Esclats de sentit, “De llindar en llindar” al Núvol (13.03.13)

Reduir el significat del llenguatge per atènyer el silenci, i a la vegada fer esclatar en mil bocins, en mil significats, com una trencadissa de vidres, el mateix llenguatge. Com una trencadissa de vidres, en arribar a Berlín l’endemà d’un dia de novembre de 1938, un preludi de la gran barbàrie que s’estava gestant. I l’esclat de les paraules per fer-hi front. Des de Czernowitz fins a París, passant per mitja Europa hostil que gravava el dolor en la pell, en la ment, en la memòria. És amb el llenguatge, que violenta, que transforma completament, que capgira, amb què Paul Celan intenta llegir l’horror que assola Europa i la sumeix en un enorme cementiri, un cementiri dels morts, i un cementiri dels vius. I la paraula, plena d’associacions fins aleshores no dites, no vistes, s’encara amb l’horror i acara la realitat amb la memòria per assolir una nova dimensió. És la tasca del poeta per poder fer front a la memòria i així mantenir-la, fer-la nostra i aliena. Estranya i pròpia. Com el material amb què la construïm, amb el llenguatge.

La poètica de Paul Celan ha estat sovint qualificada d’hermètica, fosca, estranya perquè violenta les normes de l’alemany (la llengua amb què va decidir confrontar l’horror infligit per aquells que la tenien com a pròpia). I també s’ha considerat, a causa que tensava totes les possibilitats de la llengua i les duia a travessar qualsevol tipus de frontera, difícil de traduir. I no tan sols això, sinó que a més planteja problemes de la mateixa naturalesa de la traducció. Un dels seus traductors a l’anglès, el poeta Michael Hamburger reconeixia en un pròleg que havia traduït poemes de Celan sense haver-los entès. Representa aquesta afirmació un nou camí en les diferents aproximacions a la tasca de la traducció? Recordo també que, en una ocasió, un altre traductor del poeta alemany, el polonès Piotr Pazinski va arribar a afirmar més o menys el mateix, que en el fons havia arribat a entendre no més d’un 25% del que havia traduït. D’aquí que tinguem una necessitat constant d’intèrprets del poeta nascut a Czernowitz. De vegades, les interpretacions s’exclouen, les visions són al límit de la contradicció. Però tot això aporta riquesa a l’obra de Paul Celan. La multiplicació abassegadora del llenguatge en la multiplicació de les interpretacions. Són elements que hem de tenir en compte en endinsar-nos en els poemes de Celan, considerat per molts com el poeta en llengua alemanya més important després de Rilke.

La fortuna de les traduccions de Paul Celan al català ha estat ben diversa. Si algú vol tenir una relació detallada de les que es podien trobar, pot consultar l’article de Ramon Farrés al número 5 de Quaderns. Revista de traducció, de l’any 2000 (al llibre de Llindar en llindar també hi ha un annex amb la bibliografia de Paul Celan en català). D’aleshores ençà ha passat ja força temps, i han aparegut de manera escadussera algunes traduccions més. Fins que l’any 2012, l’editorial LaBreu publica íntegre el llibre De llindar en llindar en traducció d’Arnau Pons. Una traducció que està destinada a perdurar en l’imaginari del lector. És una fita per a qualsevol cultura que pugui acollir una traducció de Paul Celan, i m’aventuro a afirmar que aquesta traducció esdevindrà un llibre de referència per a futures generacions de poetes i de traductors. I és clar, de tots els lectors. En la versió catalana podem reconèixer molts dels elements que formen aquesta veu única en la poesia contemporània, hi veiem una manera nova de construir el llenguatge, de dicció, de visió, perquè la poesia de Paul Celan és una poesia també de la visió, de la imatge esquerdada, trencada i refeta de cap i de nou, relacionada així amb la llengua que la construeix. És una amalgama d’aquests elements, i també de ritmes per crear compassos que havien estat desoïts (o més aviat, mai oïts) fins que Celan els va donar forma.

paul-celan

Arnau Pons, a diferència dels traductors abans citats, s’ha dedicat durant molts anys a estudiar l’obra de Paul Celan, és un especialista d’aquest autor a nivell internacional, i aporta les seves interpretacions, la seva lectura al terreny de la traducció. Esdevé un traductor model, primer en l’exercici d’exegesi del text i després en les estratègies que utilitza en la traducció. El Celan deLlindar en llindar també, tal com ha de ser, fa esclatar els significats, fa que ens plantegem l’ús que fem del nostre llenguatge, trenca els ritmes per introduir noves cadències, recrea una sonorització rere l’altra. En cap moment no estalvia les dificultats que el text pot plantejar a un lector del text original. Amb això darrer, Arnau Pons aconsegueix una de les premisses del que també és una traducció. En contra de l’opinió generalitzada, que una traducció s’ha de llegir com si fos un original i en què, per tant, no hem de percebre quasi elements que puguin ser estranys, Pons aposta pel risc de l’estranyesa, però a la vegada per l’ampliació de la llengua. De fet, actua com l’autor del text original, de qui s’ha arribat a afirmar que en la seva poesia ressonen ecos d’altres llengües, més anteriors, d’una font que no podem arribar a reconstruir. Perquè aquest és un altre dels objectius que s’hauria de plantejar la traducció, aportar noves possibilitats, nous horitzons, nous camins al llenguatge. I aquí, la traducció de Pons excel·leix en tots els sentits. Les repeticions com una obsessiva presència es reprodueixen per transmetre una sensació que recorre la ment i la trasbalsa. Un exemple de tots aquests elements, per no perdre’m en un enfilall de citacions del llibre, podria ser aquest gran poema que és “Parla tu també”:

Parla tu també

Parla tu també,
parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla —
Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li l’ombra.

Dóna-li ombra a bastament,
dóna-n’hi tanta
com repartida en saps al teu entorn entre
mitjanit i migdia i mitjanit.

Mira al voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia —
Per la mort! Vivent!
Qui ombra parla veritat diu.

Ara es neuleix, però, el lloc on ets:
On aniràs, tan despull d’ombra, on?
Puja amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més invisible, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: en un mar de dunes,
de paraules nòmades.

Una sola lectura, repassant les repeticions, les solucions de “no decantis el no del sí”, “més fi: un fil / pel qual vol davallar l’estrella”, són aportacions que cap lector no pot obviar, el condueixen a territoris desconeguts, a zones en què un es pot endinsar per extreure’n un nou jo, una nova frontera, per arribar  quasi agombolat a “aquest mar de dunes, / de paraules nòmades”. Sí, a les paraules nòmades, perquè si hi ha algun territori que Celan, que l’home contemporani pugui anomenar origen (faria basarda utilitzar aquí la paraula pàtria) són aquestes paraules nòmades, el llenguatge en una recerca infinita de si mateix, en una desterritorialització constant.

L’edició d’Arnau Pons es completa amb un aparat de notes curós i necessari. No tan sols aporta algunes de les diferents interpretacions de poemes, de passatges obscurs i de mots, sinó que també desvela moltes de les estratègies que ha utilitzat com a traductor. És una eina magnífica per a la persona que vulgui acostar-se als diferents vessants que ofereix el text.

Llegir Paul Celan avui dia és necessari, i paga la pena fer l’esforç per vèncer les dificultats dels sentits ocults, dels sentits multiplicats. És un exercici de llenguatge i un exercici de memòria, un camí entre l’oblit i el desoblit, entre l’horror i la bellesa, entre el jo i el no jo. Un jo que ampliem, fem ressonar, i anul·lem en els diversos territoris quan tornem de nou a endinsar-nos en les aigües de la seva poesia gràcies a la traducció d’Arnau Pons.

Paul Celan, De llindar en llindar, trad. i notes d’Arnau Pons, LaBreu edicions, 2012

Xavier Farré Núvol (13.03.13)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter