entrevistat al setmanari El Temps en ocasió de la publicació de la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE (16.10.16)

Sebastià Portell (ses Salines, 1992) és un escriptor precoç i prolífic. Ha escrit teatre, contes, i un llibre de converses amb Antònia Vicens. Ara debuta en la novel·la. El dia que va morir David Bowie (LaBreu) beu del textualisme dels 70 i narra els neguits desenfrenats d’un jove mallorquí homosexual.
El dia que va morir David Bowie
Sebastià Portell
Labreu Edicions, Barcelona, 2016
Novel·la, 226 pàgines

Dedica la novel·la a L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, i a Gelat de maduixa, d’Antònia Vicens.
-Són dues novel·les que em mostraren com volia que fos la meva. DeL’adolescent de sal vaig aprendre que una novel·la no necessàriament havia de ser un fil sinó que també podia ser un garbuix. I llegint Gelat de maduixa vaig entendre com el meu protagonista havia de pensar: com un torrent de consciència sense filtres. Per això la novel·la està plena de repeticions, de paraules malsonants i d’associacions gratuïtes.

-L’estil és el personatge.
-El protagonista narrador és un home jove que es troba en el centrifugat de la seva vida i, per tant, no sap ben bé qui és. Intenta, doncs, trobar la seva personalitat en tot el que fa. En els cossos dels altres. O també en el dolor.

-De quina manera el marca el fet de ser homosexual?
-No viu la seva sexualitat d’una manera sana ni social. En part, ho duu d’amagat, li costa compartir el que viu i sent. Que sigui gai em permet expressar millor aquesta necessitat de definir-se.

-És una necessitat que l’aboca a una mena de remolí vital.
-Sí. És un remolí marcat per l’addicció, per les dinàmiques d’autodestrucció -les drogues, el sexe sense precaucions…- i també per la mala relació que té amb un mateix, amb la família i amb els amics. Més que el retrat d’una persona que no pot estimar, és el retrat d’una persona presa de la fredor. Per això la seva relació amb els altres és sobretot sexual.

-No es relaciona amb persones sinó amb cossos.
-Sí, no sap estimar perquè ningú li ha ensenyat a fer-ho. És un personatge que se sent perdut. Allò que el caracteritza és que contínuament es pregunta sobre la seva identitat. Un dels fets que més l’han marcat és el de provenir d’un petit poble de Mallorca, d’un lloc perifèric que, segons com, pot ser molt retrògrad i asfixiant. Una de les idees centrals del llibre és que, per molt agnòstics que siguem, el sentiment de culpa de la cultura judeocristiana encara ens pesa molt, i més als que venim d’un poble, on els sistemes de valors són més tancats i es transmeten d’una manera més uniforme que a les ciutats.

-El neguit del protagonista també té un motiu concret: està esperant els resultats d’unes anàlisis per saber si té la sífilis. Volia posar-lo al límit?
-Totalment. Per explicar una situació extrema com la que viu el meu personatge, però també la generació dels que avui tenim entre vint i trenta anys, necessitava un detonant també extrem. I dic “extrem” en un sentit molt neutre de la paraula. Vivim una situació de precarietat i d’inestabilitat en tots els àmbits, des de l’afectiu fins al laboral. A més, s’està produint un esllavissament constant dels valors, i això té coses bones i també en té de dolentes. Avui tot, des de les identitats sexuals fins a les nacionals i de gènere, està en un procés de canvi efervescent, però res no s’acaba de concretar.

-El tronc de la trama transcorre el 10 de gener del 2016, dia de la investidura de Puigdemont i de la mort de Bowie, una icona de la indefinició sexual.
-M’agraden els contrastos. Per això la novel·la ajunta tantes veus i tants materials de tot tipus. L’univers de la novel·la és l’univers de Bowie: els canvis, la indefinició… D’altra banda, la investidura de Puigdemont em permet introduir una pinzellada concreta de la realitat catalana, alhora que em serveix per mostrar un país en procés de canvi, que encaixa amb el sentit de la novel·la.

-La prosa és accelerada i el protagonista és un temerari. Volia escriure el frenesí?
-Cada llibre demana una forma concreta i genuïna. La història de la novel·la és caòtica i promíscua en tots els sentits. Per tant, la novel·la també havia de ser-ho, formalment.

Pere Antoni Pons, setmanari El Temps (17.10.16)

cvmrqqqw8aaznn9

 

Deixa un comnetari