ELS NOSTRES de Serguei Dovlàtov a ElPuntAvui (12.12.14)
EL RIURE TRIST
Els Nostres, Sergei Dovlàtov. Traducció Miquel Cabal.
“No veus ningú capaç d’escriure com tu la història de la teva família? Doncs, vinga! Per què no t’hi poses?”, podria semblar que hagués pensat Sergei Dovlàtov quan va escriure l’àlbum familiar que és Els Nostres. Però què en podia saber aquest home del seu besavi o dels seus avis? O fins i tot dels seus oncles? Poques coses. Alguns dels fets més determinants de la vida de cadascun d’ells, les anècdotes més esplendoroses de gent que ja era només sobretot el que en deien. I també la relació forçosament parcial que havia tingut amb molts d’ells. És per això que, diferentment del que passa a molts altres llibres, Els Nostres va augmentant de voltatge i guanya en profunditat a mesura que girem planes i que anem acostant-nos a aquells que Dovlàtov va tenir més a prop: els seus pares, la seva dona, la seva filla, el seu gos… Com un cavall que per arribar a la menjadora on s’ha anat forjant la increada consciència de la seva raça, que hauria dit Joyce, hagués decidit passar primer pels prats on es va fer l’herba i pels camps on va crèixer el blat i el blat de moro convertit en palla i en pinso. I això és tan així que un lector despistat podria arribar a pensar en els quatre primers capítols d’aquest llibre que es troba davant d’un seguit d’acudits no pas sempre ben cohesionats i que això d’Els Nostres és el recull d’un escriptor que es complau a provocar a base d’anar escrivint bretolades.El to és tan oral que en alguns moments aquell lector fins i tot podria arribar a creure que Dovlàtov no té prou recursos. És així com descobrim que la confidència espaterrant que ens fa sobre un dels seus avis quan escriu que, “com que no li agradava el desori, va arribar a retardar la marxa de la Revolució”, coincideix massa amb una altra sobre l’oncle Roman Stepànovitx, que “als catorze anys, va desgraciar l’aniversari de la República Soviètica de Geòrgia”. Llegim les dues confidències quasi immediatament, en els primers capítols dels tretze en què es divideix Els Nostres perquè, com ja sabem tots els seus lectors, els llibres de Dovlàtov tenen poques planes.
Però, si els lectors catalans el comencem a conèixer, és gràcies a l’esforç de Miquel Cabal i dels editors de Labreu, i és gràcies a ells també que ja sabem que la tècnica de Dovlàtov és anar fent voltes a l’entorn d’un tema, sumant peces i aprofundint-hi amb la mateixa complexitat amb què es fa el patchwork, tal com va indicar Ricard San Vicente. En els patchworks de Dovlàtov, en tot cas, cada peça pot ser un dels personatges que anem coneixent a La Zona, quan feia de vigilant d’un camp de concentració rus; pot ser també una absurditat més d’aquell periodisme orgànic de la Rússia del temps de Bréjnev que exposa en El compromís, quan va treballar a diferents diaris i emissores de Tallinn, i pot ser encara, un objecte més que, quan s’exiliï, desarà a La maleta dels seus records, no pas per nostàlgia, sinó també perquè ens vol dir que així és la vida. Els temes són sempre els mateixos: la realitat tan dolorosa i tan sense sentit de la nostra existència, les cròniques de l’absurditat dels últims anys del comunisme a l’URSS, la falsedat, la hipocresia, l’egoisme i els punts de vista antagònics de les relacions humanes. Amb un pòsit de dolçor amarga al fons. Dovlàtov és l’existencialista que riu. I que ens fa riure encara que no ens agradi. Aquest home que va voler escriure “sobre la vida i les persones”, que “reflectia la realitat” no com si descrivís el que veia en un mirall, sinó “com si es llancés sobre un objecte”, narra com un periodista que ha decidit ser escriptor. Les seves pinzellades són greus i lacòniques, incisives com la solitud i la fred, agudes com aquell humor que fa mal, s’assenten damunt l’escut massa fràgil de la burla i del sarcasme. Va anar confegint la composició del patchwork d’Els Nostres rememorant les relacions que havia tingut amb els que va tenir més a prop, no tant perquè fossin uns personatges irrepetibles, tal com llegeixo a la contraportada, sinó només perquè li sembla que els va conèixer més bé i perquè va voler convertir-los en matèria literària. Però sòn categoria i no anècdota. Exemple i no excepció. El crit d’un cavall quan ja no pot més i renilla.
Xavier Cortadellas ElPuntAvui (12.12.14)
