TOTS ELS SEPULCRES      

Si hi ha una paraula que defineixi l’obra de Pons Alorda és la passió. Passió per entomar la poesia, per difondre-la, per escriure-la, des de l’angle de la recerca constant, de la insatisfacció activa, no desesmada, i d’un imaginari que sobreix de les possibilitats del llenguatge. “Tots els sepulcres” és una triologia que culmina satisfactòriament les expectatives del propi autor. Un punt de partida: els límits que van trencar els autors de la generació 70. Els “melenuts” influïts per la generació “beat” americana, les cançons pop i les arriscades propostes textuals filles del retrobament de les avantguardes en les noves fornades. Important és remarcar la importància del grup “Oulipo” a França i dels reductes indestructibles de la mà de “Dau al Set”, Joan Brossa i un rejovenit J.V. Foix. Aquest context, on convivien les noves i les velles propostes de canvi, els joves van gosar traspassar la línia de la comunicació expressiva “tradicional”. Aquest doncs, és el punt de partida de Pons Alorda i “Tots els sepulcres” és el resultat de les inquietuds pròpies del poeta que busca sobretot la veritat en la llum, i com un Dant que s’ha colat en una festa on no l’havien convidat, cau als inferns per reviscolar renascut a una fase nova de creixement d’entre els vius.

El primer llibre “Els estris de la llum” és una presa de consciència: “Tot, excepte la llum, és fals.” De la consciència en la llum passa a descriure el medi de l’aigua, el cos s’iguala al medi i adquereix la seva matèria líquida “Sóc una palangana plena d’aigua,/ m’alimento de pous, bassiots i llàgrimes.” La transformació del poeta pot ser en els elements insignificants, aquells als que parem poca atenció, o també, els elements gegantins, el poeta creix o s’encongeix davant de la pròpia evolució anímica, “Jo he vist l’infinit davant mi,/ I tenia el meu rostre.” En breus poemes sapiencials, va desant sentències ben cairades. La poesia de Pons Alorda pren dels recursos que necessita per expressar el que en aquell moment vol, no es prostitueix a una idea anterior a l’emoció, a la sinceritat del sentiment que experimenta. L’origen de la curiositat a partir del cos i com interactua amb els altres en el joc de la seducció, del desig que vol acomplir-se en l’altre i buscar el límit, no com una crueltat -que en un primer moment pot semblar- sinó com un experiment sobre la natura humana “No vares llençar la nina a l’aigua/ per matar-la, sinó per veure com/ surava.” En aquesta lluita entre la llum i la foscor, que és una lluita corpòria.

El pròleg del següent llibre “Cilici” a cura de Felip Demaldé ens dóna més pistes sobre la poètica que es proposa Pons Alorda: “La poesia és la vàlvula d’escapament dels vius quan la negació de tota possibilitat de comunicació els condueix cap a la tenebra. És, com insinua en Jaume, l’únic accés cap al sublim.” El marc del poeta parteix en ser-ne conscient que hi ha realitats que no són definibles amb les eines del llenguatge i l’estratègia cartesiana. Des de Derrida, Foucault, l’aparició d’autors que fan la seva recerca entre els marges del llenguatge discursiu. I en un extrem molt visible i radical tenim la poesia enigmàtica de Paul Celan. Un misteriós magma on Pons Alorda s’hi sent atret, però amb la prudència de no abandonar la creació d’una veu pròpia, una sinceritat pròpia que el vagi definint. L’escatologia i el rebot contra una realitat constrinyent busca entre els buits del llenguatge. Entre la violència dels esputs verbals i el silenci: respostes, definicions concretes. Com un gran fris expressionista, on els sexe esquitxa a tort i a dret, i el poeta esdevé un Salvador Dalí enfurismat: “I sota l’ombra d’un garrover antropomòrfic/ que s’assembla a Déu i fa la mateixa aroma, / la fosca us menstrua.” La revolta és novament contra els límits d’unes lleis de vida tangibles. I ataca als responsables d’aquests límits sacralitzats per ments castradores i disminuïdes. El sexe com a ofensa. L’ofensa com una arma per manifestar el seu lloc “Tingues/ sempre present, Andreu,/ que ni tu ni jo mai no naixerem.” Punts d’imaginació desballestadora trobem en versos inquiets i perturbadors “La rosa/ és el/ prostíbul/ dels/ insectes.” En aquests dos primers llibres obserbem el descobriment dels límits i la manera de trencar-los al marge de la convenció.

El tercer llibre “Carn vol dir desaparicions” s’obre amb una cita d’Ausiàs March: “La por del mal qui em fa magrir carn tendra.” Pons Alorda, arriba a la mateixa conclusió dels místics cristians, la renúncia de la carn, és alhora, la renúncia al patiment. Però en el cas de Jaume la reflexió és la contrària, no renunciar a la carn per por del pecat i la consegüent culpa. Ans, per excés, per un excés de cos, de desig, d’amor que mena a l’autodestrucció. En aquest apartat Pons Alorda s’acorda més a un exponencial Blai Bonet. Versos que ens el recorden: “Hauríen d’educar-nos en la pèrdua/ puix aquest és el destí de l’home:/ perdre-ho tot.” Hi ha però una mirada orgànica cap a un psicologisme introspectiu, un cercar dins la ment els arguments del rebuig, en aquesta confrontació entre la llum i la foscor, entre els límits i el jo. Es parteix d’una fe cap a les pròpies possibilitats de superació encara que sigui al cost de les necessitats de la carn. El ritual de pas per desposeir-se del cos és l’escatologia i tot allò que és repulsiu i perturbador, que mena el cos directament a la follia. El ritual és per tant dionisíac i mòrbid “l’home és l’horror fet carn.” Pons Alorda podria ser un desencisat Ramon Llull -és enèrgic, passional i reflexiu com el beat- l’amat que en no trobar l’amic no és capaç de coneixer la seva pròpia natura i es desespera, i s’emprenya i blasfem crida a la immensitat, talment com un Màrius Sampere a la desembocadura del Besòs cridant a les tres torres de la Fecsa, al déu mortal de la indústria. La fortalesa d’enfrontar-se al cos, queda amidada per una debilitat que va i torna entre els versos de l’autor. A la poesia del Jaume els humans som de natura forta i dèbil “Com pensar en tu/ i no poder deixar de tremolar.”A manera de “Pòrtic convuls” en Pau Vadell fa una aproximació força exacta d’aquesta darrera part del llibre: “-Si la carn/ sabés què és la carn/ desapareixeríem,- seríem tan sols una munió de cervells connectats pels sentits. Els sentiments caldria erradicar-los d’arrel, fer amb ells el mateix patiment que el d’una pedra que crida tan fort que no és sentida.”

En definitiva “Tots els sepulcres” és tota una declaració de guerra, Pons i Alorda mostra el seu mestratge de forma inequívoca, la conjunció de la triologia mostra portes que havien quedat tancades, o oblidades, per una desmemoriada literatura catalana. Com bé afirma Antònia Vicens a l’epíleg: “Tostemps barallant-se, els seus versos, la fosca contra la llum i l’exultació de l’ànim encès amb els basiots en què, tots, alguna vegada, ens hem d’embrutar les sabates.” Recordeu el nom: Jaume C. Pons Alorda, fill de Ramon Llull.