Els lectors ho podran comprovar amb el llibre pòstum de Francesc Garriga que LaBreu Edicions publicarà en els propers dies, Swing. També ho poden comprovar acudint als anteriors llibres de Garriga, com ara l’antologia poètica que el setembre passat va publicar AdiA Edicions, Demà no és mai. La poesia de Garriga és potència i conflicte. És un riu constant que va a l’essència, que parla de tu a tu al temps –sempre el temps i el silenci, tan presents en els seus poemes–, que, quan li dóna la gana, no accepta imposicions i s’esquitxa d’ ironia . També sabem que aquest país no sempre entén la ironia ni acull amb els braços oberts a qui diu les coses tal com raja.

Hi ha la vàlua literària, per a la qual la mort no compta, i hi ha un perfil personal d’allò més singular que es va fer abraçable en la cerimònia de comiat, conduïda pel periodista Xavier Bosch, gran amic seu. El tanatori de Sabadell era ple, amb una munió de deixebles i amics –escriptors i no–, de gent jove, de generacions diverses que s’han sentit a prop de Garriga: el mestre d’humanitats durant més de trenta anys a l’escola privada Sant Gregori, de Barcelona, va seguir fent de mestre un cop jubilat. Va influir, d’una manera o altra, a destacats noms de la creació actual. Ja fa un grapat d’anys que els dimecres de recitals poètics al bar Horiginal eren l’hàbitat natural d’aquest rondinaire entranyable, punxegut i burleta, capaç, justament, de titular el seu llibre de comiat Swing.