EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère llegit per Oriol González (14.10.14)

El bigoti, Emmanuel Carrère

Massa sovint, el sentit de l’humor perd el seu sentit (valgui la redundància) quan el destinatari no entén la facècia amb la mateixa intenció que s’ha produït. Massa sovint, també, hi ha gent convençuda fins a l’extrem que la seva percepció de la realitat és la bona i, sobretot, és l’única. Me n’estalvio exemples recents. La combinació d’aquestes dues circumstàncies pot tenir conseqüències tràgiques, perquè l’humor és un art que cal dominar a la perfecció. Tanmateix, encara que siguem uns mestres de l’humor sempre ens enfrontem a la incertesa de com serà rebut aquell comentari o aquell acte que, d’entrada, semblava inofensiu.

El xoc entre la poca o nul·la comprensió de l’humor i l’obstinació en la interpretació de la realitat aboquen al protagonista del relat al caos. Carrère té la capacitat de deconstruir el món del protagonista a partir de la tensió entre aquests dos elements que entren en conflicte i, justament, generant aquesta tensió en el lector. Progressivament, el caos creix al mateix ritme que augmenta la tensió estilística, o viceversa; per això, el relat adquirerix la potència de les peces petites, cuidades i ben travades.

El lector, com el protagonista, té la sensació que de mica en mica va perdent el control del relat (i de la vida), i el desconcert augmenta quan hom es planteja com s’ha pogut arribar a aquesta situació, «d’una lògica que se li escapa», només com a conseqüència d’una broma ingènua. Aquesta tensió creixent esclata al final, quan, sortosament, «tot torna a l’ordre».

Publicat per  Oriol gonzalez tura (14.10.14)