entrevista a Anna Gual a http://lletrescatalanes.cat

ANNA GUAL: “ESCRIURE ÉS COM PICAR PEDRA”. FESTIVAL NACIONAL DE POESIA

Anna Gual: “Escriure és com picar pedra”. Festival nacional de poesia

Fotografia de Pep Herrero

Anna Gual llegirà poemes propis i també donarà veu a poetes com Gabriel Ventura, Mireia Calafell,David Caño, Aina Torres i Ramon Boixeda, entre d’altres, a la conferència “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI”, que oferirà el poeta Lluís Calvo. Serà el dimecres 14 d’octubre, a les 19 hores, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el marc del Festival nacional de poesia (llegiu l’entrevista que hem fet a Lluís Calvo). Calvo ha escollit Anna Gual com a exemple de jove poeta. Parlem amb l’Anna del fet d’escriure i de com es veu ella dins el panorama literari català.

Lluís Calvo et defineix com una de les veus més importants de la poesia catalana actual. T’hi reconeixes? T’has aturat a pensar què aportes amb la teva poesia?

Em sento, evidentment, molt afalagada, però encara no sé si he fet prou feina com per aconseguir aquest estatus. El més important és treballar, o el que és el mateix: escriure. El que vingui a posteriori és i serà sempre molt benvingut, molt celebrat, però l’eix motor que et fa escriure de manera incessant ha de girar enèrgicament, sempre, et situïn on et situïn. Em costaria bastant especificar què aporto a la poesia. El que sí sé del cert és que la poesia m’ho aporta tot a mi. I li estic en deute, així que segueixo escrivint, per compensar el que em dóna.

I a tu, què t’aporta la poesia?

La poesia, tal com l’entenc, és una forma de vida. És un mirar el món amb un filtre molt determinat, amb unes lents úniques, que només pots utilitzar quan trepitges el món amb el botó de la poesia activat. No puc entendre el meu dia a dia sense aquest viure poètic, sense aquest escriure constant, sense entendre’m i entendre el que m’envolta a través de les paraules. La poesia, bàsicament, m’aporta tot allò que no m’aporta la resta. La necessito i sé que hi és, i no hi ha dependència més franca que aquesta.

“Si visc intensament puc escriure també intensament”, dius. La base de la teva escriptura és el que vius, el que sents. Tots els teus poemes parlen, doncs, indirectament de tu?

Com en tot creador, la vida és inseparable de l’obra. Això no vol dir que l’art sigui biogràfic. La vida és un pou des d’on poder anar agafant materials humans, recursos vitals, matèria primera essencialment en primera persona. Però això no vol dir que la meva vida sigui sempre, estrictament, la base dels meus versos. En un principi això era inevitable, però ara cada vegada parlo més des d’altres alteritats. Històries que van més enllà de mi, que m’envaeixen, m’hipnotitzen, i les he de transcriure, explicar, poetitzar. Aquest és un dels motius pels quals els meus poemes cada cop són més críptics, més hermètics. No perquè m’oculti sinó perquè cada vegada vull ser més clara, més transparent, i la claredat, malgrat sembli el contrari, no va vinculada amb l’evidència.

Com ho fas perquè tot això s’acabi convertint en vers?

Escriure poesia és un treball constant, fruit de creure en el profit del pòsit que vas deixant a mesura que insisteixes. Escriure és com picar pedra. Hem de picapedrar les paraules, foradar-les, tornar-les a omplir de nous sentits. Esmolar-les, donar noves formes als mots, rentar-los la cara, interrogar-los i que se’ns plantin amb noves preguntes. Un poema és una escultura de paraules, és una batalla amb la matèria poètica. Un poema és com un nucli d’un àtom on s’ajunten múltiples forces quasi sempre oposades.

Dius que acostumes a treballar els poemes com si fossin un collage. Explica’ns-ho.

Els meus referents no provenen d’un sol gènere; són eclèctics. Penso en tot moment en el cinema, en imatges cinematogràfiques. Això em permet disposar d’un punt de partida divergent. Per a mi un poema és un conjunt de versos que demanen ser units com si es tractés d’un muntatge cinematogràfic. Fotogrames que aparentment no es relacionen però que, precisament per això, un cop units, generen un impacte fort, trasbalsador. Godard afirmava que unia dues imatges per generar-ne una de tercera, invisible però latent. La meva feina, que no es veu però hi és, és també aquesta, la d’ajuntar dos versos perquè en generin un de tercer, que suri a l’ambient, transparent però aclaparador. Tal com ho entenc jo, el poema és un cúmul de matèries, un sumatori de provatures, un reguitzell de peces buscant l’encaix perfecte.

Com creus que has evolucionat durant aquests set anys, des que vas treure el teu primer llibre fins a l’últim i tercer, Símbol 47?

M’agradaria pensar que he assolit el primer esglaó d’una maduresa poètica que desitjo que creixi sense aturador. A dia d’avui sóc molt més conscient de l’aparell poètic, de què implica un poema, de què significa la poesia. Encara que llunyanament, sento haver-me apropat, mica en mica, a la poesia. Pas a pas, poema escrit rere poema escrit. Ja no me n’amago, ara, del fet d’escriure. Ans al contrari, ho gaudeixo com no ho gaudia al principi. Per a mi la poesia, d’un temps ençà, és sinònim de reflexió però també de festa, d’agermanament. En un principi, als primers anys, la poesia m’era només trasbals. Ara també hi ha trasbals, però engloba molts altres termes que la complementen i que em fan gaudir-la plenament. La poesia, en mi, ha guanyat en riquesa. Em sento més rica des de que sóc més conscient del que és i del que significa. M’és com una àncora de vaixell.

Ja de ben petita omplies llibretes i més llibretes amb reflexions i pensaments.  Si ara poguessis parlar-li, a aquella petita Anna Gual, què li diries? Amb l’experiència i el pas del temps, quins consells li donaries sobre el fet d’escriure?

Escriure, li diria, és un dels millors plaers de la vida, i cal que ho entengui des d’aquest punt de partida. Li diria que a l’escriptura no s’hi pot entrar ni amb pors ni amb desconfiances. Cal dir les coses amb el nom que tenen. Les coses tal com són. No amagar-se de qui és un, de la pròpia identitat. Perquè són les rareses que arrosseguem les que millor ens defineixen. Cal ser valent, tant a nivell poètic com a nivell vital. Li diria això, que sigui valenta escrivint, que entengui qui és per a poder entendre la seva escriptura. Que ho doni tot escrivint, que s’hi deixi la pell i que exploti el seu imaginari, perquè l’imaginari de cadascú és únic i justament aquesta unicitat és la pedra angular d’una veu poètica que es fa escoltar.

Aquesta activitat ha estat organitzada conjuntament amb Amics de la UNESCO Valldoreix-Sant Cugat i Òmnium Sant Cugat.

Més informació del Festival nacional de poesia, aquí.

Aina Torres, web de la Institució de les Lletres Catalanes (octubre 2015)

Premium WordPress Themes Download
Premium WordPress Themes Download
Free Download WordPress Themes
Download Nulled WordPress Themes
udemy course download free
download intex firmware
Download Nulled WordPress Themes
free download udemy paid course

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter