Denise Desautels UNA FELICITAT IMPOSADA entrevistada a ElPuntAvui (18.05.17)

DENISE DESAUTELS

POETA QUEBEQUESA “El Quebec era opressiu”

  • L’escriptora i poeta Denise Desautels (Mont-real, 1945), és una de les veus contemporànies del Quebec més destacades del momentEL PUNT AVUI Foto: Arxiu.
La família estava sota la tutela de l’Església, i creia que la vida veritable està en una altra banda

La història del llibre en si mateix té la seva gràcia. La felicitat imposada, de Denise Desautels, va sortir publicat al Quebec el 1998 però va passar sense pena ni glòria, sepultat per la infinitat de novetats literàries. El 2015 el llibre va rebre el premi Hervé-Foulon, destinat a recuperar títols que han quedat oblidats malgrat la seva qualitat, i La felicitat imposada va tenir una segona oportunitat. Ara ens arriba traduït per Antoni Clapés i publicat per Labreu Edicions. Denise Desautels és una poetessa de llarg recorregut, membre de l’Académie des Lettres du Quebec des del 1995 i que ha publicat més d’una quarantena de poemaris, relats i assaigs. En català també es troba Tomba de Lou (Eumo Editorial, 2011) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (Cafè Central i Llibres del Segle, 2014). A Una felicitat imposada, de to autobiogràfic, hi ha una nena de 5 anys que queda òrfena, una mort que va succeir, com altres, i que aniran forjant la seva personalitat al costat d’una mare que la protegeix a voltes fins a ofegar-la.

Què va representar al Premi Hervé-Foulon? Ha tingut ressò, el llibre, a França?
Tot i que el llibre va tenir una bona acollida quan va sortir, va caure en l’oblit poc després, perquè se’n publiquen tants…! El premi s’acompanya d’uns diners i un ajut a l’editor per fer una nova edició, i així va tenir una segon vida. A França va ser presentat a la llibreria del Quebec, però si no publiques al teu país és molt difícil. Tenim autors quebequesos molt bons que no són coneguts a França.
En el llibre retrata la diferència cultural enorme que hi ha entre França, més oberta, i el Quebec, on van censurar, per exemple, el film ‘Hiroshima mon amour’.
Estem parlant de fa cinquanta anys, ara això ja no és així perquè, a més, tothom està connectat per les xarxes. En el llibre descric el Quebec opressiu de la meva infància, d’abans de la Revolució Tranquil·la, del 1955 al 1960, on, tanmateix, hi havia de manera subterrània una vida que es preparava amb intel·lectuals i artistes que treballaven a l’ombra i alguns van haver d’exiliar-se. En tenien prou amb aquest Quebec tancat, religiós, auster i mortífer.
Quin pes tenia la religió en la seva infància?
La narradora, un alter ego meu, ve d’un entorn desfavorit. A la part francòfona del Quebec hi havia molts analfabets que venien del camp i anaven a ciutat per treballar en fàbriques dirigides per patrons anglòfons, sense haver anat gairebé a escola i parlant un francès ancorat a dos segles enrere. Aquesta llengua que jo parlava quan era nena era limitada, plena d’anglicismes, foradada i imprecisa. De fet, jo escric amb una llengua adquirida i treballada. Per a la novel·la, vaig agafar una família que em semblava exemplar: a la pràctica m’adono que potser a casa meva van dur les coses a l’extrem, perquè la meva mare era vídua i esperava que Déu l’ajudés.
La felicitat és un ‘leitmotiv’ de la novel·la: com es va transformant?
La família, a l’època, estava sota la tutela de l’Església. En la meva creien que la vida veritable està en una altra banda, al cel, i per això, fins i tot davant la pèrdua d’éssers estimats, el pare, el cosinet, l’avi… pensaven que continuaven vius i ens acompanyaven perquè eren ànimes que viatgen. Per això la narradora es veu de nena i veu que se sent feliç, i probablement ho és, fins i tot si de vegades sent coses, però està protegida per una família que l’acarona i l’amanyaga, està immersa en tendresa i carícies fins a la sufocació. Aleshores és evident que en aquest context es diu “sóc feliç”, però quan arriba a l’adolescència sent un malestar cada vegada més punyent. Aquesta felicitat li és imposada i s’adona que ha de fer el dol, viure amb aquests morts i la idea de la seva mort, que ha de continuar a viure sense ells, potser amb l’energia que ens deixen, però sense ells. Això és un treball llarg i difícil. Fins i tot si al final del llibre la narradora pot donar la impressió que tot està arreglat no és cert, és la fi d’un primer relat! La cita de Nathalie Sarraute al principi del llibre sobre com la felicitat pot ser una imposició, ajuda a comprendre el relat. Personalment, em va il·luminar i ajudar a estructurar-lo com una enunciació lenta i per capitolets del que va ser i ha estat aquesta felicitat, que en el fons té un punt de pervers i perillós.
Com afronta la narradora la mort, omnipresent, en el llibre?
Quan la narradora escriu se suposa que té uns 55 anys i s’ho mira tot des de la distància. És més fàcil mirar des de lluny aquest Quebec que ha conegut i que encarnava una manera de ser en vida, però morta, perquè aquest pensar que la vida és a una altra banda és una manera de rebutjar-la. Ja tenim aquesta part de mort en la novel·la. Sembla que el conjunt metafòric de la societat de l’època s’encarnava de manera exemplar en la meva família i aquesta fos un model físic de la mort i de l’apilonament de morts, començant per la del pare, i després de deu altres persones en deu anys que, per a un país en pau, és força excepcional. La nena, any rere any descobreix que és mortal, al mateix temps que l’envolten de felicitat i carícies. La mort colpeja, a més, a qualsevol edat, com el pare, que en té 39, el cosinet, que té sis mesos, l’avi amb 80… Per tant, la mort s’imposa físicament en un món en què només es parlava d’això.
Quin paper té l’escriptura davant la mort?
Sovint he reflexionat sobre aquest tema. Treballo una matèria molt íntima, sóc com una arqueòloga d’allò íntim, que treballa en els estrats de la memòria, però per intentar trobar dins meu la humanitat, i això es pot compartir més enllà dels detalls particulars. En aquest relat s’oblida la persona que escriu; volia treballar l’escriptura i organitzar-la arquitectònicament de manera que se sostingui sense mi: no és una autobiografia, també és ficció; és, sobretot, escriptura, un relat que fa que dues coses que no van juntes, la felicitat i la mort, acabin treballant juntes per treure aquesta nena de la foscor.
Valèria Gaillard, ElPuntAvui (18.05.17)

Deixa un comnetari