entrevista a Aurélia Lassaque PERQUÈ CANTIN LES SALAMANDRES a l’AraLlegim (09.12.17)

El privilegi d’escriure en una llengua quasi morta

‘Perquè cantin les salamandres’ d’Aurélia Lassaque. LaBreu edicions. Traducció d’Albert Mestres. 128 pàg. / 13 €

El privilegi d’escriure En una llengua quasi morta / MARC ROVIRA
“No crec que puguem parlar d’una recuperació de l’occità. És una llengua que pràcticament no parla ningú: la cultura francesa ha estat molt jacobina, i els pocs que encara ara tenen l’occità com a llengua materna es troben en una situació de diglòssia constant i troben ridícul parlar-lo. De fet, a França llengües com l’occità i el bretó són considerades patois, és a dir, dialectes”. Aurélia Lassaque va néixer el 1983, quan la guerra per la supervivència de l’occità feia anys que “estava perduda”. Nascuda en un poble del departament de Lot, al sud-oest francès, va tenir curiositat per aprendre l’occità quan el seu pare -professor- es va posar a estudiar-lo per ensenyar-lo a classe.

“El meu besavi parlava l’occità però a casa fèiem servir el francès -explica-. Quan vaig fer 18 anys vaig llegir el primer autor que em va permetre entendre què era la poesia moderna, Iannis Ritsos. Al cap de poc vaig fer el meu primer poema per accident i vaig descobrir autors occitans del segle XX com Max Roqueta, Marcela Delpastre i Bernat Manciet”. Als textos que va començar a escriure, Lassaque barrejava paraules i versos en occità. “Per a mi la poesia és un espai de llibertat, i si escrivia en francès tenia la sensació d’acudir a la llengua de l’escola, la que m’havia ensenyat a odiar la literatura a través de l’anàlisi exhaustiva de textos -continua-. La teva primera llengua et transmet inhibicions. L’occità, en canvi, m’oferia un horitzó pràcticament verge”.

El primer llibre de Lassaque, Cinquena sason, va sortir el 2006, i combinava anglès i occità. Perquè cantin les salamandres, del 2013, està dividit en dues meitats, Solstici, el bram de Janus i I ballin els faunes. Tret dels tres últims poemes en francès, la resta estan escrits en occità. Ha sigut el poemari que ha consagrat internacionalment l’autora. S’ha traduït a l’anglès, l’hebreu, el noruec, el neerlandès i el català. El dramaturg, poeta i novel·lista Albert Mestres signa l’excel·lent versió que acaba de publicar LaBreu. “És innegable la particularitat de la seva poesia, sobretot en el context de la poesia francesa (molt perduda en la formalització) i occitana (sovint entre la reivindicació i l’enyor)”, escriu a l’interessant pròleg que encapçala el llibre.

LA SANG PUJA A FLOR DE PELL

“Vaig escriure Solstici durant una setmana molt intensa, va ser com una febre que em va posseir -admet Lassaque-. Quan escric no tinc la sensació de començar des de zero. Igual que els trobadors, vull revelar alguna cosa que ja existeix: em dedico a buscar-la i a vegades la trobo”. La primera meitat de Perquè cantin les salamandres transcorre en un petit poble durant la nit de Sant Joan. “Hi ha diversos regnes que interactuen, el dels animals salvatges i domesticats, el vegetal i també el nostre, exemplificat a través dels nens, els homes, les ancianes i una dona que arriba dels Estats Units”, resumeix. Solstici es divideix en petites flames de poesia, escrites en vers lliure i sense rima. “De cosí a cosina, les mirades s’entretenen. / Braços perduts freguen anques llangoroses. / Les veus es fan fondes / i la sang puja a flor de pell”. O bé: “Ajaguda a la terra estremida, / la bella sospira / quan llisquen pel seu cos badat / serps lúbriques”.

La segona part del llibre és més eclèctica. “El poema més antic deu ser del 2003, i el més recent és del 2012 -explica-. Recull el meu univers, on la natura conviu amb determinades figures fantàstiques i oníriques. Quan escric sobre mites no és per erudició, sinó perquè des de petita m’han agradat molt”. Orfeu i Eurídice es persegueixen entre espantaocells, noies que arrosseguen “faldilles feixugues com xarxes de pesca” i paisatges que Lassaque ha visitat, com ara l’illa grega de Santorí i la ciutat brasilera de Recife, on va anar a recitar. “El lloc més llunyà on m’ha portat la poesia és l’illa de Bali, a Indonèsia -diu-. Hi vaig passar dues setmanes amb una quinzena de poetes. Vam anar a un temple i després de recitar van inscriure els nostres noms en una gran pedra. I al final vam formar part d’una gran festa que en deien people party, en què vam llegir poemes al davant de 15.000 persones, entre concerts i espectacles de tota mena”.

Jordi Nopca, AraLlegim (09.12.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter