Partint del criteri que els llibres bons mai no caduquen -fora bo que la indústria, sempre tan pendent de la novetat. i les llibreries, que salvant honroses novetats no aposten pel fons, també ho creguessin- cal fer l’elogi que es mereix a l’editorial labreu per la seva aposta ferma en la recuperació de l’obra de Sergei Dovlàtov (1941-1990), del qual han traduït fins a quatre obres, tots a través de Miquel Cabal Guarro, un dels traductors més prolífics i reconeguts del rus al català, especialment actiu en els darrers anys.
Els nostres (2014) és la darrera d’aquestes joies de Dovlàtov que s’ha publicat. Es tracta d’un text articulat al voltant de tretze capítols en el qual l’autor va repassant la història de la seva família i les diferents generacions fins arribar a la seva filla. A través d’aquests personatges (alguns quasi llegendaris i que fan pensar en fins a quin punt realitat i ficció es barregen) assistim a la història de la Rússia contemporània, des de l’imperi tsarista fins als gulags i les invitacions a marxar dels dissidents -cas del propi Dovlatov-.
Narrat amb una crueltat brutal en alguns moments i amb una tendresa emotiva en d’altres, aquests capítols breus que fonamenten l’estructura en la recerca d’una frase curta, molt punyent i de vegades lírica, aquest llibre de Dovlàtov és com un cop de puny al fetge d’un campió dels pesos pesats: té la virtut de deixar-te sense aire, veient les estrelles i pensant tot el temps com aguantar-te dret després de la brutalitat de l’impacte.
Des del primer moment el lector empatitza terriblement amb les vicissituds d’aquesta família, se’n preocupa, pateix i s’emociona. Volem que se’n surtin i pel mig queden afusellaments, morts, desolació i la impotència absoluta en veure que a mesura que s’acosta al present el que feim és assistir al desencant absolut dels personatges amb el règim comunista i sobretot a la desesperació del propi escriptor: continguda, sarcàstica, joganera fins i tot, però desesperació absoluta al cap i a la fi.
La traducció de Miquel Cabal és excel·lent. Hi ha alguns jocs de paraules i de confusions lingüístiques magníficament adaptats, les notes justes al peu quan hi ha impossibilitat de plasmació o quan calen referents (per cert, senyors editors, els lectors no som al·lèrgics a les notes, alguns fins i tot en som molt fans quan ajuden a la comprensió dels texts) i l’edició impecable: solapes amples, cos de lletra agraït, pàgina de cortesia i una portada del tot inquietant que capta des del primer moment l’essència d’aquest llibre. Al pot petit diuen que hi ha la bona confitura. Aquesta és, doncs, extraordinària.
SEBASTIÀ BENNASAR, revista Bearn (12.11.15)
