“El talent” de Jordi Nopca a Quadern
en ocasió de la tercera edició que tot just arriba a llibreries una nova crítica d’El talent de Jordi Nopca:
Com qui no vol la cosa
Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver foren tres sabadellencs que, tot barrejant ironia i surrealisme (un inconcebible terme mitjà entre noucentisme i avantguardes), van dinamitzar i dinamitar el panorama literari català, tant en teatre com narrativa i poesia. Amb el seu posat de gentlemen burletes i penques, la seva peculiar obra ens queda més com un estat d’ànim que no pas com uns textos imprescindibles, testimonis de la recerca d’una sortida al cul-de-sac cultural i social de l’Europa d’entreguerres.
Jordi Nopca (Barcelona, 1983), periodista cultural, debuta en la narrativa amb El talent, i rere el seu posat d’intel·lectual modern i urbanita amaga semblances amb l’esperit punk il·lustrat dels tres esmentats. Sota l’aparença naïf i desenfadada, fent servir materials d’enderroc literari, Nopca assaja una obra més profunda del que aparenta, en què prova de construir un artefacte literari en consonància amb els temps que li ha tocat viure, un altre cul-de-sac cultural i social en què el postmodernisme ho ha confós i ho ha esbarriat tot. La recerca el porta a voler satisfer les necessitats lectores del públic amb una mica de criteri: reconeixement, entreteniment, pensament. I el resultat no és el terme mitjà entre el best-seller i la novel·la d’idees, però s’hi acosta. El talent esdevé la síntesi dels referents bastards i prestigiosos amb què ha crescut l’autor: Boris Vian, Ramon Llull, música pop alternativa, cinema, còmics… Tot plegat entra en el còctel i ajuda a matisar els sabors. De fons, però, ens queda un regust fort, de bon cos, d’intencions, que suren amb destresa i eficàcia.
Els protagonistes, en Marco i la Júlia, somnien amb la posada en marxa d’un petit segell editorial que els doni prestigi i diners a parts iguals, els dos pols oposats de la literatura actual. Per això roben el prototip d’un giny que detecta el “talent literari”, aquest immaterial que els ha de descobrir els escriptors del futur. Durant una setmana, però, emprendran un viatge que es torna fugida quan descobreixen que un editor amb comportaments mafiosos els fa perseguir i assassinar, tot passant per Lisboa, Cotlliure i Barcelona. Aquest argument, barreja de ciència-ficció i thriller, li permet alçar un edifici que fa trontollar constantment la versemblança del lector, però que li ofereix gaudi, ironia i sarcasme a dojo. El talent, per damunt de tot, és un llibre divertit i intel·ligent, sense que una o altra característica sigui més important. Cal deixar-se dur per la proposta perquè vagi quallant la sensació que el despropòsit inicial té un propòsit final.
Com a gran lector que aparentment sembla ser, Nopca es permet opinar, parlar i jugar amb tot de referents diversos. I d’altra banda, el joc també afecta el seu treball: en diversos moments interpel·la el lector, ensenya el llautó, el cartró-pedra, un recurs que arriba al seu zenit amb l’aparició d’Aristòtil, “pare” de l’estructura analítica de la narrativa, descontent amb com l’autor ha enfocat l’escriptura d’un capítol: “Puc acceptar que una comèdia esbojarrada com aquesta contingui diàlegs extravagants. Puc acceptar també que hi hagi alguna situació que no tingui cap mena d’ethos. (…) Allà tot es resolia amb eftychia. Alegria, vull dir.” L’alegria, però, s’acaba amb l’arribada a Barcelona, el topall de la realitat, que s’imposa a l’última part, “Balzac-lona”, un joc de paraules que també deixa entreveure un dels elements que Nopca exigeix com a lector i escriptor. “El realisme acaba amb tot: amb les il·lusions, amb el desig, amb els colors llampants, amb les revelacions inesperades…”. El món adult que eludeix en Marco comporta “(1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar”. Ergo, per a en Marco i la Júlia, muntar Edicions del Cocodril és el mateix que per a en Jordi Nopca escriure El talent o per a nosaltres llegir-lo: un entreteniment de primer ordre (perquè ens obliga a deixar de banda coses més serioses i importants, però també més avorrides) que no ha de renunciar a l’exigència perquè no caigui en la vulgaritat, que no ens faci adonar-nos de la pèrdua de temps que ha suposat. Una actitud juvenil, vital, quasi adolescent, que traspua en l’entusiasme de l’obra de Nopca.
Cal recomanar la frescor d’El talent no pas perquè sigui cap obra mestra, ni perquè canviï la literatura catalana, sinó per la sensació d’estar viu mentre es llegeix, per l’hàlit de psicodèlia pop, perquè les aventures d’en Marco i la Júlia estan narrades amb nervi (la persecució pels carrers de Lisboa, per exemple) i per ocurrències i jocs de paraules que poden fer trencar de riure per l’insòlit de trobar-se-les de cop i sobte, com quan diu que “llegir tot el dia passa factura i engreixa («Més llibres, més lliures!»)”, i al peu de pàgina ens indica que una lliura equival a 453,59237 grams. Una agudesa que defineix el talent especial de Jordi Nopca.
David Madueño Sentís
revista Quadern març 2013
