“On éreu el dia que va morir David Bowie?” Sebastià Portell entrevistat per Sara Serrano a Núvol (06.10.16)

On éreu el dia que va morir David Bowie?

“Sífilis?” Un jove turmentat reflexiona en una sala d’espera abans de fer-se la prova d’aquesta malaltia. La primera paraula que apareix a El dia que va morir David Bowie (La Breu Edicions, 2016) és el tema que serveix d’ham a Sebastià Portell per calcar la vida de les generacions joves vingudes a Barcelona per trobar qui-sap-què en un context de crisi social, econòmica i de valors.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sebastià Portell | Ester Roig ©

En Sebastià arriba puntual a la nostra cita. Mai no falla la camisa estampada i el somriure posat. Sota el braç, L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens a qui ha dedicat la seva primera novel·la. Sebastià Portell es va estrenar com a dramaturg, va experimentar com a contista i ara es llença a la piscina amb la novel·la El dia que va morir David Bowie.

Sebastià: M’havia anat trobant moltes dificultats per representar i per girar durant els quatre anys que havia fet teatre i aquesta tria va ser una evolució natural. Els monòlegs que abans escrivia per a ser representats els vaig començar a escriure per a ser llegits.

Sara: Així que tries el gènere per motius naturals, diguéssim, però per què un protagonista gai de vint-i-set anys amb una vida diürna escassa i una vida nocturna salvatge?

Sebastià: Primer de tot, per identificació i proximitat. És més fàcil explicar una història que coneixes i que te cau de prop, que no pas haver de fer una investigació sobre el tema. Malgrat tot, n’he acabat fent, també s’ha de dir, sobretot en relació a psicotròpics. I, en segon lloc, vaig triar aquest personatge perquè crec que és molt representatiu de la generació que volia retratar. Crec que avui el paradigma de jove és un jove gai i tampoc no crec que la seva orientació sexual canviï la història. També me servia molt per retratar un món que normalment ha estat retratat o bé per tragèdies o per purpurines, però mai per clarobscurs. I aquesta novel·la vol perseguir aquest clarobscur.

Sara: S’ha parlat força de l’orientació sexual del protagonista i del seu monòleg totalment explícit en aquest sentit, però m’interessa que em parlis del caràcter del «jove turmentat». La novel·la respira inseguretat, pèrdua, mareig i crisi constantment.

Sebastià: El primer que s’està qüestionant el protagonista és la identitat de gènere i sexual. Tota la societat ho està fent diàriament, però és evident que qui més ho fa són els col·lectius LGTB+ i crec que això és un recurs per parlar del canvi constant en què vivim. Per exemple, parla del ritual d’afaitar-se o hi trobem falsa etimologia de paraules perquè ell se les fa seves (com analitzar, com escrutar). I en relació al que comentes sobre el «jove turmentat» i la seva formació moral, crec que no és un esforç relacionar-ho. És un condicionant. Aquest jove viu com viu i sent com sent perquè se l’ha educat d’aquesta manera: per sentir-se culpable quan té plaer o per sentir-se suposadament realitzat quan pateix. Tots, fins i tot si som ateus o agnòstics, estem molt condicionats per aquesta escala moral, que no és només religiosa, sinó cultural. I per atacar aquesta moral he atacat la religió.

Sara: A més de l’atac a aquesta moral, també hi trobem altres calcs importats: contractes de pràctiques i precarietat laboral, un pare inexistent, la pèrdua de referents i els fills hereus d’aquest malestar familiar o la premissa de si-ho-fas-bé-t’anirà-bé que no s’ha acomplert en les nostres generacions.

Sebastià: Tot això forma part d’un centrifugat i la novel·la té la forma que té perquè és una vida centrifugada, que és com viu aquesta generació que volia retratar, en constant moviment, constant incertesa. I aquí s’hi ha d’incloure la falta de referents i l’absència de responsabilitat perquè realment hi ha molts pares que defugen —i quan dic pares vull dir pares i mares. Al cap i a la fi, famílies que no han acomplert les expectatives segons la norma social.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sara: M’estaves parlant de vida centrifugada i d’estructura centrífuga. Era la darrera cosa que volia comentar. Muntes aquesta bastida a partir de capítols molt diferents: teatre, monòleg, notes de veu de WhatsApp, un manual per a dones, xats…

Sebastià: Si, la novel·la té aquesta estructura perquè és un reflex del seu contingut. Crec que cada llibre demana ser d’una manera en concret. És probable que mai més no torni a fer una novel·la fragmentària fins a aquest extrem. En aquest cas, demanava ser centrifugada i estar feta a partir de fragments breus, que anés molt ràpid, i que no tinguessin gaire en comú a primera vista perquè així es com se troba es personatge quan pensa tot el que pensa. Per narrar una vida desordenada i promíscua havia d’utilitzar una forma desordenada i promíscua. Desordenada perquè va fent flasbacks iflashforwards i promíscua perquè fins i tot pel que fa a autoria ho és. Hi ha textos d’autoria meva i hi ha textos d’altri. Hi ha textos que es consideren literaris i d’altres que podrien no considerar-s’hi. D’entre els textos literaris, també hi ha diferents gèneres, perquè no volia tan sols qüestionar el que és literari i el que no ho és, sinó que en una novel·la, per exemple, hi pugui haver escenes teatrals perquè el moment ho demanava. Sa forma d’aquesta novel·la pot semblar un caprici a vegades, però no ho és. És la resposta orgànica a una història.

Sara Serrano, Núvol (06.10.16)

Free Download WordPress Themes
Download Premium WordPress Themes Free
Download Nulled WordPress Themes
Download Best WordPress Themes Free Download
free download udemy course
download intex firmware
Premium WordPress Themes Download
free download udemy course

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter