article sobre VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin a L’Eco de Sitges
VERGONYA
Les Miniatures que componen part del llibre Vergonya (LaBreu Edicions), d’Aleksandr Soljenitsin, premi Nobel de Literatura de 1970, són, en efecte, textos breus, escrits en una prosa poètica d’una intensitat vibrant, corprenedora. L’altra part del llibre està composta per un relat breu, Quina llàstima, i una novel.la curta, Un incident a l’estació de Kotxetovka. Ambdós relats formen part d’un cicle d’investigació per part de Soljenitsin sobre la misèria moral, social, psicològica i espiritual de l’home i la dona soviètics, fruit d’un règim amb prou potència castradora com per generar por, envilir la gent, aservir-la, provocar la desconfiança, la delació, la desídia i la manca d’esperit. Llegint aquests relats s’entén l’horror, el dolor i la vergonya que pot experimentar una ànima sensible (d’altra banda, tan bescantada pels règims totalitaris) com la de Soljenitsin, que escriu al final de la miniatura titulada precisament, Vergonya: La Vergonya, però, segueix surant damunt nostre com un núvol de gas tòxic i grogós que se’ns menja els pulmons. I encara que aconseguíssim d’esventar-lo, mai no podríem expulsar-lo de la nostra història.
És evident, trist i desolador. Ara bé: passaran els anys i els segles, però en la Història quedaran inscrits els gulags soviètics com quedaran inscrits els camps d’extermini nazis, el genocidi armeni o la matança dels indis de sudamèrica per part dels conqueridors espanyols. Segons el nou paradigma akàshic (tesi del científic i pensador Ervin Laszlo), tot el que esdevé a l’univers deixa petja, ja que l’akasha és la matriu en xarxa de la realitat i té memòria. D’aquí ve, i és pertinent la reflexió, que quan un problema (cas de Catalunya, per exemple), una gran errada o una tragèdia històrica no es tanca bé, torni a resorgir fins que es cura la ferida o es restableixi l’equilibri o la dignitat perduda.
Amb les Miniatures, els sentits dels lectors –vista, olfacte, tacte, oïda- de seguida es veuen implicats en les descripcions minucioses del paisatge redescobert per l’autor per tant de temps reclòs, quan emprèn un viatge en bicicleta després d’haver sofert les experiències traumàtiques del Gulag i haver estat internat, per malaltia, al pavelló dels cancerosos.
Durant aquest parèntesi vital forçós, la vida ha seguit el seu curs, s’han succeït els estius i els hiverns, les primaveres i les tardors; el cel, els llacs, les muntanyes i els boscos són els mateixos, però el règim que impera a la Unió Soviètica va fent destrossa al seu pas com el bàrbar d’Àtila. Per exemple: nega d’aigua, gairebé mai amb encert i oportunitat, pobles i ciutats, i les esglésies que donen fesomia a les poblacions, veritables joies d’art popular que convoquen no només l’emoció religiosa sinó també l’emoció estètica, s’han abandonat fins a convertir-se en pures ruïnes. Aquesta bellesa cultivada amb esforç durant segles és trepitjada sense miraments per una mentalitat grisa, funcionarial i sovint corrompuda. Això no obstant, la mirada d’Aleksandr Soljenitsin, afuada per l’espiritualització dels sentits que provoca una malaltia greu, és capaç de descobrir, sota les pedres, la bellesa essencial i d’exaltar-la amb paraules vives i precises.
Les Miniatures, però, van més enllà d’una poètica del paisatge o de l’encant de la vida autèntica del poble rus en el qual posar l’esperança. Són també reflexions morals que apel.len al seny, a la justícia, a la bondat, però també a l’encís, a la meravella que provoca l’espectacle d’una nit de tempesta: Havíem oblidat la basarda que ens provocaven el llamp, el tro, el diluvi, com aquella gota d’aigua al mar que no tem ni l’huracà. Ens havíem convertit en una partícula minúscula i agraïda d’aquest món. D’aquest món que avui, per primera vegada, es creava davant dels nostres ulls. Aquí Soljenitsin fa la descripció d’una experiència límit, com es coneixen aquests instants de plenitud en psicologia, i que són l’equivalent a una experiència mística, d’unió amb la totalitat de l’existència. Quin contrast, amb el sovietisme i materialisme ambient!
Teresa Costa-Gramunt – L’Eco de Sitges gener 2014
