BIRNAM de Víctor Sunyol llegit per Marc Soler al Culturas de La Vanguardia (19.11.14)

Desbrossant el bosc de la paraula

¿Per què el títol d’aquest llibre porta el nom del bosc que surt a l’obra de Shakespeare? ¿Què es proposa el seu autor prenent a l’assalt per veu interposada d’un actor ¬– podia ser altrament? – l’obra del geni inesgotable d’Stradford-on-Upon?.

Tenim, doncs, un actor en el paper de Duncan, el rei assassinat a Macbeth. L’actor, tancat al camerino abans de començar la representació, es lliura a un seguit de reflexions que el fan dubtar de sortir a escena. A partir d’aquí el text s’anirà construint al voltant de la seva vida d’actor, del temps, el teatre i el que volia dir o no Shakespeare. I fins a quin punt l’hem entès o interpretat bé – dalt l’escenari i quan el llegim. Però sobretot el text esdevé una excavació sobre el sentit final de la paraula, el llenguatge i la memòria: el que diuen i el que amaguen. Des d’aquest punt de vista potser no ens hauria de sorprendre tant que el nom d’un bosc – i no un bosc qualsevol – doni títol al llibre: els arbres (les paraules) no ens deixen veure el bosc de la realitat o “el moll de l’os del món”. Si el que designen les paraules resulta tan incert, no serà que menteixen i que ens deixem enganyar? És d’això –diu l’actor – que ens adverteix tothora el dramaturg.

Tot i que el text gira al voltant del gran munyidor de paraules que es Shakespeare, el soliloqui incorpora cites de poetes, narradors, autors i directors teatrals, assagistes – sorprèn l’absència de Wyspianski – i fins i tot cineastes. L’escull intertextual esta resolt de forma magnífica i cal destacar-ne tres aspectes clau. Un, és la tria de Donen pel que diu: “Qui és aquest que sagna?”. El segon, el significat del “ser o no ser” hamletià que fa pensar sobre el final dels personatges shakespearians: Pròsper, entre tots. Cap com ell expressa els dubtes pels quals se sagna: tornar a ser el Duc de Milà o restar a l’illa on és ell mateix. I el tercer, l’adaptació al cinema de la novel·la Solaris de Lem, feta per Tarkovski. Un exemple de com es tria l’autoengany, l’al·lucinació de Hari produïda per l’oceà, abans que la realitat de la seva mort.

En unes notes de fa anys, Sunyol apuntava la necessitat d’anar a “la recerca d’un text que vagi més enllà d’allò que pot ser dit”. Birnam va en aquesta direcció. I això malgrat la invocació final a la Hari que representa la impossibilitat d’escapar dels miratges del llenguatge i la memòria.

Marc Soler Culturas La Vanguardia (19.11.14)