«El talent juga fort i guanya». Ignasi Aragay sobre «El talent», de Jordi Nopca [diari ARA]

En els mitjans literaris ja fa temps que tothom –sí, tothom– parla bé del periodista cultural Jordi Nopca (Barcelona, 1983), un lector totterreny, rigorós, culte, educat, seriós, original. Ell és qui té la culpa del bon nivell i del zel antidoctrinari de la informació literària del diari ARA. En el futur, tothom –molts encara no ho saben– també acabaran parlant bé del novel·lista Jordi Nopca, que aquest 2012 s’ha estrenat amb un llibre desbordant, que trencamotllos: El talent (LaBreu Edicions).

Editors, escriptors i lletraferits de tota casta haurien d’acudir sense espera a les llibreries que encara sobreviuen a la crisi per adquirir un exemplar d’aquest sorprenent artefacte literari que gira del dret i del revés els gèneres, la tradició, els clàssics i la versemblança. Un cop aconseguit un exemplar, el millor fóra comprar un bitllet low cost amb destí a Lisboa i encetar la lectura sobre el terreny per on discorre el gruix de la trama. Llegir-la a Barcelona pot produir alguna mena de curtcircuit hiperrealista poc recomanable. A la capital portuguesa tot fluiràmillor, com hi flueixen a un ritme trepidant les aventures dels dos aprenents d’editors protagonistes, Júlia Nonell iMarco Casanova. Dotats d’un prototip tecnològic robat que detecta el talent literari, aquests joves de vint-i-cinc anys es dediquen demanera frenètica a perseguir autors desconeguts i alhora són perseguits també sense treva pels malvats a sou que cobegen l’aparell. La paròdia del món literari és fantàstica; l’aventura, divertidíssima: res no té ni cap ni peus; tot té una intenció.

Com que aquest estiu no he tingut ocasió d’escapar-me a la capital portuguesa, m’he empassat el llibre clavat a la butaca de l’habitació, al poble, mentre a fora plovia a bots i barrals i per la finestra s’escolava un aire prim. Ha estat una doble alenada d’aire fresc. El poble, a més, és relativament a prop de Cotlliure, on es precipita la part final de la novel·la, que té el seu desenllaç a la Barcelona precrisi, la que s’acaba el 2008, la ciutat dels prodigis immobiliaris on no passa mai res digne d’una novel·la tan folla com seductora.

Si la Barcelona dels anys previs al daltabaix que ara patim era façana i artifici amb vernís intel·lectual per tapar un costumisme escarxofat, la Lisboa de ficció –a la vista del que ha passat, la real devia patir un semblant carpe diem de saldo– on s’escapen els protagonistes és l’altra cara de la moneda: decadència descordada i fantasmal.
És l’escenari ideal perquè la Júlia i elMarco, armats ambel fantàstic artefacte i alliberats del realisme quotidià, es deixin anar per fer aflorar, sense miraments però amb enamorament, l’autocrítica generacional i l’autocrítica gremial.
A El talent, Jordi Nopca sempre voreja el precipici, però miraculosament –i aquí rau el seu gran encert– mai no cau en el ridícul de l’excés: ni en els tocs humorístics ni en els girs d’una acció grotesca ni en les picades d’ullet metaliteràries. Juga fort des del principi i guanya, convencent el lector, fins al final, de compartir una partida inversemblant, fresca i fluïda.

Ignasi Aragay (Dissabte 8 de setembre, diari ARA)