EL SEDÀS de RAMON BOIXEDA al Culturas (23.01.16)

EL SEDÀS de RAMON BOIXEDA

FESOLS, FANG I HORITZÓ

Després de La pell fina, XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de Vallirana, Ramon Boixeda (Vic, 1981) escriu un llibre adobat on hi planen l’esperança, les regnes i els esperons kafkians al costat de la impaciència. Els poemes d’El sedàs, petits ecosistemes misteriosos i fascinants, rebaten la clàssica taxonomia aplicada als gèneres literaris. Som en el terreny de la combinatòria i el palimpsest. Els versos de Boixeda exploren l’alternativa, postulen el text com a intent de record o de futurs possibles. Derogant el present –temps castrador i regenerador alhora– i activant les lògiques retrospectiva i prospectiva, Boixeda concep la poesia com un estri per a dignificar el món. La seva poètica es forja en termes de superació: acarar contraris, articular-los, genera discurs i interrogants, però també fa servei alhora de donar llum a allò que calla i implosiona. El lector s’enfronta –sí, aquí hi ha lluita cultural i històrica, viatges al diccionari i pauses respiratòries– a quaranta textos: “Es treu l’antifaç: lluu la meva cara”. El poeta tremola per solidaritat amb les fulles i ressegueix el vol hipnòtic dels estornells.

            Ramon Boixeda dedica molts poemes d’El sedàs a autors que l’han precedit i li han fet de pulmó. Som davant d’una poesia còsmica, però a la vegada arrapada a la terra, que vola enllà, com un aspersor. Tot és esguard. “Mentre l’art es dedica a parlar de la mirada, els desullats reclamen els ulls des d’on mirar”. En el seu joc de màscares, el poeta anteposa la glatida al cor, veu la posta de sol com un mer sedàs per a l’infern dels cursis i es demana si l’eternitat ve abans o després del xoc de contraris. El somni és la llei, en aquest llibre mineral i ple de swing. Un llibre que exhibeix les dues cares del mirall: lírica i sàtira.

Anna Carreras, Culturas de LaVanguardia (23.01.16)

#alabatre