Antònia Massanet llegeix ‘El dia que va morir David Bowie’ de Sebastià Portell Clar, que ha publicat LaBreu Edicions. Un monòleg sensitiu i visceral que no us deixarà indiferents.
Sebastià Portell Clar | Foto: Ester Andorrà.
Finalista del Pare Colom d’Inca el 2012, guanyador del premi de teatre breu de Badalona del 2013, el 2014 publica el seu primer llibre de relats, l’esbojarrada i carnavalitzada Maracaibo(AdiA Edicions), amb Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda se’n va anar A la recerca del flamenc, donant peu a una més que ressenyable antologia de nouvelles publicada per LaBreu, i el llibret del musical L’endemà de Fedra (AdiA Edicions) el 2015 i aquest 2016 la delicada biografia amb format d’entrevista Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner) i la seva primera i ja aclamada novel·la, també publicada a LaBreu, El dia que va morir David Bowie. I tot això entre els 20 i els 24 anys. Si Sebastià Portell no fos tan absolutament brillant no el podríem suportar.
A la seva precocitat Sebastià Portell hi afegeix una energia torrencial i una enlluernadora capacitat per recrear la psicologia dels personatges més diversos i extremadament liminals. Si a Maracaibo ja ens meravellava amb la seva recreació de personalitats femenines, des de tendres i luxurioses adolescents fins a contradictòries senyores de mitjana edat i de mitjana classe, passant per assassines trans i gais de variat pelatge; si al deliciós conte “C.O.N.Y. (Cal oblidar Nova York)”, inclòs dins La recerca del flamenc, s’endinsava en la ment –passant pel cony, és clar– d’una diva divine de la classe alta novaiorquesa que pateix per amor fins a cremar-se les pestanyes; a El dia que va morir David Bowie es submergeix amb la mateixa naturalitat dins la personalitat d’un jove gai nihilista addicte al sexe, un “jove turmentat” –com se l’anomena a la novel·la– que resulta sovint fins i tot odiós però que és construït amb tanta versemblança que porta a preguntar-nos si tots no portem una mica de “jove turmentat” a dins.
Se n’ha dit de l’obra que parla de “l’amor a l’era del Grindr” (Albert Forns, ARA) o que és “la nova novel·la marica catalana”, en l’estela de Terenci Moix -a qui s’al·ludeix amb el títol a la seva obra El dia que va morir Marilyn-, Biel Mesquida o Lluís Maria Todó (Martí Sales, Time Out, 24/08/2016) i tenen raó, però també és molt més que això, és una gran novel·la, entretinguda i ben estructura, de llenguatge actual i hiperrealista i de personatges complexos i hàbilment construïts.
El protagonisme és un noi gai promiscu immers en un moment de crisi i de desorientació vital, però potser una de les poques coses que no presenta en ell fissures és la seva identitat sexual. Allò que resulta més queer i fins i tot potser més interessant és la passejada que empren a l’espera dels resultats que dilucidaran si efectivament té sífilis. Aquesta és una malaltia molt ben triada per l’autor, amb tota la literatura romàntica i bohèmia que meravellosament arrossega i que incideix en la terrible “moda” d’arraconar el preservatiu, trencant a la vegada amb la tradició més recent de la literatura gai de tractar la plaga de la sida, incidint en la vessant outsider en la que aquesta mateixa novel·la s’inscriu. I en l’esmentada passejada, el protagonista es va trobant amb tota una col·lecció de personatges rarets, desviats i absolutament marginals i queer que, d’alguna manera, funcionen com a miralls de la misèria emocional del protagonista.
Ens diu Portell que la seva novel·la “és la història d’una vida molt desorganitzada” (Time Out, 13/10/2016), pel que l’embolcall que millor el podia acompanyar és el collage, el fragment i les escriptures des dels marges i la perifèria del discurs, de manera que entronca amb l’antifal·logocentrisme o resistència a la centralitat del fal·lus en el discurs, formulat per Derrida, així com amb la metodologia dels estudis queer.
Es diu que el discurs és fal·logocèntric perquè s’organitza internament al voltant de les marques del masculí, tant pel que fa a la sintaxi, com a la gramàtica com a les pròpies regles de la lògica discursiva; de manera que estructuralment ocupen un centre, al qual se li pressuposa la veritat i el poder, del qual s’han apropiat a través d’oposicions binàries jerarquitzades, així com la dominació sobre la resta de discursos que queden reduïts als marges. El fal·logocentrisme s’amaga tot sovint rere una pretesa neutralitat del llenguatge, presentada com a natural però que en realitat no fa sinó donar primacia a l’element masculí i heterosexual, patriarcal, a la fi.
Tot i que la novel·la d’en Portell gira entorn de les aventures i desventures del penis del protagonista, l’estructura de la novel·la, en canvi, no és fal·logocèntrica, sinó que la forma sota la que es presenta adopta una metodologia molt queer i desestabilitzadora dels binomis de sexe-gènere. Perquè com expressar-se del llenguatge patriarcal? Manllevant-ne l’instrument, la llengua, per reapropiar-se-la, reemplaçant-ne els elements per d’altres menys excloents i fent innovacions des dels marges que permetin una maniobra que ens faci creure en una altra llengua possible.
I és en les obres incompletes i fragmentàries que s’allibera tota la significació d’allò que se’ns resisteix en un principi, ja que impliquen totes les opcions possibles, presents, passades i futures i fa explotar: “l’espai per al no-dit, per a l’irreal, per al somni, per al vertigen”, que deia Maria-Mercè Marçal, que d’alguna manera també ho va explorar a la seva novel·la La passió segons Renée Vivien –que fa anys que s’hauria d’haver reivindicat com a radicalment queer–. Un espai, aquest, que també reclamen els estudis queer per donar compte de les sexualitats perifèriques.
Afirmar-se com a homosexual no atempta en contra de les estructures tradicionals, basades en binomis com masculí-femení, hetero-hom, etc., sinó que se’n reforcen les estructures. És per això que el protagonista de Portell no és un subjecte queer, ja que encaixa dins la identitat sexual homosexual i no li resulta problemàtic, tot i que la novel·la en sí és profundament queerpel que fa a la forma, per la hibridació que presenta, l’ús del collage i el mestissatge bastard de què fa gala en la configuració de la seva estructura.
De manera que els capítols més narratius amb el “jove turmentat” perdut i gairebé alienat per un sexe basat en la repetició –actitud també ben performàtica– i en la premissa de la quantitat per sobre de la qualitat, s’alternen amb les inclusions de fragments de la Viquipèdia sobre la sífilis; del Manual de la perfecta ama de casa; de les directíssimes i al·lucinatòries converses que el protagonista manté per Grindr i whatsapp; un menú d’un restaurant de menjar ràpid; els missatges de veu recriminatoris i amargats de la seva mare; les cites de Sex and the City; les paràboles bíbliques com la del gra de mostassa o els versicles de “La gran prostituta” de l’Apocalipsi; un fragment d’un llibre del cineasta Jean-Luc Godard; un paràgraf d’un article de la gran teòrica del gènere, Judith Butler; un altre de Camino de perfección, de Santa Teresa de Jesús; i, com no, una cita final de la gran madame del drag, RuPaul Charles.
A més de les trobades i converses, en format teatral, herència dels inicis de l’autor, que es troba el protagonista per la seva passejada per Barcelona, que per un costat esdevé molt realista i per l’altra profundament al·lucinatòria, amb tota aquesta sèrie de personatges marginals que hi apareixen: la senyora pobra, però senyora, que sobreviu alimentant-se amb el cupons de descompte del McDonald’s, l’indigent filòsof, el grup d’amigues adolescents del carreró de la Plaça Reial que tenen una amiga molt afectada per les drogues, l’aturat de llarga duració que fa el ritual diari d’anar a l’estanc a fer fotocòpies del currículum, el vigilant i la prostituta que es troba en passar per davant d’un prostíbul… De tot això també n’és representativa la manca d’empatia del protagonista, incapaç d’ajudar o involucrar-se amb aquestes persones.
El “jove turmentat” viu anestesiat per les drogues, el sexe i la rutina de pensar en la seva vertadera identitat, no resolta per la mala relació amb la mare, la fantasmàtica figura paterna, que ell mateix reconeix que li ha impedit assolir la construcció de la seva masculinitat, unida a la manca d’expectatives vitals tan epocals i cronificades per la crisi econòmica i laboral i la precarietat. I la mort del pare s’entrellaça amb la de Bowie, la mort del qual s’eleva al de la figura paterna. La de l’artista, admirat per son pare, ocorre just un any després de la del seu progenitor i mentre resta a l’espera de les proves de sífilis, que, a la vegada, podria ocasionar la seva infertilitat i aturar en ell aquesta cadena de filiació.
Més que la literatura a l’època de Grindr, com en deia el Sr. Forns, podríem dir que és literatura a l’època de la precarietat: econòmica, vital, identitària, sexual, de salut… de la que fins i tot l’estructura n’és mostra: per narrar aquesta vida precària el tot narratiu de la novel·la clàssica hagués resultat necessàriament reduccionista i constrenyidor. Calien formes més mal·leables que poguessin donar compte d’aquest contingut i, sobretot, de tota la solitud que comporta l’actual vida hiperconnectada.
El protagonista no té cap dificultat per establir ràpidament relacions online amb altres homes per aconseguir sexe, però és una persona completament solitària, que ja hem vist que té una mala relació amb la mare, inexistent amb el pare, que només té dues amigues, la Carol i la Glòria, la primera és la seva professora d’anglès –pel que es dóna una relació basada en l’intercanvi econòmic– i amb la segona s’hi baralla. I no té cap amic gay.
Els dos homes amb qui més es relaciona són els seus dos companys de pis, un, un ultramascle heterosexual, i l’altre, el Josep Marieta, un gai reprimit a qui odia per això. A banda del seu cap. Però no té cap relació d’amistat que l’uneixi d’igual a igual amb una altra persona del mateix sexe. La seva solitud és absoluta, abissal. En aquest sentit, podríem dir que a la novel·la la gran relació que es dóna és entre el Tomàs i la seva polla – i les seves ànsies de dominació a través d’ella–, així com amb la seva suposada sífilis.
Ell mateix ens ho explica després d’escapar, de casualitat –havia anat provocant als agents– d’una redada policial, quan arriba a “la sentència, crua i freda com la mateixa nit: ets un miserable. Has trabucat”, mentre espera i arrossega la intriga sobre si té o no sífilis. Neguit que hauran de desvetllar els lectors, o no, d’aquest passeig per la vergonya. Walk of shame es titulava inicialment la novel·la.
Però si aquest passeig de la vergonya inaugura la més que prometedora carrera novel·lística d’aquest jove autor de Ses Salines, que en vinguin molts més, tant carregats de purpurina, farcits de tendresa i amb una visió tan àcida i punyent del moment actual com aquest que ens ofereix. Perquè Portell és un autor tan talentós que és capaç que visquem el neguit d’aquest més que qüestionable moralment “jove turmentat” com si fos el nostre més íntim amic, com si arrossegués una mica de tots nosaltres, amb totes les nostres vergonyes i mesquineses, pel seu recorregut per Barcelona.
