Tant la poesia experimental com la confessional tenen en el panorama català poques vies temàtiques d’escapatòria. O almenys costa de trobar poetes que s’arrisquin a recorre’n de noves (alguns dels quals tractem de presentar per aquest racó). Per això sorprèn ensopegar amb una obra insòlita com El clímax, de Daniel Busquets, publicada per Labreu el 2013, que explora el món de les addiccions amb la naturalitat d’entendre que l’experiència no és només un reducte de marginats, sinó que esdevé un fet transversal. És cert que la literatura francesa del segle XIX i l’anglosaxona del XX (sobretot la nord-americana) ja han explorat a bastament el món de les addiccions (ara em venen al cap la redempció alcohòlica de Raymond Carver, l’exhibicionisme pecuniari de Charles Bukowski, l’exploració kamikaze de Hunter S. Thompson). Raó de més per valorar que en català s’obri una via temàtica que condueix la mirada del poeta cap a espais fins ara ignorats.
Parlàvem, però, de transversalitat: des dels ionquis “A la gran nau central / de la fàbrica en desús” de “Sincronies” fins a les models sense cos de “Passarel·la”, tots els personatges que retrata Busquets són exploradors i víctimes d’aquest desig insatisfet. En una època que la societat busca el goig indolent i que creu controlar-ho tot (encara que “El control és il·lusió / o fanàtic fetitxisme”, tal com declara d’entrada a “Qui”), aquesta recerca desenfrenada pot dur a creuar tots els límits i a estavellar-nos en un patiment de ben diverses formes. I sobretot a dependre d’aquest patiment. Un patiment en forma de droga (xeringues, pastilles, polsims diversos), però també de sexe variat (el masoquisme de “Buit”, els glory holes de “Expectació”, les orgies de “Zel”) i d’alcohol (amb el magnífic poema “Modificació”, en què el bevedor corre el risc de convertir-se en “l’homenet que sura / entre larva i rèptil”, en referència a les ampolles de mescal i licor d’arròs).
Busquets és un poeta singular com la seva obra, que va esperar molts anys per editar el seu primer llibre, La trama perfecta (el 2008, també amb Labreu). Com a lector i com a escriptor és molt exigent, i encara que en alguna entrevista afirmi que li agrada “la poesia extrema”, la cura amb què treballa ens fa adonar que aquest extremisme poètic es refereix molt més a una visió crítica de la realitat, descarnada, lliure de moralismes, més que no pas a una expressió poètica barroca o atabalada. De fet, les seves composicions són peces breus, de caràcter sintètic, que juguen amb la contraposició o la paradoxa en la recerca de la seva expressivitat, que així esdevé molt més contundent per al lector sense abusar de recursos fàcils. “Un teló envellutat / precedeix l’epifania / i el porno carrincló”, descriu a “Veus”. “Voltors i mil pètals / acudien al simulacre”, explica a “A mig matí”. El més important és que obvia qualsevol apriorisme: talment una càmera que objectiva l’experiència retratada, Busquets fins i tot voreja un cert vouyerisme morbós que pot incomodar alguns lectors, o allunyar-los d’un material que no poden acabar de copsar.
El clímax és un viatge abissal, compartit per una multiplicitat de veus que volen reflectir la varietat d’addiccions, de comportaments i de personalitats que va ensopegant en el descens als inferns. Per això mai es casa amb una sola veu poètica: és estrany el moment en què trobem la primera persona. Però darrere els “tu”, “ell”, “nosaltres” i “ells”, el lector intueix que aquesta mateixa veu poètica hi és amagada, de vegades com un simple turista i d’altres com un personatge secundari o fins i tot protagonista. És un detall important perquè ens revela la voluntat del poeta de recórrer (a) la seva memòria, però sense voler caure en el tòpic de la poesia de l’experiència. Un detall que engrandeix la capacitat de reutilització de la seva poesia, així com també despulla encara més la mirada del lector, cada cop més desprotegit davant allò que se li presenta. Aquesta manca d’agafalls morals és la que fa d’El clímax l’experiència extrema a què ens referíem abans.
Per tant, El clímax és una obra amb doble tall: d’una banda, reivindica la poetització d’un material que la poesia catalana no acostuma a tractar. De l’altra, és la recerca del lèxic i les imatges que ajudin a construir un artefacte poètic de primer ordre. Els escenaris urbans i suburbans de les discoteques, els descampats, les autopistes…, són les vistes cap als no-llocs que ens envolten, que ens condicionen, que esdevenen els escenaris obscurs on és millor amagar les experiències que cerquen la llum del clímax. Un clímax, però, impossible, reduït a una inconsciència indolent, amniòtica: “Ara tot s’afluixa / i també s’estira. / S’està obrint tot. / Tot s’adormirà”.
Lluny, doncs, d’afectacions i moralismes, Daniel Busquets tracta amb naturalitat una temàtica que despulla el lector de convencionalismes i el situa enmig d’un territori literari àrid, a la intempèrie. Tal com viuen els personatges que treuen el cap al llarg d’un llibre incòmode però d’un gran quefer poètic.
