crònica de la presentació de PASTOR D’ANTENES de Joan Vigó a LaPapasseit (03.11.17)

ELS CELS FEROTGES DE JOAN VIGÓ, PASTOR D’ANTENES

Veu fonda. Cels de fosca. Vespre tauró en una nit que és circuit urbà, dins d’un itinerari personalíssim de la poesia de Joan Vigó. El poeta va ser a Manresa, a la Llibreria Papasseit, acompanyat de l’editora de LaBreu Edicions Ester Andorrà, la setmana passada, per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ (LaBreu Edicions, 2016), dins del cicle literari ‘Tocats de Lletra’.

Joan Vigó a la llibreria Papasseit | Foto: Ester Andorrà.

Seiem a les cadires de fusta de la sempre acollidora llibreria Papasseit. Al davant, ens espera Joan Vigó. Fulleja el poemari que presentarà assegut en un extrem del sofà de cuir de la llibreria. Ha vingut de Barcelona per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ al festival literari Tocats de Lletra, a Manresa. Just davant hi té una taula de fusta fosca. Les formes geomètriques del tapet blanc de ganxet contrasten amb la foscor del moble. La llum fa semblar grisa la màquina d’escriure, però potser és blau clar o verd tirant a maragda. La llum íntima del local atorga una presència ataronjada a la passejada poètica de Vigó.

El poeta selecciona escrupolosament les peces poètiques que llegirà, abans de començar el recital. L’acompanya Ester Andorrà, editora de LaBreu Edicions, que explica algunes anècdotes de la creació del poemari i anuncia que el recital anirà acompanyat per la projecció d’imatges urbanes que el mateix poeta signa i que el poemari inclou, com un apèndix visual que serveix de complement o de retroaliment dels poemes. Imatges que són un retrat de l’esquelet de l’extraradi: “Ensuma el rovell que fa la crosta/ al ferro dels dies./ Tira amunt tot el passat.// Ara atura’t/ mira els terrats/ pensa en comptar els crits metàl·lics/ i totes les coses inútils que solden passió i bellesa.// Inventaria el desig.”

Desitjos velats, terrats en la penombra. A les nostres retines, la perifèria urbana: un terrat abandonat, una antena desenfocada. “El poema és l’exili de la veu/ que s’escampa en paisatges miniatura/ la fireta misèria/ la limitada eternitat de veu i lletres// Penitència de semàfor/ en carrers deserts”, i la veu poderosa de Joan Vigó inunda la sala, de la llibreria Papasseit, mentre els assitents contemplen embadalits les postals poètiques que es projecten a la pantalla que la llibreria ha posat sobre les lleixes de llibres del final de l’establiment. Vigó parla de la memòria, de la identitat i les metamorfosis: “Portes i finestres cegues/ balcons barrats/ lliurats a l’amnèsia.// A dins, la runa.// L’oblit floral de la pols.”

Retalls de cels, minuts, esquitxos de revelacions, passatges on es descomponen tots els colors. Amb un llenguatge feroç, afilat, de tempesta de capvespre, de pluja que cau sobre el contàiner abandonat, sobre l’herba que creix als marges, sobre el gat vagabund que es passeja pel ciment mullat, solitari, Vigó ens dibuixa l’extraradi. Interrogacions fetes de quitrà pudent, d’asfalt que se solidifica. Un retrat que podria ser el de l’ànima humana: la nostra, la del poeta, la dels oients, la de la Humanitat anònima: “No camino/ són els xamfrans que s’acosten.// Em giro/ i els sots d’arbre/ se’n van. S’enduen/ plàtans en safata.// Són els peus./ Empenyen la vorera/ llesca de paper rere meu/ lletres d’ahir.// Desobeeixo semàfors/ mentre se’m fa tard/ i sempre és massa d’hora.”

Aquestes imatges viatgen dins nostre i el nostre organisme intern les reté. Són imatges que conformen els nostres paisatges, les nostres identitats personals, de boques apretades en carrers silents dins de ciutats silents, desdibuixades pels flaixos dels records, per les passejades amargues, de lletjors no prou païdes, de digestions que desembrollen dubte i carn.

A la penombra d’un flexo, el sofà de vellut, en la projecció de llum blavenca que el projector de diapos passa sobre les fotografies que el mateix poeta ha realitzat, Joan Vigó diu els poemes. I ho fa amb solemnitat, amb empenta, deixant petja.

Panoràmiques subterrànies, en la nit eterna. Joventut escombrada, substàncies mentals, records d’antenes de mil ciutats ombrívoles: la teva, la meva. Desolació, intimitat. Forasters de construccions. Forasters de nosaltres mateixos. “I no pots fingir ni per educació”, diuen els poemes de Vigó.

La cruesa, la duresa de l’asfalt. Diu que hi ha un contenidor que és com una au fènix. Somriem. I la veu de Vigó parla de la història d’amor dels petits llengots de lletjor urbana, que ens acaricia i tanmateix ens nodreix l’inconscient. Llum de polígons, el baixador de Vallcarca. Rere les xemeneies de vestigis industrials, Vigó dibuixa un escenari postapocalíptic: hi descriu la mirada cruixidora de l’ull de la solitud, de l’amor cap a les coses invisibles, que passem per alt, per poc valorades; les deixalles urbanes, els paisatges anodins. Aquest poemari és una oda a la urbs, a la ciutat exhausta de gemecs de foscor. “De la felicitat,/ com del porc,/ tot s’aprofita”.

Deixeu-vos guiar pel circuit magnètic del Pastor d’Antenes. Ves que no us hi reconegueu.

Laura Basagaña, Llavor Cultural (03.11.17)

Deixa un comnetari