amb mi mateix.

No nego que de vegades he de fer una certa pedagogia sobre la realitat catalana. També em puc permetre d’aconsellar alguns autors que m’agraden i d’acompanyar-los amb comentaris. Ara bé, és molt difícil no embrancar-se en discussions fatigoses quan es pertany a una cultura com la nostra, poc i mal coneguda. Però no podem deixar de ser qui som.

Acabes de publicar la teva versió, De llindar en llindar, de Paul Celan, a la col·lecció Alabatre de Labreu edicions. A més, l’editorial s’ha compromès a publicar-te una traducció cada dos anys fins a tenir tot Celan en català. És un dels projectes més ambiciosos de traducció que ha sortit en aquest país en molts anys. Com anirà el desplegament del projecte? Per què has començat precisament pel poemari De llindar en llindar?

Tenia quatre llibres de Celan pràcticament traduïts i vaig voler començar pel segon. Encara no tinc acabat el primer, Cascall i memòria. És un llibre força dens i amb unes exigències formals que no vull descuidar. Això demana moltes hores, tant de feina com de repòs del material. Per això mateix hem decidit no fer Celan cronològicament sinó en funció dels meus ritmes, a fi que pugui treballar-hi bé. Ara mateix ja tinc el cicle Cristall d’alè a punt, que he revisat per a una nova edició, i que va acompanyat de comentaris de Bollack i meus, per separat. Segurament serà la pròxima entrega.

No em veig amb cor de publicar en un volum les obres completes de Celan, com ha fet José Luis Reina Palazón a Trotta o, amb tota la poesia, Giuseppe Bevilacqua a Einaudi. L’editor que demani això a un traductor malmet per endavant el resultat. Quants de volums de ‘poesia completa’ traduïda no neixen ja fallits! En Celan, hi ha poemes que exigeixen una recerca considerable, però sobretot un esforç intel·lectual que s’aproxima molt a la meditació. Si treballes en un llibre concret, entres en una temporalitat closa i tens una perspectiva molt més delimitada. No dus tant de pes a les espatlles.

No sé com s’ho fa la gent per llegir Celan en el volum de Trotta; per a mi és un enigma. I el cas és que ja se n’han fet unes quantes reedicions… És amb experiències com aquesta que veig com funciona la cultura, i m’adono que la poesia també està en perill quan se la difon a l’engròs.

I què et sembla el fet de confiar Celan a una petita editorial? Tu sempre has cregut en la feina de les petites editorials.

Si he publicat un llibre de Celan a Labreu i si faig comptes continuar és perquè en Marc Romera és un lector molt atent de Celan i també de Bollack. I això ja és una garantia. Sap que publicar Celan des d’una perspectiva bollackiana —si se’n pot dir així— comporta qüestionar l’acadèmia, la recepció de l’obra i també la política de la memòria. No és un editor que miri per ell, sinó que es posa al servei de l’autor. No veu en Celan un producte ni tampoc una marca. Ha entès perfectament que jo duc a terme una empresa que no és fàcil.

Crec en les petites editorials perquè és gràcies a les petites editorials que certes persones trobem un lloc on expressar-nos. I més si ens dediquem al pensament crític en un país com el nostre. Sempre he defensat que una cultura ha de tenir de tot, però sobretot dissidència, ja que és així que s’evoluciona. La mena de pau que es pretén imposar per la via del silenci, del consens o de la indiferència està molt lluny de ser una pau plàcida, ja que ens força a acceptar uns cànons d’autors vius, d’autors morts i d’ideologies que són bastits a partir d’interessos previsibles.

També penso que ser conscients dels atacs que reben, constantment, la nostra llengua i la nostra cultura no ens ha de tapar els ulls davant de l’evidència que la nostra cultura també fa callar certes coses.

L’edició del llibre De lindar en llindar ha quedat molt neta i clara. Tenim el text original amb la traducció acarada, seguit d’un aparell de 57 pàgines de notes i amb una bibliografia selecta de i sobre Celan. Em sembla que queda explícita la teva intenció que els lectors accedeixin directament a la lectura de Celan, que es trobin frontalment amb els poemes, i després, si volen, puguin complementar aquesta trobada amb les teves notes.

Sempre es poden deixar les traduccions de Celan amb l’original al costat, sense res més. És el més habitual, però em sembla una actitud mandrosa, com de qui s’esmuny davant d’una dificultat que jo visc com un estímul i com una invitació a pensar. Ho he dit moltes vegades: Celan és un poeta que ‘enigmatitza’ com Gabriel Ferrater. Tots dos volen que el lector —el veritable lector— accepti l’envit que els fa el poema. Si Celan es refereix al «missatge dins l’ampolla» o a l’«encaixada de mans» no és per referir-se només a una atenció extrema de qui llegeix, sinó també a l’acord entre poema i lector. No podem defugir aquesta responsabilitat.

Podia haver concebut De llindar en llindar amb un pròleg que aportés informacions sobre la vida i l’obra del poeta, però així no hauríem abordat els poemes. També podria haver escrit per un epíleg més personal i al·lusiu, però tampoc no hauríem abordat els poemes. S’ha escrit tant sobre Celan que ara m’interessava desfer malentesos i convidar el lector a la concentració, per un camí no tan fressat. A més de les Obras completas de Trotta i de la biografia de Felstiner, hi ha també els dos llibres de Bollack que he editat. És hora de començar a fer un treball més subtil. L’objectiu d’aquestes notes és animar el lector a llegir d’una manera diferent. No puc negar que també hi ha la intenció d’encoratjar els poetes a meditar el que fan.

I malgrat tot, tinc la sensació que m’acosto molt a una manera de fer que no hauria de ser estranya. Què va fer Joan Ferraté amb La terra gastada d’Eliot sinó això? És cert que no va emprendre el camí d’una filologia crítica, i també és cert que no ha tingut continuadors. La seva lectura d’Eliot no ha conegut cap reedició, i al meu entendre això explica que topem amb unes postures tan anti-intel·lectuals entre els poetes d’ara.

L’encaix entre l’alemany de Celan i el teu català és un encaix còmode. Diria que és el resultat d’una lluita intel·lectual i artística considerable. Celan no serà el mateix després del seu pas pel català i el català no serà el mateix després del seu pas per Celan.

No hi ha dubte que Celan continuarà essent el mateix, tant si és traduït al català com si no. En canvi el català ja no serà el mateix amb les traduccions de Celan, perquè una llengua, si seguim Humboldt, canvia amb cada acte innovador. Per força aquí hi haurà una profunda asimetria. I això que dic val evidentment per a qualsevol altre poeta estranger que sigui traduït.

El fet de passar pel català el fa ser més conegut, simplement, però sempre serà sota una forma deixatada. Bollack ha parlat amb raó de contrapoesia. S’ha de partir de la idea que no es pot traslladar al català la seva força polèmica o agonista. Els poemes han estat escrits en un alemany contradit. Cada poema ve a ser una mena de discussió amb la llengua de l’aniquilació. Cada poema mostra de quina manera l’esdeveniment és present dins d’aquesta llengua i n’imanta les síl·labes.

I malgrat tot hi ha lectors que només el podran conèixer des del català. Potser aquesta limitació els durà a comparar versions en diferents llengües, com ara l’espanyol o el francès, i és possible que d’aquesta manera s’adonin que hi ha tota una problemàtica, però mai no arribaran a llegir-lo en alemany, o en l’alemany que ell ha estat capaç de construir a partir de la contradicció. És per a aquestes persones que les meves traduccions tenen sentit.

De totes maneres, s’ha de dir que Celan era un poeta que volia ser traduït i que rebia les versions dels seus poemes amb interès, i fins i tot de vegades hi ajudava. Si va passar per moments de desconfiança o de recel envers la traducció dels seus textos, no va ser pas per l’activitat en si, sinó per les persones que s’hi podien implicar. Ell mateix va ser un traductor de poesia remarcable i en donen fe els dos volums de les seves obres completes.

Crec que les meves traduccions fan l’efecte que tu dius, entre d’altres coses perquè evito el calc. És una temptació constant quan es tradueix de l’alemany. També he de dir que fa molts anys que el llegeixo i això m’és un gran avantatge. Després de tot aquest temps, ja hi ha moltes parets que han caigut.

Celan ha estat manipulat per moltes persones i en moltes llengües a través de traduccions i/o aproximacions exegètiques. Les teves versions de Celan en certa manera són una rèplica a tota aquesta tradició de manipulació. Quines mesures has pres contra el parany de la manipulació del text?

Ser conscient d’aquest problema és accedir ja a un primer replà. Jo entenc la manipulació com una minva de l’autonomia de l’obra i de la seva capacitat de dir. És una alteració del text per una qüestió ideològica. Per afegitó, la ideologia comporta una descurança, una manca de rigor. No sap ser filològica. O potser convé dir que la seva naturalesa no li permet de ser filològica.

Celan va lluitar com a poeta contra l’ocultació i contra l’oblit dels crims. A la seva «Lectura de “Strette”» (inclosa en els Estudis sobre Celan), Peter Szondi va mostrar molt bé que no calia l’esment explícit dels camps de la mort en un poema per dur a terme la denúncia o la rememoració. Però no va arribar a veure l’abast que podia prendre la crítica en Celan. Hi ha poemes que són una anàlisi molt dura de la manera com es va rebre l’esdeveniment dels camps a Alemanya. De vegades hi veia una forma de neutralització, ja sigui per la via teològica o mitjançant la utilització d’alguns jueus alemanys eminents i sobrevivents. La Rosa de Ningú és segurament el pic més alt d’aquesta bel·licositat.

Hi ha, doncs, una presa de distància gran envers el llegat alemany i alhora hi ha una crítica ferma cap a les connivències o els conformismes que es podien produir del costat jueu. Una vegada sabem això —i la gent que encara no ho sap llegir en els poemes té accés a les cartes que va escriure—, una vegada sabem això, deia, no podem acceptar determinades lectures. Crec que Bollack ha donat prou mostres de fins a quin punt la lectura de Gadamer és un menyspreu del que Celan va escriure. Passa el mateix amb les lectures teològiques, tant jueves com cristianes, que l’associen amb els excessos de la mística negativa o amb els debats d’una teologia després d’Auschwitz.

Però encara hi ha, puntualment, un altre ús de caire polític i del qual no puc deixar de parlar. Els sentiments i les declaracions de Celan en favor de l’existència de l’Estat d’Israel no són extrapolables ni es poden fer servir avui per donar suport a una política determinada. De fet aquest ús abusiu s’estén a d’altres autors jueus, o que, sense ser jueus, van ser perseguits pel nazisme a causa dels seus orígens jueus. Ho hem vist no fa gaire amb tot l’enrenou que s’ha armat amb la concessió del Premi Adorno a Judith Butler a causa de les seves posicions antisionistes i de la seva crítica a la violència de l’Estat d’Israel. De debò podem sostenir que Adorno, pel fet de posicionar-se a favor d’Israel durant la Guerra dels Sis Dies —com va ser el cas també de Gabriel Ferrater—, ara estaria també incondicionalment al costat de la política d’Israel? Les obres crítiques, han de ser llegides de manera transhistòrica com els mites? Sense tenir en compte l’evolució dels esdeveniments? Ni Adorno ni Celan es poden utilitzar per legitimar la política actual de l’Estat israelià amb els assassinats selectius i amb l’ocupació i setge dels territoris. L’he llegit prou com per estar convençut que la seva posició era lúcida en aquest sentit i basta veure les declaracions que va expressar, per exemple, en la seva correspondència amb Franz Wurm. Aleshores ja va entreveure un conflicte que es perpetuaria en el temps, amb un encadenament de guerres en què els homes s’anirien matant entre ells mentre els governants ‘negocien’ i ‘fan tractes’.

Tinc per a mi que les reflexions de Judith Butler en la seva recent intervenció titulada «El judaisme, és sionisme?», i que podem llegir en una traducció espanyola molt bona dins el recull El poder de la religión en la esfera pública (Trotta, 2011), no li haurien estat gens alienes. És amb textos com aquest que el judaisme actual s’aferma en el qüestionament que li és propi. Per tant, no crec que Benjamin Gross es pugui valer de «la llum de la U-topia» de què parla Celan en El meridià —mitjançant una citació retocada— per tal d’actualitzar el pensament estatal i místic del Rav Kook, amb el seu llibre Les défis du destin juif (Albin Michel, 2012).

Pel que fa a mi, l’única mesura que puc prendre contra la manipulació i contra les errades és apostar pel desxiframent i interessar-me veritablement pel que Celan ha escrit. És un treball previ que va obrint el poema a força de descartar els sentits inviables. Aquest primer moviment negatiu fa aparèixer la lletra del text en la seva màxima agudesa. Un bon exemple d’això, el tenim amb el comentari del poema «Hafen», que Werner Wögerbauer i jo hem elaborat per al volum d’homenatge a Jean Bollack, La lecture insistante, publicat el 2011 a Albin Michel. És gràcies a aquest treball interpretatiu, basat en el qüestionament constant de les pròpies opcions de sentit, que vaig agafant confiança en el poema i que em sento lliure a l’hora de rumiar solucions complicades. Com més tanco el cercle al voltant del poema, més llibertat tinc. Sembla una paradoxa, però no ho és. Em costaria molt traduir Celan a les palpentes, epidèrmicament, com han fet alguns traductors.

Fa més de 40 anys que va morir Celan. El reconeixement de la seva obra creix any rere any. Podries aventurar-ne una explicació? Què és el que ofereix als lectors d’avui que sigui tan fonamental?

Per respondre bé a aquestes dues preguntes, m’hauré d’allargar una mica més del compte. No puc deixar de tractar unes quantes coses que hi van lligades i no puc passar per alt tampoc el nostre propi context, que és el català.

Celan ens posa davant d’un desafiament sense parió. Com que no podem continuar amb la poesia com si res, hem d’aprendre a recuperar-la en la seva negació. És un procés catàrtic que du a renegar de tota forma d’elevació i de poetització, però també a desconfiar de tota forma d’ingenuïtat poètica, perquè no hi ha cap ingenuïtat que sigui neutra, sobretot avui dia. Si bé és cert que aquest desafiament no és percebut de manera general pels seus lectors, sí que s’imposa de cada vegada més la certesa que Celan no actua com els altres poetes amb relació a la llengua i a l’escriptura. L’art de la descomposició té les seves raons i cal cercar-les en la naturalesa mateixa de l’esdeveniment històric. Ja amb la «Todesfuge», la «Fuga de mort», Celan va mostrar tota la problemàtica de l’embriaguesa i del virtuosisme poètics, ja que van estar íntimament associats amb les matances i amb la manera com aquestes es van executar. Celan s’instal·la en el cant per dir què l’impulsa, com funciona i a on porta. Amb ell anem directament al nus que formen l’ètica i l’estètica, i això ens du a qüestionar inevitablement la naturalesa de la poesia. Ell mateix s’interroga en molts poemes sobre la seva pròpia adequació, la seva pertinència i la seva legitimitat a dir allò que diu i a tractar-ho tal com ho tracta. Dit en altres paraules: es pregunta si finalment aquella manera seva és vàlida o constitueix també una aberració. Es va voler imposar una empresa titànica, massa gran per a un home sol, ja que no pretenia abastar només el llegat alemany. Si es va suïcidar, va ser per cansament. Ja no podia més. Però la seva mort voluntària s’allunya molt del romanticisme i de la fascinació pel mal d’alguns dels seus seguidors.

En vida ja va ser un poeta comentat, encara que de vegades s’indignava o s’entristia amb algunes lectures. Els seus poemes testimonien una exigència de veritat i de resistència davant de determinats sistemes de pensament o de certes actituds, per la violència que hi ha al darrere. Posava a prova les obres que llegia i els escriptors amb qui tenia relació. Trobem tot això en els seus textos i no és estrany que desperti un interès no tan sols entre lectors de poesia i de filosofia, sinó també entre poetes, escriptors, filòsofs, teòlegs, germanistes i hermeneutes d’arreu del món, pel repte intel·lectual que suposa. Hem de tenir en compte que els dos grans pensadors del seu moment en llengua alemanya, Heidegger i Adorno, van ser interpel·lats i qüestionats per ell des d’un coneixement profund de les seves respectives obres. I també molts poetes i escriptors, com Ingeborg Bachmann, Nelly Sachs, Paul Éluard, Enzensberger, René Char, Dürrenmatt, Brobowoski, Erich Fried… La llista és llarga.

També tenim l’aspecte específicament jueu i contradictor que el va dur a plantar-se davant de Gershom Scholem, Martin Buber o Margarete Susman, o a analitzar el seu deliri tot servint-se de Freud, amb mordacitat i humor. És un poeta lector, i ho fa de manera compulsiva; és a dir que el poema porta sovint les traces d’una lectura i expressa per tant un veredicte. En aquest sentit, podem dir que la seva manera de fer s’acosta molt a la del filòleg, amb el seu art de llegir. Les seves lectures són tan rellevants i desperten tanta curiositat que s’ha editat l’inventari de la seva biblioteca filosòfica amb les anotacions i marques que va deixar en els marges dels llibres. De fet, si la seva obra ha tingut una repercussió tan gran en la filosofia contemporània és per la intel·ligència amb què destapa les lleugereses i les ceguetats del pensament occidental. Però on ha tingut una recepció més visible és sobretot entre els deixebles i els admiradors de Heidegger (com Gadamer, Pöggeler, George Steiner) i entre els filòsofs francesos més o menys heideggerians (com Derrida, Lévinas, Lacoue-Labarthe), que tenen un públic important a tot Amèrica, com Heidegger mateix. El fet és que la trobada amb el filòsof de Friburg és un punt d’atracció i d’intriga que no deixa de generar comentaris —perquè en el fons aquí hi ha molts d’interessos en joc. Però al mateix temps aquest interès, una mica suspecte, fa que no s’abordin els poemes. En comptes de fer l’esforç de llegir-lo, es busca la manera de capir-lo per una altra via, a partir d’anècdotes i d’elucubracions sobre el seu comportament. És una literatura secundària que al capdavall aporta ben poc.

En el capítol 8 del seu darrer llibre, La poesia del pensament. De l’hel·lenisme a Celan (Arcàdia, 2012), George Steiner no pot evitar de fer aparèixer, una vegada més, la seva angoixa davant la possibilitat que Celan pugui impugnar realment la filosofia de Heidegger. És conscient que la seva poesia representa una autèntica amenaça. Però no afegeix res nou al que ja sabíem. En realitat, aquest llibre està fet i concebut, tot ell, per arribar a un sol objectiu: exonerar Heidegger, fer acceptar la seva violència hermenèutica i claudicar davant del seu rerefons polític, com si fos un personatge tràgic, com Creont. Es tracta de convèncer el lector que la fascinació «electritzant» ha de ser allò que el dugui connectar amb l’autor. El missatge és que el pes i la valència d’una obra es redueixen a una cosa tan general com és l’estil, i sembla que a Steiner no li importi gaire el que aquest estil pugui arribar a vehicular. Fet i fet, és en aquest capítol penúltim que es desvela el veritable significat del títol: ‘la poesia del pensament’ és un concepte heideggerià i representa de nou un atac frontal a la filologia, vista com un ofici secundari mancat de geni. El pensament no és sinó poesia en moviment i la poesia com a tal excedeix la comprensió. Ella mateixa és recreació i apropiació, de la mateixa manera que la lectura és, a més a més, inevitablement deformadora. Al cap i a la fi, ningú no sap què hi ha dins del cap de l’autor. Per això la follia de Celan no es distingirà de la de Hölderlin. En tots dos serà una follia romàntica, incapaç de sustentar un deliri analític i implacable dels textos.

Com ja ens té acostumats, Steiner es va passejant entre les obres i els autors tot establint nexos i comparacions, gairebé sempre per lliure associació i sense anar mai al fons de la cosa. Mai no cita aquells autors que li forneixen certes dades i idees, sinó que les fa passar com a pròpies. En la majoria dels casos parla de segona mà, a partir d’allò que ha llegit o d’allò que li poden haver comentat. Quan una opinió li fa nosa, fa els possibles per desacreditar-la, sense citar-ne la font. És una manera de fer molt barroera, però que és presentada com erudita i refinada pels periodistes culturals. Si troba sempre, i a tot arreu, una recepció tan favorable, és perquè diu el que molts necessiten sentir. Les badades salten a la vista, tanmateix. Com quan assegura que Heidegger va fer el «famós comentari […] sobre la bellesa de les mans de Hitler» a Karl Löwith, i prou sabem que aquest detall va ser recollit per un altre Karl: Karl Jaspers, a la seva correspondència entre 1920 i 1963, i que no concernia només la bellesa de les mans del Führer. O, per exemple, quan assegura que hi havia una «estrella gravada a la llinda de pedra» de la ‘cabana’ de Heidegger, en lloc de dir que era un dau amb puntes a les cares tot formant una estrella (Celan escriu Sternwurf), situat damunt la font que hi havia al costat de la cabana i que, abans de ser un dau estrellat, havia estat el relleu d’una esvàstica. Podríem fer una llista llarga d’errades flagrants, de sospitoses omissions i de badades com aquestes i no aconseguiríem res, perquè la cultura necessita aquests personatges per legitimar-se. És un combat que s’ha de donar per perdut, sense un bri de malestar, sabent que tenim el poema que ens espera i que ens demana una oportunitat de reactualitzar-se mitjançant l’atenció que es mereix.

No ens ha de sorprendre, doncs, que Steiner, en comptes d’aportar una lectura nova i personal del poema «Todtnauberg», només el citi fragmentat per extreure’n unes quantes preguntes retòriques, i que es limiti també aquí, com en altres ocasions, a donar voltes a aspectes psicològics i personals, sense anar més lluny. En definitiva, només pot repetir el que els altres ja han dit. Per això manlleva a Bollack el sentit del terme Knüppelpfade sense dir que la interpretació pertany a Bollack. Al mateix temps, s’embolica de mala manera amb una transcripció defectuosa dels versos. El cas és que just abans ha justificat la deformació necessària que implica tota lectura. Per això trobem en la traducció catalana del seu llibre uns artefactes ridículs, com el vers «senders espantosos / mig trepitjats pels erms elevats», i per això també la seva traductora es veu obligada a fer diverses notes a peu de pàgina, davant la manca de rigor de l’autor.

Foto Manu Manzano

Si aquest poema és, com suggereix, el testimoni d’una decepció o d’una incomunicació, ens hem de preguntar per quin motiu el poeta arrossega el filòsof fins al lloc dels assassinats i de les tortures amb l’esment subtil d’alguns elements significatius del paisatge. Quin sentit tindrà, a més, la descoberta que he fet i que secunda la que ja va fer Bollack referent a un verb (uneingeebnet, vers 17) que al·ludeix a un passatge de Les afinitats electives de Goethe, en què es parla d’eliminar un cementiri que hi ha al voltant d’una casa per posar-hi parterres de flors? Quan vaig llegir l’assaig que Walter Benjamin escriu sobre aquesta novel·la de Goethe —i que és sens dubte un dels seus assaigs més reeixits—, vaig topar amb unes pàgines que parlen de la Selva Negra i de l’Augentrost (la planta d’Àrnica, literalment «consol d’ulls» en alemany) amb què comença el poema. Aleshores em vaig adonar que Celan convida Heidegger a pensar en l’ocultació dels crims i que per això es val de Goethe via Benjamin. És evident que aquesta mena de recorreguts no són fortuïts. Tot poema de Celan fa una invitació al lector perquè vagi a la recerca de les referències, a les quals el mateix poema dóna una significació.

També em sobta que Steiner, que té accés als llibres que s’han escrit en anglès sobre la relació Heidegger-Celan, no esmenti enlloc l’assaig de James K. Lyon, Paul Celan & Martin Heidegger. An Unresolved Conversation, 1951-1970. És en aquest llibre que es reprodueix el poema (molt dolent, per cert) que Heidegger va escriure immediatament després d’haver rebut el poema de Celan, i que, com en una mena de fugida autista, va dedicar a la seva dona (Vorwort zum Gedicht ‘Todtnauberg’), en un intent de neutralitzar l’acció de Celan, la qual cosa posa de manifest el menyspreu del filòsof davant la persona, així com de l’esdeveniment històric, que sempre va mirar de silenciar o de minimitzar.

No es pot utilitzar com excusa el fet que hi hagi massa distorsions al voltant dels dos homes i de la seva trobada perquè ara ens resulti impossible de prendre una posició clara al respecte, mitjançant aquest poema.

Finalment, el problemàtic, el qui s’havia de sentir culpable havia de ser Celan i no pas Heidegger. Steiner instal·la una negativitat autodestructiva damunt l’esquena del poeta i amb això demostra clarament com l’aborda, sense llegir-lo enlloc. Per tant, La poesia del pensament evidencia, una vegada més, una utilització abusiva i interessada de Celan, que apareix com a esquer en el subtítol del llibre per donar una pàtina de modernitat a un contingut mediocre, i per acabar legitimant la grandesa estilística de la filosofia heideggeriana.

També em preguntes què ens ofereix avui Celan que sigui fonamental. Doncs bé, ell era molt intransigent amb qualsevol forma d’antisemitisme, per minsa que fos. Com ha dit Yves Bonnefoy a Ce qui alarma Paul Celan (Galilée, 2007), per a ell l’antisemitisme «era el senyal de un mal molt més gran», el mateix mal que podia arribar a «esclafar també la independència de pensament». Jacques Dupin ja me’n va parlar amb els mateixos termes. En això era radical. I crec francament que aquesta intransigència de no deixar-ne passar ni una és el que ens ofereix, avui, de fonamental. No puc obviar quin és l’estat de ‘la qüestió jueva’ avui a casa nostra, especialment pel que fa a un concepte que s’ha brandat darrerament —no sense malícia— com és el de ‘poble escollit’ per designar el poble jueu, a més d’aquest altre concepte que també s’ha fet servir darrerament amb una certa inflació, com és el de l’antisemitisme.

Idith Zertal ja va provar de fer entendre als catalans, en un article de premsa que reprodueixo a Escriure després (2011), la perversió que hi pot haver en el fet d’utilitzar l’etiqueta de ‘poble escollit’ en determinats textos i contextos sinistres. Però el més curiós del cas és que ni Idith Zertal, que té una part de la seva família morta als camps i que ha estat la primera a utilitzar, ella sola i motu proprio, el qualificatiu d’antisemita per referir-se a Abel Cutillas, ni tampoc Isaac Querub, que és el president de la federació de comunitats jueves de la península Ibèrica i que va protestar públicament contra la reacció d’Enric Vila, «Antisemita, tu», a El Punt Avui, no hagin estat tinguts en compte en tota la polèmica en què també m’he vist implicat. És com si no existissin. Com si no haguessin escrit res. Ara bé, Enric Vila sí que va reaccionar, visiblement ofès, contra el text signat per uns quants intel·lectuals catalans que protestaven també a les pàgines d’El Punt Avui davant la seva xenofòbia, la seva misogínia i la seva homofòbia, emperò és obvi que les reaccions escrites de Zertal i de Querub no l’han immutat gens. Aquest és un exemple claríssim de quin paper té —o millor dit, no té— el jueu avui a Catalunya quan entra a debatre temes que l’afecten de ple, com és la seva pròpia existència en aquesta terra, així com l’ultratge a les víctimes jueves dels camps, fet en nom de la cultura i de la llibertat d’expressió. I jo pregunto: quin és el significat real de la indiferència absoluta d’Enric Vila envers les paraules d’Idith Zertal i d’Isaac Querub? I quina significació pren aquesta indiferència quan el tema de fons són els camps d’extermini?

Fa poc l’escriptor Toni Sala, en una entrevista a Núvol, tornava a remetre, ell també, al concepte de ‘poble escollit’ fingint una bona fe extrema i amb un deix d’innegable sornegueria. Ho feia per elogiar la «llavor» que va deixar «soterrada» una filla del «poble escollit»: Anna Frank, amb el seu «dietari». No cal haver estudiat retòrica per adonar-se que l’elogi inflat és una forma de blasme. En realitat, amb la insistència d’aquesta broma, Toni Sala se solidaritza amb el combat per la ‘llibertat d’expressió’ tal com l’entén Cutillas quan es refereix a la mort sistemàtica dels jueus d’Europa sota el nazisme. Des d’aquí el convido a llegir la lectura que fa Bollack del famós aforisme de Cutillas a Escriure després, ja que un autor com ell d’un llibre recent com és Notes de literatura (Empúries, 2012) per força s’ha d’interessar per les notes breus que es poden trobar avui sobre literatura catalana contemporània de la mà d’un intèrpret com Jean Bollack. Que potser Toni Sala no acaba la seva entrevista assegurant que «vist des de fora el cas català ha de ser també bastant espectacular»? Què res millor, doncs, que la forania de Bollack davant del cas espectacular i català d’Abel Cutillas? L’al·lusió al ‘poble escollit’ i a la seva incomparabilitat, després de tota la polèmica —una polèmica que Sala coneix de sobres (d’aquí ve la broma)—, ens fa pensar que la seva defensa «soterrada» de Cutillas s’ha d’entendre de retruc com un judici literari. Ara bé, aquesta actitud simpàtica i desenfadada de Toni Sala —pròpia del millor Witz català— és un exemple del que podia exasperar Celan. I ara no puc sinó remetre a les notes soterrades que ell també ens va deixar (vegeu Der Meridian, en l’edició genètica Tubinga) sobre l’ús pervers que la cultura (carregada sempre de bones intencions) va fer de la figura càndida d’Anna Frank i del seu famós «dietari». Ja que és així com opera quan es tracta de promocionar Notes de literatura.

D. Sam Abrams

@nuvol_com