Eduard Escoffet a eldiario.es (24.09.13)
El poeta i activista cultural barceloní publica a Alabatre (la col·lecció de poesia de LaBreu) ‘El terra i el cel’, un llibre que busca l’essència de les coses en l’observació, fent callar “el soroll de l’opinió”
La primera pregunta mig obligada és què és el que et porta a publicar ara, després de fer poesia oral durant molts anys?
Per mi la poesia és una disciplina creativa nòmada que va buscant sempre diferents suports. Al llarg de la història ha anat variant la manera de difondre-la, de ser plasmada. En aquest sentit, per mi era important reivindicar que la poesia no únicament es transmetia a través del llibre. Aquesta idea de la poesia estotjada o arrecerada en el llibre és una idea relativament recent, molt del segle XIX, i a mi m’interessava reivindicar que la poesia ara, després de totes les avantguardes, ha obert els seus vehicles de comunicació, també ha recuperat part de la seva essència oral i, per tant, no s’ha de vehicular necessàriament i de forma única a través del llibre. El llibre és un suport que té unes dinàmiques i unes característiques pròpies, té la seva pròpia poètica. I jo sempre he anat desenvolupant la meva obra al marge del llibre fins que he trobat allò que realment volia encabir en el format llibre, sense seguir el que imposen les rutines literàries. No és el primer llibre que publico, però segurament és el primer que he concebut per ser llegit en la intimitat, en suport llibre i que no té una transformació sonora, o sigui que és un llibre que s’esgota en el mateix format del llibre.
La poesia escrita implica una mica més de reflexió, una postura més estàtica.
La poesia escrita és molt més senzilla. Per mi escriure un poema implica una facilitat que no implica la poesia sonora, en què intervenen molts més elements, des del text fins a la interpretació i l’edició del so, i un procés bastant llarg, fins i tot quan és només una peça basada únicament en la veu natural. Un poema el puc acabar en una tarda, mentre que un poema sonor a vegades és un procés de mesos o, com en alguns casos, d’anys. Però sí que és cert que és molt més estàtic, justament per això el llibre té com a temes la immobilitat, la felicitat, l’observació…
Temes que inciten a la reflexió… També l’univers, l’home…
Sí, i segurament en un format més sonor o per fer en directe davant el públic pots entrar en nivells de reflexió diferents; aquí, en canvi, els temes que poso sobre la taula tenen més a veure amb la reflexió i amb la intimitat. També és cert que hi ha alguns temes que reprenc al llibre que ja vénen d’altres poemes, com la reflexió sobre el text, el cos, l’urbanisme…
Són poemes bastant destil.lats, encara que diguis que són més fàcils d’escriure. Busques provocar emocions diferents?
Aquest llibre no és independent de la resta de coses que faig o que he fet, en el sentit que hi ha referències que es van repetint, els interessos bàsics no varien. Jo m’ho plantejo sempre com un tot, és a dir, la poesia té diferents vehicles i suports, i es tracta de complementar-los, de treballar els diversos caires del dir. No són excloents entre si. Sí que és cert que potser volen anar a un àmbit de reflexió molt més íntim respecte a altres coses que he fet.
Tractes temes molt definits, determinats. Tu mateix fas un índex temàtic dels poemes.
Sí, i a més a més l’índex vol ser un poema o un poema sobre els poemes, perquè justament a l’hora d’ordenar-los tenia molts problemes i em semblava que era un llibre que no s’havia de llegir de forma lineal, sinó que cadascú havia de buscar els seus recorreguts. La taula temàtica em semblava que era la millor manera, d’una banda, de no forçar els poemes a estar en un determinat ordre i, de l’altra, de donar al lector eines per fer itineraris dins el llibre i, fins i tot, per establir un diàleg crític entre el lector i l’autor, com un joc de diàleg entre el que un veu en el poema i el que jo hi veig.
A més, li dóna un aire lúdic al llibre, un dinamisme que potser vol contrarestar el caràcter estàtic de la poesia escrita?
Sí, potser sí. A més, a mi els llibres de poemes m’agraden pel fet que et permeten una lectura inconstant o intermitent. A diferència d’una novel.la no l’has de llegir tot seguit, sinó que et permet una lectura molt desgranada, pots tornar al llibre constantment i fer-ne un mos. Aquest llibre, almenys, et permet entrar i sortir en petits fragments, i en moments com l’actual, en què la fragmentació, la lectura ràpida, mínima, es van imposant, crec que la poesia té més sentit que mai. El llibre ho vol reflectir. Fins i tot el petit joc de la Sinopsi. Si tu vols llegir el llibre i dedicar-hi el mínim temps, llegeixes els dos poemes que en formen part i llestos.
Que són el primer i l’últim. Un principi i un final. I que estan lligats. Hi ha un crescendo…
La felicitat.
I que va des del terra fins al cel…
La imatge del terra i el cel era també una imatge que remet als dibuixos infantils, aquells en què es dibuixen dues línies, una que és el terra i l’altra que és el cel, són les dues línies entre les quals s’esdevé tota la vida, és a dir, no hi ha res més que observar, respirar i morir.
O sigui que en essència el que hi ha entre el terra i el cel és observar, respirar i morir.
Hi ha una vida que s’ha d’extingir. Un cos que ha de respirar, que ha de consumir aire i aigua, i que finalment l’únic que farà és morir. I el llibre en certa manera pot ser molt negatiu, però jo m’ho miro des d’una òptica més moderna de l’ecologia. De fet, hi ha molt d’ecologia, de política, de decreixement en aquest llibre, en la línia que res té sentit, és a dir, la vida és una qüestió atzarosa, perquè no hem demanat viure, però dintre d’aquesta manca de sentit, l’únic que té sentit és construir i ser feliços. El llibre no dóna un sentit últim a la vida, al món, a la societat, però en canvi ho desvesteix tant que jo crec que tot és possible, i al final l’únic element que queda és la felicitat entre les persones. No parlo de forma explícita sobre la felicitat ni sobre l’amor, però curiosament està fet des de la felicitat i des de l’amor.
Tornant al títol, El terra i el cel, transmet una idea de límit, per exemple diem “menjar-se el terra” o “tocar el cel”.
No ho havia pensat en aquests termes, però sí que és cert que hi ha una certa idea de límits, perquè en el llibre hi ha referències als diferents marcs, a l’Univers, aquesta cosa inexplicable on vivim, aquesta cambra fosca de què parla el llibre, al nostre planeta, després al món i al poble o la ciutat.
I també remets molt a l’arquitectura, que també podria comportar uns altres límits…
Sí, tant l’arquitectura dels edificis, com de les ciutats, l’urbanisme, i fins i tot l’arquitectura de les persones; és a dir, com estem fetes les persones i com ens relacionem. El llibre parla dels homes constantment, l’únic animal que deixa de mirar per explicar-ho.
El poema que dóna nom al llibre acaba dient “desvesteix l’ull i arrisca’t a no dir-hi la teva”. Implica un cert despullament del jo també.
És la diferència entre veritat i opinió. El llibre va despullant-ho tot, va despullant el jo, el paisatge, per anar a una certa essènica de la vida, que per mi és la felicitat, dins del no sentit. I en aquest despullament una cosa important és deixar de banda el soroll de l’opinió, que no és el so de la veritat. I ara, com sempre o potser més, hi ha molt de soroll de l’opinió de cadascú. Aquest poema diu “viu, observa, però no retornis la mirada que dirigeixes a l’objecte cap al subjecte, deixa-la allà”. Crec que ara com ara opinar menys i consumir menys recursos naturals és una bona estratègia per fer més suportable la vida en aquest planeta.
En la mateixa línia, el poema Atles cartogràfic diu “provar d’entendre no pressuposa voler provar d’explicar-ho”.
Sí, i aquest potser es relaciona amb el poema Composició amb paisatge, que parla de banderes i himnes, i en general amb tota aquesta idea del plaer de l’observació, de provar d’entendre les idees dels altres… Sempre he pensat que la millor manera de pensar és caminar, és una manera d’observar, de mirar el teu entorn. Una altra cosa és intentar posar-hi paraules, sobretot prendre una posició, una determinada direcció en el teu posicionament… I potser no és necessari. Una de les coses que planteja és que de vegades és més important observar i intentar entendre que no pas posicionar-se i intentar prendre una direcció. És una aposta més per la passivitat que per l’acció, o l’acció en tot cas ha de ser molt més reduïda, que no vagi gaire més enllà de l’entorn més immediat.
No tan condicionada per una opinió preestablerta…
Sí, sobretot això de pensar en grans termes. Parlo molt de política, en el llibre, però no una política enfocada a grans projectes col.lectius sinó a projectes individuals, i aquest projecte individual evidentment també és un projecte col.lectiu. No hi ha un atac contra res, sinó que hi ha una necessitat de defensar un terreny personal, la vida d’un mateix, i alhora d’entendre que hi ha mil maneres de viure, i mil maneres de consumir aire, de respirar, de consumir recursos naturals, que és al capdavall el que defineix la nostra vida. I totes són vàlides mentre permetin que n’hi hagi d’altres.
“Algú havia donat / nom a les coses, / i els homes ens distrèiem, / velant les coses / i donant-los foscor, / mentre que la resta d’animals, / sense dits per comptar, continuaven en la llum i els colors / de les coses, sense reixes. / nosaltres tot ho explicàvem.” Faula
El llenguatge el que ens permet és no haver d’assenyalar, no haver de moure’ns, el llenguatge és la gran invenció que ens permet parlar d’una cosa sense que hi sigui present, però això també és una presó per als homes, perquè al final acabem parlant d’una cosa que no tenim davant, que no observem, i creem ficcions quan justament el que tenim al voltant ja és un llibre, ja és una lectura, ja és un so, no necessitem més pel.lícules que les que tenim al voltant.
¿Els poemes que remeten al teatre també anirien en el sentit que tot és una ficció?
Sí, i també recupera la idea barroca de la vida com a teatre, del gran teatre del món dels homes. El paisatge ja existia, però el que hem aplicat nosaltres és un gran teatre, un vel que s’hi interposa. Els poemes també despleguen una certa mirada cínica o sarcàstica al teatre, que és l’ofici de fer d’un altre que no ets tu mateix. Com dic a l’inici del llibre, ja és prou difícil provar de ser un mateix.
Hi ha un poema que es titula Arquitectura racionalista. Tot el llibre és molt racionalista…
Sí, menys un poema, tot el llibre és racionalista. Són poemes molt senzills, molt pensats, fins i tot els signes de puntuació parteixen d’una profunda reflexió. En concret, aquest poema doble té sentit per la voluntat que hi hagués poemes explícits sobre arquitectura i pel fet que explica fets objectius, cap idea ni plantejament, cap segona lectura, sinó només una mirada, una descripció.
