Una vegada em van dir que havia de vigilar de no escriure amb massa comes. Doncs aquest llibre està escrit amb moltes comes i m’ha agradat moltíssim.
Sebastià Portell ens ha endinsat en la ment d’un jove gai que es troba en una sala d’espera on li han de comunicar si té sífilis. El temps passa i ell va repassant la seva vida, les seves decisions, els dubtes, els retrets, les mancances, la seva addicció al sexe, els amics, la inestabilitat, la incapacitat d’acceptar-se, d’enamorar-se…
En primera persona i amb una naturalitat una mica esbojarrada, sense complexos ni manies a l’hora d’entrar en detalls, ens ha fet un retrat ben detallat del camí que ha dut aquest jove fins a la sala d’espera. A més, per acabar-ho d’adobar, hi intercala missatges telefònics, passatges de la bíblia, menús de restaurant… Cosa que li dona encara més agilitat.
L‘autor defuig el llenguatge del dramatisme, o ens el presenta ben remenat amb un estil àgil, quotidià però alhora exquisit, que fa que engolim pàgina rere pàgina enganxats a aquesta vida intensa i desestructurada.
“Dissabte a la nit, la nit més gran de tota la setmana, la nit esperada per tots els maricons que, com jo, duen una vida desordenada, una vida de festa i sexe i menjar poc i malament, de prendre proteïnes, de vegades, per inflar-se els músculs, de prendre pastilletes, de vegades, per inflar-se la…”
Una novel·la que m’ha agradat molt pel contingut, però també per l’estil de l’autor, de qui segur que buscaré altres lectures en un futur. Millor Creador als “Premis TimeOut Barcelona 2016”
