LaBreu Edicions us convida dijous 1 de març a la presentació del setè llibre de la col·lecció la intrusa:

Vet aquí la fantàstica ressenya sobre El compromís, de Serguei Dovlàtov que signa Pere Calonge. Una ressenya que és un must!

Dovlàtov és l’únic home amoral entre els nostres coneguts. Amoral —que no immoral— en el sentit que no jutja els seus personatges, canalles sense condemna. No els divideix en bons i dolents, no hi trobem ni premi ni càstig; únicament, una mena de cinisme sa, que ajuda a defugir paraules pomposes. Dovlàtov és tan guapo com Omar Sharif, i tan tristament lúcid que no hi cap la més mínima escletxa per a l’esperança. Tan desvergonyit, que tota humiliació de l’autoritat representa una gran alegria per a ell. I no ho diem nosaltres —o sí, també ho diem nosaltres— sinó alguns dels personatges que habiten El compromís de l’autor rus. Si en La zona va escriure sobre el seu treball de vigilant en un camp de presoners, i en La maleta l’excusa eren els objectes que va poder traure de la URSS quan va marxar als EUA, els dotze compromisos que formen El compromís són dotze retalls de l’època en què l’autor va treballar per a diversos diaris a Estònia, abans de ser expulsat del Sindicat de Periodistes. En concret, la rebotiga —o la mirada sota la catifa— de dotze articles o notícies breus que hi va publicar. “No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l’aigua, sí que se’n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d’uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada”. Ho escriu Dovlàtov a l’inici d’El compromís, i aquest n’és justament el seu: mostrar les llaunes de conserva, mostrar el que hi ha entre bastidors. Traure el maquillatge oficial a la cara desagradable d’una vida sense esperança.

L’estructura és la mateixa, per a cadascuna d’aquestes dotze narracions: primer es recull, literalment, el text que va aparéixer a la premsa; després, es narra el procés que en va dur a la publicació o alguna anècdota relacionada. La veritat oficial enfrontada a la veritat oculta, la farsa edulcorada del règim contra la realitat amarga i desencantada del dia a dia. I el periodisme com una part essencial d’aquesta farsa. Com un treball de cínics, venuts al millor postor; com una peça necessària de l’engranatge d’aquell maquillatge oficial. Una pantomima tan gran com el soterrament del director de la televisió, la retransmissió en directe de l’esdeveniment, l’equivocació amb el cadàver. I Dovlàtov, més que no un espectador privilegiat, un actor principal en aquesta representació; tan incòmode —diu— com qui es posa la jaqueta d’un altre, però sense poder —o sense saber, o sense voler— evitar-ho. El compromís és, doncs, l’assumpció dels munts de fem que, com a periodista, s’ha d’empassar per a publicar una falsa veritat oficial bastida de mentides. És l’evidència delirant d’un sistema corrupte, repressor i d’ocultació de la realitat; on la bogeria és la norma i la norma, antinatural. Però és que el seu narrador és un perdedor enmig d’un règim perdedor, en plena decadència i amb una insuportable flaire de podridura. Un borratxo cínic i sense conviccions, que es riu d’ell mateix tant o més que dels altres, tan poc de fiar com tots els altres, i que té la mateixa solució que la societat en què viu: cap.

La prosa de Dovlàtov hi té l’aparença d’una conversa sense pretensions literàries, nua i directa com el vodka, que flueix amb la naturalitat de qui explica fets quotidians en primera persona. És això, ni més ni menys, el que s’hi trobarà el lector: algú que explica uns fets que ha viscut, sense una paraula de més, sense cap tipus d’ornamentació ni de fatuïtat. Més encara, algú que es permet la ironia si creu que s’ha acostat massa a un tipus d’escriptura que no és la seua. Com quan vol explicar el sentiment d’incomoditat, i escriu: “No estava còmode, com una balena mig morta en una piscina. Com un cavall en una caseta de gos. He trigat una estona a escriure aquestes metàfores”. Sense pretensions ni fatuïtat; i es podria dir que fins i tot sense cap tipus de crítica, tampoc —si més no, sense cap tipus de crítica explícita—, al lloc i a l’època que li ha tocat de viure. Un riure cínic, això sí, remullat d’alcohol, per a poder-ho suportar, tot plegat. L’ús de l’humor per a tractar d’una realitat molt i molt grisa, la conversió d’allò que és tràgic en una tragicomèdia, però sense futur. No hi ha cap dubte que el resultat és literatura. I no cal gratar excessivament per a poder llegir-hi, sota el sarcasme i la irreverència, fins i tot el lirisme.

Divendres 24 de febrer, a les 19.30 h. a la Biblioteca Artur Bladé i Desumvila (C/ Sant Jordi, 3, Flix), presentem L’enunciat, de Josep-Ramon Bach. L’acte el presentarà Francesc Vega Castellví i l’actor Jaume Comas i el mateix Josep-Ramon Bach llegiran fragments de l’obra.

Títol_ Dins d’una campana de vidre
Autor_ Anaïs Nin
Traductor_ Ferran Ràfols
Col•lecció_ La Intrusa, 7
PVP_ 13,50 euros
Pàgs_ 114
ISBN_978-84-938-583-9-1

A Dins d’una campana de vidre, conte que dóna nom a aquest recull de relats d’Anaïs Nin, la sensació d’una realitat vaporosa que s’apropa a un somni envaeix el lector i aconsegueix aquell efecte que la Nin era capaç de crear en els seus millors moments de prosa: Hipnotitza. La seva capacitat per fragmentar la realitat convertint-la en una mena de relat psicològic, converteix en màgic el seu llenguatge, i, així, embolcalla el lector per dur-lo a l’embriaguesa addictiva que caracteritza el seu estil, tan carregat de simbolisme però alhora tan directe, sensual fins i tot quan els arguments defugen l’erotisme que l’ha fet popular.

Quan es va publicar Dins d’una campana de vidre, Edmund Wilson, un dels crítics més importants del The New Yorker, va afirmar que aquests relats són meitat contes, meitat somnis i que combinen una poesia exquisida amb una observació realista i senzilla del món que envoltava l’autora. Són històries en un univers especial, el de la percepció i la fantasia femenines, sorgit de l’experiència vital d’una Anaïs Nin que es va instal•lar a París i que va convertir la seva casa-vaixell, i el Sena que l’acollia, en escenaris capaços de compartir protagonisme amb uns personatges que desperten la tendresa i complicitat del lector per la seva presència sempre tan pròxima a volatilitzar-se com si fossin éssers supraterrestres. Un teixit viu que amaga un esperit sempre ocult, una aproximació quasi psicoanalítica a la infantesa, al dolor, a les emocions, que captiva per la bellesa del seu llenguatge i per la força dels seus passatges.

Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, visqué al nord d’Europa fins que el seu pare, el compositor Joaquim Nin, abandonà la família i Anaïs inicià una itinerància vital amb una primera residència momentània a Barcelona, passant per Cuba fins arribar a Nova York on s’instal•là amb la seva mare, procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. Amb vint anys tornà a París amb el seu marit i connectà amb el món artístic del qual havia estat expulsada. Quinze anys després, a causa de la guerra, es va veure obligada a tornar als Estats Units. Va fer amistat amb Antonin Artaud i l’escriptor-amant Henry Miller que l’esperonà en les fases inicials de la seva escriptura. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta. Les seves novel•les Children of the Albatros, Una espia a la casa de l’amor (LaBreu, 2011) i Seduction of the Minotaur van ser publicades entre 1940 i 1960 als Estats Units. Nin escrigué Dins d’una campana de vidre (LaBreu, 2012), col•lecció embriagadora d’històries curtes, entre el París dels anys 30 i Nova York. En no trobar editor va imprimir els llibres al seu propi taller el 1944. Va ser el primer llibre d’Anaïs Nin que captà l’atenció de l’establishment literari amb una ressenya molt positiva d’Edmund Wilson a The New Yorker.

Amb una gran habilitat per escollir el detall, Nin ens endinsa en atmosferes de somni mesclades amb incisives observacions sobre l’experiència humana, sigui explorant el patiment, els camps de la memòria o els despertars de la consciència artística. Amb el seu estil d’escriptura laberíntica, Nin destil•la històries molt fosques, en fa un ritual bell i poètic, i en resulta un llibre breu que convida a la relectura.

ALTRES LLIBRES D’ANAÏS NIN EN AQUESTA COL·LECCIÓ

Títol_ El romanço d’Anna Tirant
Autor_ Josep Pedrals
Col•lecció_ Alabatre, 33
Pàgs_200
PVP_ 15€
ISBN_ 978-84-935-838-4-2

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un dels pocs professionals de la poesia que deuen quedar al món, si més no al nostre, on els qui viuen d’aquest art més que marginal es poden comptar amb els dos dits d’una única mà. És responsable, amb Ferran Garcia, dels dimecres poètics a l’Horiginal, que han convertit aquest espai en un temple on es cou i genera i es propaga gran part del brou poètic que habita o transita per Barcelona. Ha recitat per tots els racons de casa, de l’estat i del planeta, i ha publicat: Els buits enutjosos (1999), Escola Italiana (2003), “És un poema” (dins Qui no mereix una pallissa, 2005), Eclosions (amb fotografies d’Ester Andorrà, 2005) i El furgatori (2006) i En l’Ai, adéu! (amb il•lustracions de Marc Torrent, 2006). Com a músic, però sense deixar de ser poeta, ha publicat el llibre-disc En/doll (amb Guillamino, 2007), El motí (cantata sobre pirates per a infants, amb música de Josep Vila Casañas, 2007) i és veu, clarinet, compositor i lletrista d’Els Nens Eutròfics (Esquitxos ultralleugers, 2009).

El romanço d’Anna Tirant és l’exhibició d’una obra literària i el seu propi procés creatiu. Conté, per tant, una novel·la versificada, que narra les peripècies d’Anna Tirant, i les converses, passejades per Barcelona, que l’esforç d’una autoria compartida (entre Josep Pedrals i Quim Porta) va requerir. Amb el ritme dramàtic d’una tragèdia grega, el virtuosisme barroc dels poemes de Pedrals torna a brillar, il·luminat per la gran categoria intel·lectual d’uns magnífics diàlegs.

ALTRES LLIBRES DE JOSEP PEDRALS EN AQUESTA COL·LECCIÓ

Lectura a Sitges dels Efectes imprevisibles dels camps magnètics d’Ernest Farrés a la Cava del Retiro a el el 22 de gener.

Al Cafè del Teatre Metropol de Tarragona en Tomàs Arias recità  Odi sobre tela el 25 de gener.

I el mateix vespre del 25 de gener a la Llibreria Mythos de Sant Cugat del Vallès recità  Mireia Vidal-Conte, autora del poemari Orlando natural, acompanyada de Mireia Calafell i presentada per Lluís Calvo.

Labreu Edicions, que té poc més de cinc anys de vida, s’està convertint en l’editorial de referència pel que fa a poesia: amb un ull posat, com poques fan, a les noves fornades que prometen, atenta als consagrats –tant canònics com marginals– que, encara que sembli mentida, de vegades tenen dificultats per publicar, i amb una clara voluntat d’ocupar-se de posar a l’abast traduccions de clàssics importants. Només cal que repasseu l’incipient catàleg i les seves col·leccions ben conformades. Abans que el núvol no ho engloteixi tot, i que els versos siguin només carn de pantalla (ja tenim cohorts de poetes blogaires que només conceben l’existència a la gran Xarxa) hi haqui encara creu que no fa nosa la lletra impresa, que el llibre de paper continua essent un estri d’allò més funcional.

Amb tot, el poeta (i pensador, com recordava el crític literari Joan Triadú, fent-ne un tot indestriable) Lluís Calvo no s’ha encantat, i només cal que visiteu el seu Daltabaix poètic! (sí, exclamatori) per comprovar que també és ben viu en el món virtual. Estiula, una baula més en la seva prolífica carrera, diria que marca una fita, ni que sigui per les cinc pàgines de Presències, dissolucions. Si fa poc més d’un any la societat literària va veure aparèixer sense pena ni glòria Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà, un dels llibres més importants de poesia de la darrera dècada, em fa por que no passi el mateix amb Calvo, i em refereixo especialment a la tercera secció d’Estiula. Salvem, si cal, distàncies, respecte d’allò que en Solà hi ha d’inspiració platònica, pel mite del carro alat de l’ànima, interacció quiasmàtica entre la idea de bellesa i el sentiment de terror –corfos amb el dolor–, tensió suportada i diferida lingüísticament pel poeta, posseït, per dir-ho com el savi atenenc, per la divina follia.

Però delim-nos a deixar constància de les fites en el món de la poesia, desafectes de la indiferència bàrbara que ens assetja. Si hem estat, bé que serem. I és bo de veure-ho en Lluís Calvo, que toca diversos pals: s’inicia amb l’endevinament del món, amb lligalls que es descorden i semantemes esgarriats, des de la injunció, amb voltes seriades, amb rodonesa en el sentit melòdic i prosòdic, amb fina tria lèxica, donant límits, que això vol dir de-finir, exalçant un llenguatge que ens empara i ens conglomera, amb jocs de semblances, d’homofonies i homografies, però amb clara consciència de la frontera que hi ha entre el desfici poètic (les visions i cants maragallians) i la raó ordenadora sustentada pel llenguatge, la seva possessió (“no tinc sinó allò que dic”). Però hi ha més: fe en el llenguatge com a fruit perdurable (“I l’escriptura resisteix. Et re-existeix”).

Ja ho deia en el Manifest poètic de Sovelles: “La qüestió es tradueix en l’intent de reemplaçarl’herència religiosa (…) pel culte a la llengua”. A Presències, dissolucions sembla detectar-s’hi allòqueensolemdir “escriptura inspirada”, enla concepció, en el to i la dicció, amb algun eco vague del primer Pere Gimferrer d’Els miralls. En l’epíleg, magistral, de Jaume Pont hi trobem, sens dubte, una de les aproximacions crítiques –que no són poques– més sòlides i lúcides que li hem llegit. Pont en destaca la hibridaciócoma tret distintiu. “Estiula –diu– ens empeny a la recerca d’un interrogant sense principi ni fi”.

Ricard Mirabete ha escrit una magnífica ressenya de L’enunciat, de Josep-Ramon Bach, en el seu blog. Ens fa molt feliços que així sigui, i ho pengem aquí per a tots vosaltres. No us perdeu el seu blog!

L’ENUNCIAT

Josep-Ramon Bach

Labreu Edicions

Barcelona, 2011

La creació literària ens porta cap a frases magnífiques i versos inexplorats. Entre l’aforisme i els petits poemes en prosa, entre la sensació i la diversió, entre el pensament i el vers perdurable, més enllà del bé i del mal hi trobem una mirada lúcida i moral sobre la literària quotidianitat d’un escriptor bregat en 23 llibres de poesia, prosa i teatre. Ens referim a Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) de qui recordem el seu llibre de poemes El laberint de Filomena (Ed.Proa, 2010), Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, i que fou destacat per la crítica més atenta del país. L’Enunciat és un recull de 666 aforismes que malden per deixar una empremta, o bé una instantània, sobre el món de l’art i el món social i moral en el qual vivim. Convé destacar el fet que, mitjançant la ironia, la perspicàcia i la sinceritat poètica, l’autor aconsegueix escriure una radiografia de l’ànima –la seva i, potser també la nostra- i de com s’ho fa com a escriptor per escriure amb intel·ligència sobre allò que veu o pensa del seu voltant. Escriu aforismes i breus poemes a partir de l’estructura sintàctica ben delimitada d’un enunciat que sovint s’autorefereix en el mateix llibre o bé explica la seva particular manera de practicar la creació literària, és a dir, d’escriure una certa literatura tant irònica com moral. És prou avinent fer constar que Bach sap com transmetre un pensament complex –i sorneguer- amb els recursos expressius efectius i necessaris, a la manera dels tuits o missatges instantanis tan en voga avui dia i que, ell sí, sap treure-li suc al raig de síntesi i efectivitat que permet aquest costum social. Cal dir que cada aforisme és un poema en si mateix, complet i autosuficient, i en ocasions és una frase lluminosa que transmet entusiasme pel bon viure.

Al llarg de l’obra hi trobem un seguit de sentències morals, comentaris crítics sobre art i poesia, apunts sobre la vida en societat, crítiques líriques a actituds interessades i mercantilistes del gremi de la literatura nostrada, notes particulars sobre el seu dia a dia com a poeta en actiu, anècdotes literàries en què barreja la ficció amb la biografia, i més i més coses. Sobretot hi trobareu pensaments jocosos i sentències que permeten ampliar la nostra visió de les coses. Una gran part dels textos versen sobre el propi poema que es va fent en cada pensament del recull. Paral·lelament, també hi ha una certa autobiografia literària que ens permet copsar una mica la seva personalitat com a individu i com a escriptor i que ens dóna el punt just del seu mirar i pensar lúcid, lúdic i feliç –parafrasejant l’aforisme 226, en el qual afirma: Sóc lúdic, tel·lúric i feliç. Bach uneix la clarividència de les notes escrites de Josep Pla amb el realisme il·luminador de Joan Brossa, per exemple. Destaquem alguns dels aforismes que expliquen les reflexions sobre el poema i la poesia, per tenir-ne un tast. El 214: El poema, fill del llenguatge i germà de l’imaginari, cerca les idees als racons amagats del desordre. O bé, el 337: Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle. També hi ha lloc per la ironia lúcida de comentaris sobre poesia. El 471: Molts poemes només tenen certificat de garantia d’una sola lectura. I acompanyem la lectura dels seus aforismes amb la complicitat d’una mitja rialla i amb la consciència de fer bé en llegir i rellegir sovint els aforismes que l’autor ha tingut la gentilesa i intel·ligència de voler-los compartir amb tots nosaltres. Un gran llibre, perquè sí; perquè és tant lúcid en el contingut com innovador en la forma literària final. Tot un encert pels companys de Labreu Edicions que han demostrat ser lúcids i valents com el nostre autor.

Ricard Mirabete

Aquest dimecres, 25 de gener, Tomàs Arias recitarà el seu Odi sobre tela 

Cafè del Teatre Metropol de Tarragona (Rambla Nova, 46), a les 20.30 h.

Vet aquí una petita mostra, en imatges, de les nostres activitats del mes de desembre de 2011.

El dia 12 de desembre, Josep-Ramon Bach presentà el seu poemari «L’enunciat» a Sabadell, amb MIquel Desclot i Marc Romera

El 14 de desembre a la llibreria Laie (de Pau Claris), Miquel Cabal, Ramon Faura (Le Petit Ramon) i Miquel Adam (editor), van presentar «El compromís», de Dovlàtov

Dimarts 20 de desembre, Francesc Garriga presenta el seu «ragtime» a La Central del carrer Mallorca, amb Marc Romera