FINESTRALS. Philip Larkin

Títol_ Finestrals (i A voice of our time, entrevista amb Miriam Gross)

Autor_ Philip Larkin

Traducció i pròleg_ Marcel Riera

Col·lecció_ Alabatre, 14

Pàg_105

PVP_ 16 euros

ISBN_978-84-937152-1-2

Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985). Va estudiar a Oxford, on va topar amb la realitat de la diferència de classes que li va aportar el material vital necessari per escriure la seva primera novel·la, Jill (1946). Després de A Girl in Winter (1947), la seva segona novel·la, es decantà definitivament per la poesia. El seu primer llibre de poemes, The North Ship (1945), és fruit, encara, de la influència de Yeats, més simbolista i propera al mite, però de seguida apareix el Larkin col·loquial, cínic, que sacseja la consciència del lector amb una visió crítica i quasi ressentida de la societat en què li ha tocat viure i envellir, la que va sobreviure a la devastació de la Segona Guerra Mundial. The Less Deceived (1955) veuria tres edicions en nou mesos, i de seguida, mentre es convertia en director de la biblioteca de la Universitat de Hull, esdevindria un dels membres més potents del grup anomenat «The Movement», amb Ted Hughes, Kingsley Amis o Thom Gun. The Whitsun Weddings (1964) va confirmar la seva veu crítica i saturada d’amargor, però clara i cínica, que acaba d’esclatar a High Windows (1974), passant a ser, amb només quatre poemaris, un dels més importants “poetes menors” de la literatura anglesa.

Marcel Riera, el seu traductor ens situa sobre l’obra de Larkin en el pròleg: “Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari –una micaper épater– dins d’una estructura sòlida, gairebé clàssica, on la mort, la decepció, el pessimisme, el fatalisme esdevenen l’eix del discurs. Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic –com per dissimular– de fets corrents en què tothom s’ha trobat però que a priori no s’identifiquen com a “poètics” i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb un final de quimèrica esperança.”

I per entendre aquesta manera de fer també ens explica que Larkin “de nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passava un munt d’hores al dia en la closca de

la biblioteca d’una universitat, envoltat de muntanyes de pa- per com si fos nacre, i en una ciutat, Hull, on fins i tot els pocs anglesos que saben on para generalment no han estat mai. Tot això explica la seva poesia? No: hi ajuda. Perquè, per més que hi rebusquem, en tota poesia sempre hi ha alguna cosa d’inexplicable.”

El darrer llibre, potser el més rodó i per descomptat el més madur, d’un dels clàssics anglesos del segle XX i de la literatura universal.

Marcel Riera (Badalona, 1956) s’ha dedicat a l’ensenyament, la política, l’esport i l’administració. Ha publicat el llibre sobre Badalona, BDN, la ciutat possible (1999), i els llibres de poemes: Lluny (2006) i L’edat del coure (2008). És codirector de la col·lecció El cercle de Viena (Viena Edicions), on trobem la seva traducció de El riu, de Rumer Godden. Aquestes versions de Larkin se sumen a les excel·lents traduccions d’altres poetes anglesos que ha anat publicant en diversos mitjans.