entrevista a Josep-Ramon Bach a NacióDigitalSabadell (13.12.16)

– Quina és la temàtica del llibre?

– En abstracte comença formalment fent una recerca per fer un sistema diferent que em permetés usar una poesia descriptiva sense caure en el perill de fer prosa retallada. Cada poema consisteix en deu haiku, encadenats. A partir d’aquí puc fer descripció, i m’obliga cada cop a utilitzar la lírica, mai queda una cosa descriptiva, és lírica i poètica. Amb aquest sistema nou no hi ha perill que es faci el que molta gent fa, que es posar línies i prou.

– Per als profans, què són els haiku?

– Són versos femenins, plans, i es compleix la fórmula clàssica japonesa de 5, 7, 5. Té una musicalitat molt característica.

– I quin és el contingut que li ha donat?

– És un llibre que és una provocació, i a la vegada una petita venjança contra la meva pròpia adolescència, en què tant el feixisme imperant com el nacionalcatolicisme em van fer mal, fins el punt que vaig haver de fer cures en un frenopàtic de Barcelona. Ara tinc 70 anys i veig que tenia ganes de treure tota aquesta mena d’amargor que tens quan creus que t’has portat malament. I el llibre es torna descarat, sempre tornant a la idea primera: és molt líric i no queda de forma poca-solta o feridora, és una forma de fer absolutament poètica.

– Quants poemes l’integren?

– Compta amb deu poemes que fan una petita novel·la canalla i que passa per totes les perversions possible, de fet hi represento el caos. Hi ha un component en tot, que tot i que sembli hi ha les ganes de rebentar, t’adones que a darrera hi ha una moral. En el fons sóc un moralista que intento explicar el caos i la perversió que passa en l’època i en la vida de molta gent. Hi ha diferents parts, deu haiku, amb una forma estètica, hi surten temes de l’escola, escatològics, que ara puc explicar perquè tinc certa edat

– I com hi arriba a aquest plantejament?

– Per la soledat que sempre ha presidit la meva vida. Es conseqüència d’una manera moralista de veure la vida. Un està sol davant de la realitat. Aquest és un llibre que no és fàcil, amb una intensitat d’imatge poètica que comporta el haiku i que es difícil de llegir, va insistint, i en cada lectura s’hi troben coses noves. La manera de presentar-lo inquieta molt.

– Deia que havia hagut d’anar al frenopàtic.

– Sí, a fer cures de son, em vaig sentir desbordat en aquest món. Des d’aquell moment mai he estat una persona dèbil, sóc molt sensible, però ja no em derrota ningú, ni les circumstàncies. Quan vius situacions límit, o t’ensorres del tot o en surts triomfant, poderós. Ja t’espanten poques coses, i això no és negatiu. Tinc un ego de baixa intensitat, però el problema de molts nanos que escriuen, que hi ha més poetes que sardines a la plaça, és no saben què explicar. La meva experiència m’ha donat un coixí important per explicar les coses que explico.