Hi ha llibres que, tan aviat com els fullejo, ja em diuen on me’ls he de llegir. Els casos més obvis són els que es poden relacionar amb un viatge. Llegir El laberinto de la soledad d’Octavio Paz durant les hores d’avió que separen Barcelona de Mèxic enriqueix el trajecte. De vegades no cal anar tan lluny. És el cas de La carpeta és blava, d’Adrià Pujol Cruells (Labreu), una sorprenent barreja de diàleg socràtic i divagacions presocràtiques al voltant de l’humorisme, amb especial èmfasi en una variant empordanesa del tema. Fa mesos, vaig llegir la seva Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic) sense moure’m de casa, a massa distància del territori cartografiat. Vaig llegir que alguns indígenes deixaven perplex el visitant amb la seva actitud desconcertant. El collonaven. Collonar és un infinitiu que no apareix a cap diccionari, tot i que al DIEC trobem la planiana collonada (feta o dita extravagant) i una accepció de colló definida com a “curt d’enteniment”. Adrià Pujol Cruells li dedica trescentes pàgines, en el marc d’una àmplia reflexió sobre l’humorisme. Es pot dir que el defineix per aspersió, humitejant el lector des de tots els angles: “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa, equilibrisme empordanès. Collonar i no mullar-se mai del tot”.

Vaig llegir bona part de La carpeta és blava entre Begur i l’Escala. A l’Hotel Can Català de l’Escala vaig avançar molt en la comprensió del collonar. Havíem deixat el cotxe al pati interior i vaig demanar-li a l’amo si entrava en el “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa” preu de l’habitació. Em va dir que només si l’havia aparcat entre les ratlles pintades al terra. No ho deia amb sornegueria, sinó amb preocupació sincera. Li vaig respondre que l’havia enfilat bé i vaig demanar si tancaven la porta de l’aparcament a la nit. Es va posar tens i va assentir: només hi podríem entrar fins a les dotze; si arribàvem més tard l’hauríem de deixar al carrer. Llavors, no sé gaire per què, li vaig demanar a quina hora del matí obrien la porta, no fos cas que se’ns acudís sortir ben d’hora ben d’hora, i la seva resposta em va fer entendre de cop el sentit últim del verb collonar. Va dir que sortir mai no era un problema. Que si jo arribava a les tres de la matinada amb el cotxe no em deixaria pas entrar, però si volia treure’l de l’aparcament a les tres de la matinada m’obririen la porta i llestos. Entrar o sortir, vet aquí el dilema. Afirma Pujol Cruells que “el collonar i la bogeria són organismes que admeten transfusions del mateix grup sanguini, entreparents” i apel·la al mètode paranoico-crític de Dalí en comparació al surrealisme mel·liflu de Breton. Al balconet de Can Català, enlluernat pel sol i per la prosa, em vaig empassar mitja carpeta blava tot recordant la resposta de l’ínclit Miquel Batllori quan, a València, algú li va preguntar pel secret de la seva longevitat: “Sempre m’he pres la vida amb humorisme transcendent”, ens va dir l’erudit.