ELS NOSTRES de Serguei Dovlàtov al Núvol (03.12.14)

Els lectors hi trobaran un llenguatge més fresc i directe, molt propera a l’oralitat que tant populars van fer les narracions de Zoixenko. Talment, en lloc de passar les pàgines d’una novel·la, sembla que l’autor estigués explicant la història de la seva família en un bar, engolint entre rialles un dels molts combinats que acabarien amb la seva vida.

Els Nostres, tanmateix, és una obra completament reconeixible pels admiradors de Dovlàtov. Si bé renuncia a l’estil precís i acurat de les seves novel·les més famoses, continua fent gala de la mirada irònica que tant el caracteritza, sempre disposada a treure galons als personatges que descriu. L’elecció d’un registre literari menys fred i calculat és encertada en la mesura que Dovlàtov es proposa mostrar-nos les manies, anècdotes i extravagàncies dels seus familiars en tretze capítols independents. Perquè aquest anecdotari resulti creïble, la implicació de l’autor amb allò que explica ha de ser molt palpable. Evidenciar que les accions descrites han passat realment implicava la tria d’un llenguatge més espontani i propens a les exclamacions. Només es poden explicar històries surrealistes—una dona que ocupa la seva casa sense permís i acaba convertint-se en la seva dona, sense anar més lluny—des de la perplexitat.

Les biografies de Dovlàtov sempre en destaquen el caràcter d’escriptor proscrit. Es posa molta èmfasi en la censura que va sofrir a la Unió Soviètica, on els seus llibres no foren mai publicats, obviant moltes vegades l’entorn literari hostil en el qual va escriure. Recordem com els grans referents de la literatura russa, Tolstoi i Dostoievski, s’interroguen una i altra vegada sobre els dilemes existencials. Els dubtes de Levin respecte el sentit de la vida o les tortuoses reflexions de Raskólnikov sobre el crim ho evidencien. La petita revolució que havien fet els gran autors russos de la primera meitat del segle XX—entre els quals destaquen Bulgàkov i el mateix Zoixenko—capgirant aquesta tendència i apostant per una literatura menys transcendental i filosòfica, no troba continuïtat passats els anys 40. Dovlàtov té molt clares les seves preferències, llavors marginals.

“No cregui que és falsa modèstia—afirma en una entrevista—però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes, en nom de què viuen. En canvi el narrador escriu COM viuen els homes. Crec que Txèkhov va tenir tota la vida aquesta dilema: qui era: ¿un escriptor o un narrador? En temps de Txèkhov encara existia aquest matís”.

Parlant sobre Arxipèlag Gulag, obra concentracionària de referència amb la qual manté diferencies insalvables, Dovlàtov recorda que la literatura queda pervertida quan el valor estètic d’una obra se subordina a un missatge apologètic (propaganda política) o redemptor (propaganda religiosa). No és gens partidari de concebre la vida al camp com un procés de purificació, l’elevació de les persones cap a un estadi moral superior. I, en aquest context, exclama: “Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres”.

L’autor de La zona fuig premeditament de qualsevol mena de transcendència banal. Relata la vida de les persones sense ocultar ni disfressar la seva absurditat i insignificança. Accepta que l’existència humana no té un objectiu definit, i que tampoc podem extreure lliçons beneficioses de les seves tragèdies. Els nostres, en aquest sentit, representen una reafirmació de la seva concepció literària. Ni tan sols quan explica les aventures de la seva família es mostra disposat a maquillar-ne els aspectes més ridículs! Segurament sense pretendre-ho, Dovlàtov transmet un missatge profundament humanista. Els protagonistes dels seus relats són molt entranyables, no pas per les virtuts i intencions que demostren, sinó precisament pels defectes i limitacions que els defineixen. Pocs escriptors (perdó, narradors) han aconseguit retratar els seus personatges d’una forma tan efectiva i al mateix temps cruel.

Si parem bé l’orella, escoltarem la seva veu, profundament fatalista: “les persones som així de ridícules i no deixarem de ser-ho. Comencem a celebrar-ho!”

 Guilem Carrera, Núvol (03.12.14)