“Celan, l’irrefutable testimoni” al nº70 de la revista Caràcters
Celan, l’irrefutable testimoni
Paul Celan
Cristall d’alè. Amb «Esbossos d’interpretació», de Jean Bollack, i «Poesia i veritat» i «Complements orgànics», d’Arnau Pons
Arnau Pons i edicions Labreu tenen en marxa un projecte editorial que qualsevol llengua del món hauria d’envejar: la publicació de tota la poesia de Paul Celan, llibre a llibre, en edició bilingüe, amb una traducció acuradíssima i acompanyada d’una lectura interpretativa que és fruit de molts anys de dedicació. La sèrie, que no segueix l’ordre cronològic de publicació dels originals, es va iniciar l’any 2012 amb De llindar en llindar. El segon volum és aquest Cristall d’alè, un recull que Arnau Pons ja havia publicat el 1995 (Editorial Negranit), i que ara ens arriba amb les traduccions revisades i amb un generós acompanyament hermenèutic: un breu assaig d’Arnau Pons —«Poesia i veritat»— i les lectures —autèntic close reading— que fan de cada un dels poemes Jean Bollack, un dels millors coneixedors de Celan, i el mateix Pons: «Esbossos d’interpretació», del primer, i «Complements orgànics», del segon. Labreu ha fet coincidir en el temps la publicació d’aquest llibre amb un altre, Allò que va alarmar Paul Celan, en què el poeta francès Yves Bonnefoy traça, partint de com va viure Celan les acusacions de plagi que Claire Goll va formular contra ell, un retrat d’un escriptor angoixat perquè el món no comprenia el sentit de la seva proposta poètica.
Dir que la poesia de Celan és difícil no és, naturalment, dir res de nou. Arnau Pons s’enfronta als poemes, i a la tasca de traduir-los i comentar-los, amb el nivell d’exigència de qui sap que en la foscor de Celan no hi ha ni gratuïtat ni vaporositat sinó un combat perquè el llenguatge digui l’horror amb la màxima precisió. «Perquè en l’art ens les havem, no pas amb un mecanisme lúdic, simplement agradable o útil, sinó amb un desplegament de la veritat», diu un passatge de Hegel que Celan va recollir en una carta a Adorno i que Pons fa servir com a epígraf. El poema és una exigència de veritat, per al poeta i per al lector que en reconstrueix el sentit. És per això que Pons pren partit en el diàleg que conformen els grans estudiosos europeus que han llegit Celan: enfront de la «heideggerització» que en va fer el filòsof Hans-Georg Gadamer, defensa el Celan de Jean Bollack, filòsof, hel·lenista i amic del poeta. No cal explicar, per a qui conegui alguna obra d’Arnau Pons, que compleix la seva comesa de manera tan apassionada com ben documentada, sense renunciar a la polèmica i, si convé, a la invectiva.
Jean Bollack i Arnau Pons ens ofereixen un Celan lliurat a la missió de fer de la poesia un testimoni de l’horror dels camps d’extermini. Celan era jueu de parla alemanya, nascut a Czernowitz —a la regió de la Bucovina, en territori avui d’Ucraïna—, i els seus pares van morir víctimes del nazisme. Tota la seva poesia pot ser llegida com una manera de respondre a la famosa frase d’Adorno segons la qual no és possible fer poesia després d’Auschwitz. Com si digués que se’n pot fer: es pot fer aquesta poesia.
De Paul Celan, se’n poden fer lectures molt diverses. Quan escriu, per exemple, «encara / queden cants per ser cantats / més enllà de l’home», aquest «més enllà de l’home» ¿apunta cap a un inefable metafísic o cap a la impossibilitat de dir altra cosa que no sigui l’horror? Entre nosaltres, el professor d’estètica Amador Vega, al seu llibre Tres poetas del exceso. La «hermenéutica imposible» de Eckhart, Silesius y Celan (Fragmenta, 2011), ha fet de la poesia de Celan una interpretació de caire molt més metafísic, que situa el poeta en la línia dels místics que tracten de dir l’indicible. Per a Arnau Pons, al rerefons de Celan hi ha sempre l’ombra de la història, i al seu nucli hi ha una voluntat de testimoni. D’irrefutable testimoni, com diu el darrer poema: «Ben endins / de l’esquerda del temps, / a prop / de les bresques de gel, / espera —un cristall d’alè— / el teu irrefutable / testimoni.» Fer-nos arribar aquest Celan és, per al traductor i hermeneuta, una qüestió d’alta exigència ètica.
Miquel Àngel Llauger, revista Caràcters nº70
#alabatre
