Esteve Plantada, sobre el recital de Tomàs Arias i Jaume C.Pons Alorda a l’Esquerda de Granollers

Hi ha recitals que generen complicitats i ambients difícils de repetir i de descriure. N’hi ha pocs, però, que a més de fer-ho, també aconsegueixin una comunió gairebé extrema amb públic, local, ambient, emotivitat, bossa del lacrimal, estómac, goig i feridura. I així fou. El tercer recital d’aquesta edició dels Versos Lliures va ser una constatació que tot això és possible i que, a més, pot esdevenir un vespre qualsevol. L’escenari, reservat en exclusiva, tal com ja va passar l’any passat, per a dos autors de Labreu edicions, va comptar amb la presència de dues bèsties poètiques. En primer lloc, un vell conegut, ja tot un sospitós habitual, Jaume C. Pons Alorda: tercera ocasió en què s’esgargamella en públic al cicle i únic poeta que ha estat en totes les edicions anteriors (tot un rècordman). En segon lloc, Tomàs Arias: primera vegada que venia, i no pas l’última, de ben segur. El recital va ser un mostrari contundent de saviesa, bestiesa, bestialitat, concisió, exuberància, comunicació, joc, amor al fet i amor al giny. Pons i Arias, Arias i Pons, un aiguabarreig amb arestes i conjuncions en èxtasi. Els assistents, figurants vestits d’atònites calaveres que somreien, aplaudien, resplendien i es deixaven entabanar per l’aire hamelínic de dues de les veus més apassionades i interessants del panorama català actual. Un goig que certifica l’aposta de qualitat de cada jornada de recital d’aquests VS’11. Ah! En tercer lloc, i allà, al fons, gairebé amagada, l’Ester Andorrà. Editora i deessa, fragment d’ànima i un molt de mans de Labreu Edicions, l’editorial que ja ha guanyat un espai, totalment merescut i suat, entre les glòries de la història d’aquesta vella, malparlada i de vegades també apassionant, literatura catalana. Gràcies per ser-hi!