Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d’un llibertí compulsiu. Hi va arribar fa vuit anys amb ganes de menjar-se el món. És a la ciutat on qui cerca, troba. I el nostre protagonista topa amb un entramat de passions, més o menys induïdes, que ell viu amb una inconsciència i una temeritat absolutes. Els seus intents d’acceptar-se, d’encaminar els desitjos de l’entranya, d’encaixar amb el fill ideal que la mare va somniar i els viaranys per on es perd una vegada i una altra l’acaben conduint a una sala d’espera. Allà s’ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar l’historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima. Aquí l’esverament, vulgui o no, esdevindrà calma centrifugada.
Amb el seu treball, en Sebastià Portell ens fa compartir les reflexions d’un jove que en un moment donat de la seva vida té un ensurt que capgira la seva dinàmica de promiscuïtat sexual i de fatalisme respecte de tot el que l’envolta.
Aquestes reflexions estan farcides de la mala llet que li provoca l’ensurt. Mala llet que vessa cap el seu entorn més immediat, els altres estadants de la sala on espera l’analítica i el mateix espai físic. Un repàs a allò que l’ha portat a aquesta circumstància on hi juguen varis factors, afectius uns i circumstancials altres. Tots ells explicitats amb una claredat meridiana, sense pal·liatius, sense eufemismes políticament correctes, ni subterfugis insinuants. Follar és follar, les polles són polles, els culs són culs i les persones son això i poc més pel personatge. Dit així de clar. Però no és pas un protagonista mesell. Al llarg del relat anem descobrint que tot allò en que el protagonista s’ha abocat és més el fruit d’un patiment que no pas d’un sentit dionisíac de l’existència. El plaer cercat de manera insistent no és més que la bena a la gran ferida provocada per altres frustracions i encotillaments que el fan menystenir i criticar tot el que l’envolta, les persones que l’envolten, el treball i la ciutat on transcorre. I també l’acceptació de la seva sexualitat.
Penso que, malgrat algú pugui pensar-ho, no és relat eròtic ni tampoc moralitzant. La promiscuïtat és quelcom elegible i per tant hom ha d’acceptar les seves conseqüències i gestionar-les com millor sàpiga. La darrera afirmació és de collita pròpia, és clar.
M’ha agradat molt els flashbacks que fan referència tant a fragments de Teresa de Jesús, Judith Butler o Jean-Luc Godard, passatges bíblics, publicitat de pizzeries o recomanacions de La perfecta ama de casa. Ajuden a treure “ferro” alhora que diuen molt del caràcter i formació de l’autor, i de la seva “picardia” també.
