fantàstica ressenya d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles al Núvol (17.04.14)

LaBreu Edicions publica Una dona meravellosa, de Joan Jordi Miralles. Si existeix una manera de resumir aquesta novel·la de Miralles hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià, diu Salvador Company en aquesta lectura que recollim a Núvol.

L’actriu Nú Miret, llegint un fragment de la novel·la “Una dona meravellosa” de Joan Jordi Miralles.

Aquest és el mot més precís que se m’acut per a definir tant la peripècia de la protagonista d’Una dona meravellosa com l’experiència que, anava a dir patiran amb plaer, però fóra més exacte dir que gaudiran dolorosament els lectors d’aquesta novel·la. I això per diversos motius que espere explicar, tot i que la coincidència del mot del títol d’aquesta ressenya amb una famosa novel·la de Thomas Bernhard no és casual: tant l’escriptor austríac com el seu compatriota, el cineasta Haneke, em semblen dos referents inexcusables per a parlar de l’obra de Miralles. Dos referents, cal matisar, tant per l’excel·lència com per la contundència d’allò que narren, de la manera que tenen de fer-ho.

Si existeix una manera de resumir el llibre de Miralles (cosa que sens dubte és impossible, com amb qualsevol narració que paga la pena de llegir o de veure), hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià: en aquest cas, l’abisme de por, solitud i misèria moral que s’obri davall dels peus d’una infermera de mitjana edat que viu a Gavà i treballa a la novena planta de l’hospital de Bellvitge, al departament de neurologia, quan decideix, farta de la seua vida quotidiana, com la de tants altres éssers humans en aquesta part del món que anomenem occidental, separar-se del marit i emprendre, a través del sexe, una recerca desesperada d’un sentit a l’existència que vaja més enllà de la hipocresia i l’embrutiment col·lectius. També es podria dir que aquesta infermera, la Neus, és una MILF farta i assedegada de passió i de plaer que intentant realitzar-se com a dona cau en una fonda depressió de conseqüències incalculables i imprevisibles, però això fóra simplificar massa les coses… De fet, el paral·lelisme amb La pianista de Haneke és inevitable (com tampoc no estaria fora de lloc comparar la Neus amb el Brandon addicte al sexe de Shame, si no fos perquè ell, al capdavall, és unpijo novaiorquès…), però també molt relatiu: ací no hi ha una mare que és l’encarnació de la passivo-agressivitat i que dóna com a conseqüència lògica una filla trasbalsada i autolesiva tot i la seua genialitat musical (o a causa d’ella, com en el cas de El malaguanyat de Bernhard); ací, de fet, a penes hi ha presència de la mare de la protagonista, però Una dona meravellosa comparteix amb el film de Haneke molt més: el to i l’estratègia narrativa.

Una estratègia, val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:

Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.

Pel que fa a la història en ella mateixa (si és que una expressió com aquesta té algun sentit més enllà d’intentar aclarir de què parlem; com he dit, la narració d’aquesta novel·la s’ajusta tan perfectament al que conta que no se’n pot separar, ja que de fet mai no xerrica) m’agradaria destacar un aspecte que en les dues novel·les anteriors de Miralles, tot i així molt recomanables: L’Altíssim i  L’úter de la balena, no m’acabava de convèncer: el final. El d’Una dona meravellosa és amb diferència el millor final de totes tres, totalment obert a qualsevol possibilitat després d’un viatge de la protagonista, més que no iniciàtic, odisseic, però d’un Odisseu sense Ítaca. D’altra banda, i per a no fer de spoiler, només diré que el recurs del manuscrit trobat, al darrer tram del llibre, poques vegades ha estat més encertat i millor aprofitat.

També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.

Salvador Company

@Núvol 17.04.14

Categoria: Autor, Cicuta, Col·leccions, Diaris, Premsa, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari