CENDRES A ESTÓS d’Andreu Subirats al Diari de Tarragona (10.09.17)

 

L’home de Lletres que cerca la Paraula

M’endinso cap a l’Aragó català de la Franja de Ponent (La Fresneda), en terres del Matarranya, a la recerca -i si pot ser captura- de l‘esperit poètic, oral i escrit, d’Andreu Subirats, tortosí de naixement, que contribueix al renaixement de la poesia catalana i que quan sigui traduït a altres llengües -com ell ha fet, del francès al català, amb François Villon i Charles Baudelaire – el món veurà que la nostra llengua, tan dolça com la mel, també pot servir per cridar l’emprenyament del «ningú no ens representa», el fàstic de viure en un món d’aparences i d’impostures i, entre tantes amenitats, haver de suportar elementalitats elevades a categoria de genialitats, per part d’alguns col·legues del gre-mi que es deixen estimar més del que seria raonable.

Subirats, poeta, traductor, filòleg, professor a innombrables instituts de segon ensenyament ( després en recitaré alguns dels 27 en què ha treballat), intèrpret de recitals memorables, promotor i partícip d’antologies poètiques, no es deixa arrabassar la seva independència política i poètica, no forma part del seguici sindical dominant (milita o ha militat a la CGT), no dóna cops de colze per aconseguir quotes de pantalla o de pàgines de diari, ni per pressionar crítics, editors o institucions per tal que el premiïn, sinó que, seguint l’exemple d’alguns dels seus admirats mentors -entre els quals els poetes Blai Bonet i Francesc Garriga-, tracta de bastir una obra pròpia, exigent amb el temps que ens toca viure, que parli als contemporanis amb la veu que desitgen escoltar i que sigui el màxim coherent possible.

No és pas fàcil. Per això, el poeta-pastisser Josep V. Foix deia als que volien escriure: «Tingueu un ofici, així sereu lliures >.

Subirats de seguida va com-prendre la sentència: estudià Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (em recorda el professor de Literatura, Lluís Izquierdo, mort fa poc) i, amb el títol, començà el romiatge de la docència (Llengua i Literatura Catalanes, també castellanes, llatí, etc.) per aquests molts instituts i escoles a què em referia: a les ‘Terres de l’Ebre (Amposta, San-ta Bàrbara, Tortosa, Gandesa, Móra), també a Tarragona i Valls, igualment a l’àrea de Barcelona (El Raval, Badalona, Mataró, Sant Boi i Abrera), fins a Puigcerdà i, lloc que no sabia, a la meva ciutat natal, a Vilanova i la Geltrú, a l’Institut Manuel de Cabanyes, cap a l’any 1991, on fou company de professorat d’Antoni Arrufat, que va néixer a Valljunquera (prop de La Fresneda, on Andreu i Laura passen temporades en una casa molt ben agençada), i que resulta que és el pare del conegut cupaire exdiputat, Quim Arrufat, amb qui jo havia compartit trobades a Vilanova, quan fa uns quinze o vint anys, amb altres amics generacionals, creava l’Ateneu ‘L’Aixada’, llaurant el camí per arribar al Parlament, passant primer pels municipis.

Marcar distàncies 

Subirats -amb aquest aire físic i metafísic que gasta de company de la ‘Beat Generation’ – forma part, justament, d’aquesta generació que ha marcat distàncies (i sovint ruptures radicals) amb les precedents, a tots nivells: en el vestir, en la mentalitat, en la conducció dels afers personals i en els comportaments pel que fa a les institucions polítiques i a les anomenades escoles de negocis, de les quals es troba molt allunyat i que critica obertament.

És amb la gent amb qui em trobo millor: perquè és solidària, sense ser embafadora; és solitària, sense ser esquerpa; es crítica, sense buscar tres peus al gat i, en fi, és antijeràrquica acceptant, però, els valors personals de cadascú

Emergir el 15-M-2011 

Ja fa sis anys d’aquella història (com passa el temps!), però això no vol dir que tot comencés allí, a les places i carrers, sinó que allò fou l’emergència lentament cubada d’un parell de generacions anteriors -una de les quals, la nascuda el 1968, és la de Subirats- que s’havien anat trobant en cercles reduïts -normalment marginats entre l’hostilitat dels poders en curs i la indiferència de les majories- on s’anava perfilant el que seria l’esclat posterior: polític, social, cultural i, dintre d’ell, poètic.

El 15-M de 2011 marca un moviment generacional de la cultura poètica, de la mateixa manera que, entre 1955 i 1965, marcà la generació del Realisme Social; el 1968, la irrupció contracultural i llibertària; el 1974, un renovat compromís polític no adoctrinat ideològicament ni estèticament, mentre que les dècades posteriors semblen afectades per una crisi moral i de llenguatges sense precedents, que remunten, amb el canvi de segle, amb l’entrada en joc d’aquestes noves generacions que renovaran la manera de dir, de fer i d’actuar.

La manera de dir: més directe, més lligada a la realitat, menys abstracte, per tant, però no pas menys elaborada; la manera de fer: més col·lectiva, autogestionària i transversal, menys jerarquitzada, menys dirigista i menys selectiva, però no per això menys exigent.

I la manera d’actuar: més joiosa, però no frívola; més oral i participativa,  però no per això menys escrita i reflexiva.

Aquest és el cas, entre tants, d’Andreu Subirats, que es lliura al moviment de renovació poètica presencial entre les petites multituds que assisteixen als seus recitals en els diversos espais de la nostra cultura que s’han obert a l’oralitat de la paraula i, amb ella, a la teatralitat i musicalitat de l’espectacle de la vida. Subirats, per tant, també és actor, perquè és actiu recitant i actuant.

Uns altres que l’acompanyen, en aquesta nova i vella dimensió poètica, són Enric Casassas i Josep Pedrals, que també tenen una clientela addicta allà on van i, sobretot, com Subirats, a L’Original, un establiment de lectures poètiques, presentacions de llibres i gastronomies i beuratges diversos, situat davant del Macba, a Barcelona.

El regenten el Ferran i la Núria, lleidatans que vaig conèixer, els anys 70, al voltant del cantant de Balaguer, Miquel Àngel Tena (gran músic dels poemes de Màrius Torres) i d’altres artistes, com Jordi Oró, ‘Xerric’ (Josep Borrell), Pau Gabarrella i Xavier Ribalta, que es donaren a conèixer a Guissona (la Noguera), el 31 de juliol de 1976, en la 1a. Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida.

Antologies poètiques 

A Tortosa, uns anys més tard, Andreu Subirats va participar en mogudes similars, començant per participar i promoure antologies poètiques dels poetes de la Regió de l’Ebre: L’illa dels bous (1989), amb Josep Ramon Roig, Albert Aragonès, Jep Colomé, Cristian Porres, ell mateix, etc. Amb L’orgull de ser pocs (1954-1993), a cura d’Albert Roig, amb autors com Vergés, Manolo Pé-rez Bonfill, Zoraida Burgos, Lluís Martín Santos, el mateix Subirats, etc.

El 2004, amb Terres d’Aigua (Ed. Cossetània), nova antologia de la poesia a L’Ebre i, en fi, els darrers anys amb els textos derivats de les trobades de la Bouesia (bous i poesia) a Deltebre, , organitzades pel músic Miquel Àngel Marín, amb participació d’avantguardistes de tot pelatge: Carles Santos, Carles Hac Mor, Esther Xargay, els citats Casassas i Pedrals i tota la nòmina dels no adscrits a la correcció politico-poètica•

Resum biogràfic

Andreu Subirats i Aleixandri va néixer a Tortosa, el 2 de març de 1968. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és poeta, traductor, ha estat professor de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts de les Terres de l’Ebre i de l’àrea de Barcelona (actualment a l’Hospitalet de Llobregat), ha organitzat i participat en antologies poètiques, així com ha protagonitzat recitals de la seva obra poètica i d’altres autors. Igualment, ha estat, uns anys, professor de matèria poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

En el panorama poètic català, Subirats és una veu renovadora en estil i continguts, talment com altres companys de generació, com Enric Casassas i Josep Pedrals, reunits, entre molts més, a les antologies Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Setzevents editorial, 2011) i a Poesia a la frontera (Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana), publicada a March Editor, també el 2011.

Anteriorment, havia participat a les antologies L’illa de1s bous (Tortosa, 1989), L’orgull de ser pocs.1954-1993 (Ed.Montflorit, 1993) -recollint la tradició poètica de l’Ebre català (Gerard Vergés, Pérez Bonfill, Jesús Massip, Zoraida Burgos, Albert Roig, Josep R. Roig, Lluís Martín San-tos, Albert Aragonès, etc )-, Ter-res d’Aigua. Poesia de l’Ebre (Ed. Cossetània, 2004), a les antologies derivades dels Festivals de la Bouesia (Deltebre,2006-2007) i a Lletres de Casa (2009).

A foc lent 

Tanmateix,aquesta vinculació a la realitat poètica de la seva terra natal no ha impedit ser l’autor d’una obra pròpia, sòlida, de gran riquesa lèxica i de continguts gens complaents, marcada a «foc lent» i que «ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa», com assenyala el narrador Joan Todó, de la Sénia, al pròleg del volum de Subirats Galtes de perdiu (Ed. LaBreu, 2012), que recull, en 280 pàgines, cinc llibres elaborats en el curs dels 25 anys anteriors.

L’aparició de l’editorial LaBreu, fa una quinzena d’anys, publicant la jove poesia catalana del segle XXI, va permetre a Subirats fer conèixer en paper el conjunt d’aquesta aportació i, paral·lelament, el 2010, la gran traducció que va fer de Les Balades del poeta francès del segle XV, François Villon, premiada per la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) com la millor traducció del francès al català d’aquell any. Subirats també traduí al català Els paradisos artificials, de Charles Baudelaire (Ed. Días contados).

Actualment, Subirats prepara l’edició de l’Obra Poètica Completa de la tortosina Zoraida Burgos (1933), que publicarà també LaBreu abans de finals d’any, i a títol personal un altre volum de la seva poesia, Cendres a Estòs, elegia fúnebre dedicada a1 seu company en el món  cultural, Felip Osanz, de Vinaròs, que es presenta aquest 20 de setembre al local de L’Original, de Barcelona (carrer Ferlandina, davant del Macba), el lloc de reunió, recitals i activitats de la generació de Subirats, i d’anteriors, marcats tant per l’obra escrita com per l’oralitat, retornant a la poesia la seva vivència original.

El nostre François Villon a l’Ebre

Em sembla veure algunes semblances -no pas totes, certament- entre François Villon, exquisit poeta francès, parisenc, del segle XV, i el nostre tortosí Andreu Subirats, a cavall dels segles XX i XXI, que el 2010 va publicar -en esplèndida traducció i prop de 500 notes erudites- les famoses Balades de Villon, a la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions, de Barcelona.

Villon, home de vida turbulenta (però de bon cor, destinat a gaudir-la abans d’escriure-la), es va veure afectat per guerres, entrades i sortides de la presó, baralles i batalles amb les autoritats franceses, en el canvi a Europa del final de l’edat mitjana i l’inici del Renaixement, amb el declivi de la noblesa civil i eclesiàstica, l’aparició de la burgesia i, al mateix temps, del proletariat urbà.

Una triple situació caòtica i explosiva, com tantes en la Història al llarg dels temps i, segurament, d’ara mateix, on els creadors actuals es veuen impel·lits, absorbits i desbordats per situacions que generen, igualment, caos i explosions. I no cal entrar en detalls.

Subirats és ben conscient del panorama i, per tal de fer-nos veure que la Història segueix línies paral·leles, no pas d’ascens moral, sinó d’explotació, mentida, corrupció i injustícia, ha volgut acostar-se a la vida i obra del llegendari François Villon, pare d’heterodoxos posteriors com Rabelais, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine i, ja entrat el segle XX, d’Apollinaire, Prévert, Aragon o Brassens, que va fer músiques, també memorables, d’algunes de les seves Balades, entre les quals la de Les Dames d’Abans, on va ressonant el vers “I on són ara les neus d’antany”?

I jo que li pregunto a Subirats -mentre contemplem des del seu estudi, a través de l’ample finestral, la serp geològica de la gran serralada del Port:

-Veja’m, Andreu, on creus que són ara les neus d’antany?

-Ah, xic, fa temps que no neva, vull dir que tampoc neva com abans, com quan era petit i, sobretot, en època de mons pares i no diguem ja dels iaios. Però, bé, com pots comprendre, la cosa va més enllà de la pura meteorologia que, tot i ser important, sembla un reflex de la molt deficient vida social, cultural i política que portem. Tu ja m’entens.

-Home, com que em sembla que et conec, diria que sí. Perquè, tu, a Tortosa …

-Què vols que et digui? Quan era mes jove vaig intentar participar en algunes activitats teatrals, musicals i poètiques, sobretot pel testimoni que ens donaven els nostres mestres, Manolo Pérez, Frederic Mauri i Manel Ollé, homes de teatre, art i literatura que ens van fer estimar, a l’Institut, la cultura i que ens van animar a comprometre’ns socialment. Jo em demano, on està tot això, ara?

-Sí, és clar, devem passar una època de depressió intel·lectual. No sé, dic jo.

-No vas desencaminat. La veritat és que quan vaig a Tortosa-¡ em sembla que no m’haig de fer perdonar que hagi esn1diata Barcelona i

-Sí, és clar, devem passar una època de depressió intel·lectual. No sé, dic jo.

-No vas desencaminat. La veritat és que quan vaig a Tortosa-¡ em sembla que no m’haig de fer perdonar que hagi esn1diata Bar-celona i que hi visqui i hi treballi-no sé massa on anar per trobar-me amb la gent que encara fa coses, que hi són, però, ja dic, diria que s’ha perdut la vivacitat i llibertat d’abans. Ho veig tot molt burocratitzat, com l’educació, que és el meu camp, i em sap greu comprovar que s’han carregat la vida social de manera brutal. Amb el petit burgesisme tortosí hi tinc una relació difícil, i em costa molt tot això del ‘tortosinisme’, que sempre ha tirat a la dreta i ara s’ha fet independentista.

-I de l’anomenada literatura ebrenca, què me’n dius?

-Home, ja sé què és difícil tenir presència a Barcelona i que cal potenciar les produccions d’aquí, però ho veig massa localista.

El mateix Pérez Bonfill ho ha criticat repetidament: cal obrir-se al món i abordar les grans problemàtiques humanes, com fan totes les literatures. De tota manera, la literatura, aquí i a tot arreu, ja no és un producte cultural, sinó mercantil, i els que ens hi dediquem ja no en vivim. Ha canviat tot.

-I, a sobre, no neva o neva poc.

 

Obra actual i futura

L’Andreu m’ensenya els seus llibres: L’ull entorn ( 2006), Galtes de perdiu ( 2012 ), amb pròleg del senienc Joan Todó, que recull la seva poesia de 1986 a 2010, tot publicat a LaBreu Edicions, encarregada, també, de publicar el seu nou llibre poètic Cendres a Estòs –que es presentarà el 20 de setembre a L’Original de Barcelona– , dedicada a Felip Osanz, de Vinaròs, professor de grec i cineasta, mort als 43 anys.

Igualment a La Breu, abans de final d’any, Subirats és el promotor de recollir, editar i prologar l’Obra Poètica Completa de la poetessa tortosina Zoraida Burgos (1933), històrica de la generació de postguerra.

Recapitulant, em diu: «Estic en un món en què saps que no tens cabuda», referint-se, és clar, al món literari, «molt endogàmic», on també està clar que hi ha autors que ocupen unes places sobrevalorades, amb grans premis, reconeixements i crítiques, mentre altres s’han d’encabir en antologies com les citades o en reculls com els dels Poetes emprenyats, a Setzevents Editorial ( 2011) i com Poesia a la frontera (Poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana ), a March Editor, a cura de Santi Borrell, també el 2011.

Té pendent d’escriure una guia de les Fondes del Matarranya, com la de La Fresneda, on es retira a escriure davant un paisatge panoràmic. Al poble hi ha una piscina, inaugurada el 1986, remodelant l’antic abeurador d’animals, on anem a refrescar-nos i on ens fotografiem davant d’un poema encastat en marbre, digne d’un versificador del segle XIX: «Se han construido estas piscinas / para orgullo de este pueblo /que se conocen por la balsa / y vaya balsa pardiez!». Davant d’aquests versos,  els seus em sembla que hi tenen poca fer.

Diari de Tarragona (10.09.17)

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comnetari