És molt probable que d’aquí uns anys la versió més completa de les obres de Paul Celan es trobi no pas en la llengua en què va ser escrita, l’alemany, sinó en català. Arnau Pons hi ha dedicat més de dues dècades d’estudi, que van començar a donar fruits el 1995, quan va publicar la traducció de Cristall d’alè. Més endavant arribarien els assajos Celan, lector de Freud (Lleonard Muntaner, 2006), un impressionant exercici de desxiframent -enlluernador, combatiu- de quatre poemes de l’escriptor nascut a Txernivtsí el 1920 i mort a París el 1970, i Nissaga d’abolits(2010).

La primera entrega de les obres completes, editades i comentades pel mateix Pons, arribaria el 2012, quan LaBreu en va publicar De llindar en llindar. En aquells moments Pons ja era un dels estudiosos de Celan amb més projecció internacional. Vinculat al filòleg i filòsof Jean Bollack (1923-2012), s’havia encarregat de l’edició de Poesía contra poesía(2005), havia fet contribucions als volums La philologie au présent (2010) i La lecture insistante(2012) i havia participat en diversos col·loquis i simposis internacionals, com ara Paul Celan: Da ética do silêncio à poética do encontro, celebrat a Lisboa el 2012.

Aquest novembre acaba d’arribar una traducció revisada de Cristall d’alè, seguida del text inèditEsbossos de comprensió, de Bollack, i l’assaig Complements orgànics, a càrrec del mateix Pons. “Es pensa que la poesia obscura es fa per perjudicar amb altivesa el lector -diu-. Parmènides ja plantejava una poesia especulativa, que demana un esforç. Celan va més enllà d’això. Ens encara constantment amb l’acte poètic, posa a prova la poesia amb cada poema”.

Pons assegura que “algú que llegeix Celan ha perdut una innocència”, i que els poetes que s’hi acosten “no en surten indemnes, s’han de tornar a constituir”. El poemari que publica LaBreu en edició bilingüe va ser publicat per primera vegada en alemany el 1965. La memòria de l’horror dels camps de concentració -on els seus pares, jueus, van morir durant la Segona Guerra Mundial- recorre tota l’obra de Celan, que també està travessada per l’angoixa d’haver sigut acusat de plagi el 1953 i el 1960 per Claire Goll, vídua del poeta Boris de Schloezer, i pel fet d’escriure en la “llengua de la mort, llengua materna i alhora dels botxins”. D’aquest triple malestar tracta l’assaig Allò que va alarmar Celan, d’Yves Bonnefoy, que LaBreu també presenta en un petit volum d’una cinquantena de pàgines. L’últim apèndix de l’imprescindible Cristall d’alè és “un text que pretén sacsejar la universitat catalana”, resumeix Pons. I conclou: “S’ha de treballar amb els elements de la universitat per anar contra la universitat”.