A les 19.30 a la Llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona), Josep Pedrals presenta el seu «El romanço d’Anna Tirant», i aprofitant l’avinentesa, l’acte servirà també de preestrena de l’adaptació teatral del seu «El furgatori», amb la presència dels actors Dafnis Balduz, Aina Huguet, Eudald Ferrer i el Dr. Soler.

Per reblar el clau, Alba Carmona i Marta Robles (Las Migas)  ens cantaran una de les cançons que han compost per l’espectacle.

O sigui: un luxe. I de franc!!

El gran Sigmund Freud afirmava categòricament que no existien els acudits. Els acudits no tenien mai la finalitat de fer broma.  En el fons, els acudits eren molt seriosos, encara que fessin riure d’entrada.

El dictamen del doctor que Navokov anomenava el xarlatà vienès es un punt de partida perfecte a l’hora d’abordar críticament el debut literari del jove periodista cultural Jordi Nopca (Barcelona, 1983), la delirant novel·la El talent. En la superfície, la història que narra Nopca és molt divertida, amb elements d’ironia, farsa, sàtira i tot allò que vulguin. Explicar les perpècies insòlites de Júlia i Marco, dos joves aspirants a editors, que han sostret un prototip d’una màquina meravellosa per detectar talent. Hi ha una fugida a Lisboa, i el retorn a Barcelona, passant per Cotlliure, persecucions per terra, mar i aire, literalment, que recorden la famosa novel·la de Fleming, De Rússia amb amor i el robatori de Lektor, la mítica màquina per descodificar missatges secrets. No cal dir que tot acaba anant en orri.

Una història entretinguda i ben contada, ben escrita, ben estructurada, bla, bla, bla. Però aquest era només un dels objectius del llibre. Justament al principi del llibre, Nopca ens adverteix sobre els quatre nivells de l’obra: «literari, al·legòric, moral i econòmic». Acabem de veure el nivell en el resum apressat que he fet, que no fa justícia a la deliciosa complexitat argumental del text.

El nivell al·legòric ja és una altra cosa. És quan l’obra es torna ben seriosa. El talent és una gran reflexió sobre l’escriptura i la literatura en el món actual. Parteix de l’estrepitosa caiguda de la postmodernitat per plantejar l’espinosa qüestió de cap on hem d’anar ara. La solució de Nopca  intel·ligentment passa per salvar alguns aspectes de la postmodernitat i fusionar-los amb una plena recuperació del desprestigiat projecte de la modernitat. Paral·lelament, El talent és una crítica ferotge de certs aspectes del món editorial que han acabat per devaluar la funció i el sentit de la literatura, sobretot el mercantilisme i el cinisme.

Per una altra banda, com qui no vol la cosa, El talent reivindica una sèrie de trets imprescindibles de l’art de la paraula: la riquesa i precisió de la llengua, la formació cultural, la profunda veracitat i contacte amb la realitat (més enllà de la ficció, la fantasia o el fet de fer broma), el compromís ètic, la recreació i la transmissió de la tradició, la fita de la felicitat i la llibertat, la transcendència, l’autoreflexió, la cognició, i el pensament i moltes altres qüestions col·laterals.

Amb El talent Jordi Nopca ha trobat allò que buscava: predicar amb l’exemple, un exemple d’una callada ambició.

Sam Abrams, El mundo, dijous 3 de maig

Divendres 18 de maig, Andreu Subirats i Ignasi Pàmies explicaran les seves experiències traductores amb Les Balades de François Villon i Minotaure de Friedrich Dürrenmatt dins el cicle “Traduccions i versions” a la Sala d’Actes del Centre de Lectura de Reus (c/major, 15) a les 19,30 h.

Anaïs Nin és coneguda sobretot pels seus diaris i les cinc novel·les “contínues”, com ella les anomenava, entre les quals hi ha Una espia a la casa de l’amor (1954), que Labreu edicions va publicar l’any passat.

Ara, del mateix segell, ens arriba aquest recull de contes, publicat el 1944. Aleshores el llibre va passar desapercebut per al lector, però no pas per a la crítica nord-americana menys refractària a la renovació literària europea. L’autora hi va reflectir les seves vivències de París, i hi trobem, doncs, molts clixés que després han fet fortuna sobre la capital de l’art i la bohèmia.

Nin opta per l’onirisme i el record per construir-se, o amagar-se, rere un jo molt particular, que avui encara suscita magnetisme i interpretacions. Tot plegat es congria en una sèrie de suggestions i atmosferes que ens desvien de l’estructura habitual del conte, de la qual l’autora no vol saber res, de manera que el llibre traça un camí que o bé podem veure com a únic dins del gènere o bé com una manifestació endreçada i passadora de la narrativa surrealista. La intenció no és sinó transcendir el psicologisme per arribar a una veritat personal més fonda, per accedir a regions inconegudes de la identitat femenina. El resultat és suggeridor.

Hi ha uns quants contes (el recull en té tretze) en què el pes cau en la descripció d’un personatge. Així passa a El mohicà, un tipus curiós al París dels anys 30. Hejda, en què una dona persa aconsegueix ser ella mateixa i el seu drama “és significatiu de la lluita entre l’Occident i l’Orient”, segons deia Nin. El viatge de l’Ulltracta del pintor Hans Reicheli. I Je suis le plus malade des surrealistes, en què es dóna la veu a Antonin Artaud, en el seu moment més exaltat, tot just l’autora el va conèixer.

D’altres contes són narrats per l’alter ego de Nin, com ara Dins d’una campana de vidre, en què es tracta de fer reviure una casa de Louvicennes, on justament Nin va viure amb el seu marit, la seva mare i els seus dos germans l’hivern del 1931. La casa flotant, que ens parla dels habitatges dins del Sena. A la nit, la barcassa viatja en somnis fins allà on el riu s’arrupeix en meandres, i la imaginació s’allibera de les servituds que a Nin li pesaven en la vigília. I Naixement, en què la narradora ens explica, de manera turbulenta i grotesca, el seu avortament (tal com Nin ho assenyala al primer volum dels diaris, en una entrada d’agost del 1934). El menyspreu de les infermeres i els metges no pot arribar mai a juxtaposar-se amb les sensacions internes.

Tothom que ha viscut en contacte amb el món literari i ha conegut editors sap amb quina alegria, d’un dia per l’altre, et presenten nous talents. jo encara recordo quan en Miquel Alzueta va aparèixer amb aquell llibre que es deia Amorrada al piló. No sé si quan va començar a escriure El talent (l’acció se situa a la tardor de 2008) Jordi Nopca ja feia de periodista cultural i la trama li debia venir suggerida pel circ d’un Sant Jordi o d’una campanya de nadal. O si ja tenia pensada la història i, després, quan va començar a escriure articles de llibres a Time Out, va veure que anava bé i que fins i tot es quedava curt.

Nopca s’ha inventat que un científic alemany —Johann Wolfhart— s’ha empescat un aparell per avaluar el talent literari. Se n’han fabricat vint-i-cinc unitats, només se n’ha salvat un prototip, i els únics que el saben fer servir són dos xicots joves de Barcelona, la Júlia Nonell i el Marco Casanova. Volen muntar una editorial per veure si poden aixecar el cap (fins ara la noia ha estat periodista freelance i el noi, camell, però arribaven a final de mes gràcies als pares). Els altres editors els persegueixen, especialment un, a qui li diuen S.P.Q.R. Se’l troben a l’aeroport. S.P.Q.R. torna a Barcelona per l’enterrament d’un autor prestigiat que ha tret 28 llibres en 15 anys. La Júlia i el Marco se’n van a portugal a fer treballar la maquineta.

No sé si té gaire sentit explicar tot el que passa a Lisboa. És una història manicomial amb gànsters, taxistes i motels de pel·lícula, fantasmes que viuen a les canonades, i gent que segons la màquina té talent literari: ningú ho diria. Em molt poques hores, la Júlia i el Marco fan derivar la vocació de fer llibres de qualitat cap a la necessitat de trobar temes que atrapin el públic. Perquè el detector de talent —ai!— detecta vides interessants susceptibles d’omplir allò tan divertit que en diuen nínxols de mercat.

Jordi Nopca va nèixer a Barcelona l’any 1983, va estudiar periodisme, teoria de la literatura i literatura comparada. La seva primera novel·la és una poca-soltada sàvia, plena de referències a autors antics i moderns, llibres clàssics i llibres de moda, que es barregen en un argument xarbotat. I cal dir que és capaç d’aguantar molt bé un munt de pàgines (més de cent trenta) fins que l’assassí a sou explica que després d’una etapa de lector de novel·les de Stephen King, es va passar a Victoria Holt i Danielle Steel: aquí es produeix el primer anticlímax. La gràcia de la novel·la és que et fa lliscar molt ràpidament, a còpia d’enginy, diàlegs delirants i situacions narratives impossibles (a la part final hi apareix Aristòril i dóna uns quants consells sobre la versemblança, abans hi ha sortit Jean Baudrillard, fent conferències dalt d’un núvol i més tard hi trobarem Ramon Llull, pontificant amb ulls de boig). No saps exactament on aniràs a parar però t’hi engresques. Nopca té un sentit de l’humor discret i una manera perspicaç de veure i de dir les coses. Obsedit per la idea de trobar talents, el Marco relaciona la gent que veu del carrer amb el panteó dels clàssics literaris: un home amb barba de vint centímetres li recorda “l’aspecte d’avet congelat de Tolstoi”, un notari escabellat “camina amb la fúria nassal de Charles Baudelaire”. A les fotos de Nadar, Baudelaire sembla que estigui a punt d’esbufegar. Caram, que ben vist. I de delicadeses d’aquesta mena n’hi ha un piló.

La història s’acaba a Barcelona amb una darrera part realista. Realisme, per a Nopca, vol dir desenganys, rutines impossibles d’esquivar, piques embussades de fulles d’enciam, patologies mentals, sexe a hores convingudes i recerca histèrica de benestar. Tot allò que la Júlia i el Marco es pensaven que podrien defugir amb la seva aventura portuguesa. El talent té també elements de crítica urbana, un retrat de Barcelona com una ciutat sense imaginació i sense il·lusió, que no ofereix als joves de l’edat de la Júlia, el Marco i el Jordi Nopca unes espectatives acceptables. No és d’estranyar, que en les presentacions, El talent hagi anat de tronc amb La dona que es va perdre, de Marina Espasa: tots dos llibres tenen com a referent Boris Vian, els dos plantegen un enfrontament sense transició entre el subjectiu i la realitat plana, i acaben amb una desacceleració bestial.

Julià Guillamon, La Vanguardia, Cultura/s

Enllacem la notícia que va donar Vilaweb sobre els premis de la Crítica Serra d’Or d’enguany. A LaBreu edicions estem d’enhorabona: Lluís Calvo ha guanyat el premi al millor poemari del 2012 pel seu Estiula. Moltes felicitats, Lluís!!

Els Premis de la Crítica Serra d’Or 2012 a obra publicada l’any anterior han distingit la novel·la de Jaume Cabré, ‘Jo confesso’, així com el llibre de poemes de Lluís Calvo ‘Estiula’, i els relats d’Alba de Dedeu, ‘Gats al parc’, volum que ja va rebre el Premi Mercè Rodoreda de narracions curtes; entre més. En el seu discurs, l’abat de Montserrat, Josep M. Solé, ha demanat el major consens possible entre la classe política per a treballar plegats en les funcions fonamentals del país.

L’acte, organitzat per la revista Serra d’Or, que edita Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha estat presidit per l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, i hi ha assitit la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. El lliurament dels premis també ha suposat un acte de reconeixement i homenatge a la figura del pare Josep Massot i Muntaner, responsable de la revista i de l’editorial del monestir de Montserrat, recentment distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Soler li ha lliurat el volum ‘Bibliografia de Josep Massot i Muntaner’, coincidint també amb el setanta aniversari de l’erudit.

Els altres premiats en la categoria de literatura i assaig: Montserrat Corretger per ‘Domènec Guansé, crític literari i novel·lista: entre l’exili i el retorn’, i Helena Vidal per la traducció del volum ‘Armènia en prosa i en vers’, d’Óssip Mandelstam. El jurat de l’apartat de Literatura i Assaig ha estat format per Sebastià Alzamora, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Marta Nadal i Vinyet Panyella.

En la categoria de Recerca, s’ha premiat el ‘Diccionari de la Traducció Catalana’, de Montserrat Bacardí i Pilar Godayol; el volum ‘Agricultura ecològica i sostenibilitat’, coordinat per Ariadna Benet i Mònico; mentre que el de Catalanística ha estat per a Roger Friedlein, per ‘El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica’. El jurat de l’apartat de Recerca l’han compost: Jaume Aulet, Manuel Castellet, Joan B. Culla, Manuel Jorba i Santiago Riera i Tuèbols.

Els premiats en la categoria de Teatre han estat per a Esteve Soler, per ‘Contra la democràcia’; Blai Mateu, per l’espectacle “Ï”; i Antoni Ramon Graells, per l’Observatori de Teatres en Risc. El premi a Blai Mateu l’ha recollit el seu avi, que ha protagonitzat l’anècdota de l’acte, quan ha comentat que en pocs anys ha passat de fer-li de cangur a recollir el premi que li han atorgat al nét, que és el fill del Tortell Poltrona. El jurat és format per Joan-Anton Benach, Àlex Broch, Francesc Massip, Juan Carlos Olivares i Núria Santamaria .

Finalment, els guanyadors en la categoria Literatura infantil i juvenil han recaigut en la Col·lecció Ballmanetes de Publicacions de l’Abadia de Montserrat; i Dolors Garcia i Cornellà ha estat premiada per la novel·la juvenil ‘S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes’; i també s’ha destacat el llibre de Josep Amirall ‘Castells, tocant el cel amb la mà’. Han format el jurat Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura.

Molt alerta amb aquest llibre. Hauria de dur estampada la paraula fràgil a la coberta, perquè només amb el títol -Dins d’una campana de vidre – no n’hi ha prou. És un llibre tan delicat com un got de vidre on hi dipositéssim, amb tota la cura del món, un glaçó, i el contacte amb el fred n’esquerdés el fons. Un llibre per llegir sota l’aigua. Però si això és impossible! Ningú no es creu que es pugui llegir sota l’aigua, però es pot: “Ningú més no hi creia, en l’absolut, ningú més no s’atrevia a explotar per arribar a l’èxtasi”; “Tenim necessitat d’heroisme, i a la vida moderna no hi ha lloc per a aquesta mena de sentiments”.

Ningú no hi creia, en l’Anaïs Nin (1903-1977), perquè en el nostre món ningú no creu en l’absolut i ningú no s’atreveix a explotar per arribar a l’èxtasi. Ningú? No! Una petita editorial resisteix, ara i sempre, la invasió de la relativitat i busca l’èxtasi dels lectors. Després de la magnètica i estranyíssima novel·la curta Una espia a la casa de l’amor -publicada per Labreu Edicions l’any 2011- ens arriba, esplèndidament traduïda una altra vegada per Ferran Ràfols, una de les millors col·leccions de contes de l’escriptora francoamericana. De la Nin, molta gent n’ha llegit els diaris i pot dir-ne quatre detalls morbosos, però no tants coneixen els contes i les novel·les que va escriure al llarg d’una vida atzarosa que la va dur, com una baldufa, del nord de França a Cuba, passant per Barcelona, París i Nova York.

Els contes que integren aquest recull se’ls va publicar ella mateixa l’any 1944. En llegir-los, un dels crítics més importants del moment, Edmund Wilson, va fer un bot i va saltar de la cadira: què era allò? Somnis relatats com contes o contes relatats com somnis? Tant li feia. Eren seguits de paraules que l’estiraven endins del llibre fins a fer-lo passar entremig de les línies i instal·lar-se, feliç, entre lletres, els cinc o deu minuts de lectura que pren cada conte. Perquè són curts, quasi perfectes, mig abstractes.

Si fossin quadres diríem que són, més que surrealistes, expressionistes. Retraten, com una càmera de fotos desenfocada, la temporada que Nin va viure en una de les barcasses que, com bateaux îvres , flotaven sobre el Sena, i servien de refugi per a la bohèmia artística del París de la dècada dels trenta. I demostren que l’ebrietat dels vaixells i de les vides que s’hi portaven pot impregnar la manera de narrar, i de quina manera!

Si es volen quedar amb la boca oberta després de només cinc pàgines, vagin directes a un conte que es diu El laberint . Començaran amb la frase “Tenia onze anys quan vaig entrar al laberint del meu diari”, i ja m’explicaran on acaben, si pels carrers de Nova York, pujant escales de paraules o caminant amb els peus descalços per damunt de la paraula obsessió . I no s’hi val a dir que no ho han fet mai abans, això de caminar per sobre d’una obsessió. Però n’hi ha més: el conte que dóna títol al recull, i que és gairebé de por de tan bonic que és, té lloc en una casa majestuosa, que “tenia el perfum de les vides riques” però que també “semblava una casa a punt d’esvair-se”. Així és la prosa de Nin: bellesa en estat pur a punt d’esvair-se. L’obra d’una viatgera que duu una ferida incurable: “Tothom que ha estat ferit fa un llarg viatge”.

Marina Espasa, diari Ara