ELBIGOTI a la tria personal de Josep MªRipoll de Serra d’Or (gener 2015)
El francès Emmanuel Carrère ja és un escriptor prou conegut, a qui es deuen tan aviat obres de ficció com de no-ficció, i de qui ara s’ha editat en català —i també en castellà— una novel·la del 1986 que ell mateix adaptà al cinema el 2005. El bigoti s’inscriu, a grans trets, en la tradició abans esmentada de literatura de l’absurd alhora inquietant i còmica. Comença d’una manera trivial, quotidiana i propera en aquest aspecte a determinats contes de Julio Cortázar o de Dino Buzzati, en què de la nor- malitat aparent del principi es va passant a una progressiva inquietud. En aquest cas, el protagonista, innomi- nat, decideix un dia afaitar-se el bigoti per gastar una petita broma a la seva dona i els seus amics. Però ningú no nota cap canvi en ell, perquè tothom està convençut que no havia dut mai bigoti.
A partir d’aquí, es va creant tot un crescendo en què la subjectivitat del protagonista es contraposa a la de tots aquells qui l’envolten. L’ambigüitat sobre qui té raó acaba passant a un segon terme enfront de l’angoixa progressiva tant del protagonista com de la seva dona, cadascun d’ells convençut de la bogeria de l’altre; i el dubte es va estenent, com una taca d’oli, sobre altres aspectes del passat i de la vida quotidiana que van quedant en entredit. No cal dir que el clima creat, molt ben conduït per l’au- tor, arriba a ser obsessiu i va pujant de to amb una intensitat que fa que el lector vagi compartint les angoixes del protagonista, fins i tot quan pren les decisions més absurdes. Conduïda amb un sentit admirable del ritme narratiu, El bigoti potser grinyola una mica en la part final, una característica força comuna en les obres que comencen amb un plantejament insòlit, i que lliga amb una afirmació del mateix Carrère segons la qual li costa acabar els llibres. De tota manera, és una obra personal, sàviament construïda, molt inquietant i que queda en el record, ben servida a més per una bona traducció de Ferran Ràfols.
Josep MªRipoll a Serra d’Or (gener 2015)
