crònica de l’alabatrada al festival Alcools (22.03.17)
Síndrome d’abstinència
El festival Alcools s’ha acomiadat de la Sala Beckett per un any. Després de presentar diferents propostes multidisciplinàries amb la poesia com a protagonista (durant un mes i mig!), només en queda el regust a alcohol a la boca dels espectadors, lluny de la visita obligada de cada setmana. Més d’un acabarà amb síndrome d’abstinència després de l’últim espectacle que ha anat a càrrec d’Antònia Vicens, Joan Vigó i Lluís Calvo, tres poetes amb obres ben diferenciades, units per LaBreu Edicions, que ha trobat en el festival Alcools el marc ideal per presentar les tres últimes novetats de la col·lecció Alabatre.
Lluís Calvo, Antònia Vicens i Joan Vigó van fer el darrer recital de l’Alcools a la Sala Beckett
L’última proposta del festival Alcools ha estat un recital a tres veus entre veterans. Una tríada major plantada a l’escenari quan la primavera i el dia mundial de la poesia ja s’acostaven per la cantonada de la Beckett. Gairebé una conjunció astral, aquesta reunió! Sol, terra i lluna, i les voltes que fa la vida. Una alineació que no va necessitar de grans atrezzos per vestir la sala. Únicament s’hi estaven els tres protagonistes —Antònia Vicens, Joan Vigó i Lluís Calvo— i el micròfon, davant del públic. I poc més, només alguna fotografia projectada. A diferència d’altres espectacles del festival, la poesia es despullava, i es posava a la tarima una mica així, tal com és.
La veu profunda i l’estatura forta de Joan Vigó van ser les encarregades d’encetar la trobada. Ho feien des de la mirada a la vida urbana que l’autor ha reunit en el llibre Pastor d’antenes. Una obra on la perspectiva més metropolitana del Poble Nou es reconverteix —i barreja— amb paisatges íntims. Parteix des de diverses perspectives: des la innocència de la infantesa, una certa lucidesa adulta o l’acostament cap a la mort. Perquè els contorns del nostre dia a dia se’ns acaben dibuixant una mica per dins. Tot seguit va entrar en escena Lluís Calvo, i el seu poemari Talismà. En aquest cas s’allunyava de la proximitat del seu entorn quotidià, i trobava els versos en els viatges que havia fet. D’aquesta manera s’acostava sobretot a la Índia, i a la cultura oriental. Noves perspectives sobre el renéixer i trobar el que estàs buscant. Per últim, el micròfon baixava uns pams per projectar la veu de la mallorquina Antònia Vicens. En el seu llibre Tots els cavalls l’escriptora mira al seu voltant des d’un fort simbolisme que desboca a les criatures del títol. Una gran força literària amb un domini elegant del ritme i la sonoritat.
Així doncs, el públic en va poder sortir agraït. Tot i així, podia presentar certs símptomes del que podríem anomenar la descol·locació poètica: els tres protagonistes van treure a raig els seus versos, donant intensitat a la trobada, però potser van passar per temes, perspectives i veus massa diverses en poc temps. Diguéssim que quedava un gust a presentació conjunta per necessitats de l’editorial, i això en feia una mica difícil la digestió. Malgrat tot, la veu poètica de cada un dels implicats és increïble, i van saber donar un punt i final al festival a l’alçada de les circumstàncies. Una mica amb aquella mesura de deixar-te amb ganes fins a l’any que ve.
Imanol López, Núvol (22.03.17)
