La repetició, la reelaboració, la reescriptura, són pràctiques que tenen mala premsa a l’era de l’originalitat, però que són fonamentals per valorar una trajectòria artística. Karajan va anar gravant les simfonies de Beethoven cada deu anys, testimoni perfecte de la seva evolució, i els autors de novel·la negra amb una sèrie regular mostren sempre el seu aprenentatge (o la davallada).
Formentera lady és Cavalls salvatges. D’això no n’hi ha cap dubte. Mateix inici en un funeral, mateixa estructura episòdica amb final literari, mateix protagonista més o menys dissimulat. Els dos llibres també comparteixen l’absoluta normalització dels personatges, i que es punxin heroïna no vol dir que no s’enamorin, reparin motocicletes o facin botifarres a la brasa. La gran diferència és que Cavalls va ser escrit amb la ferida oberta, mentre que a Formentera lady hi ha la distància de quinze anys. La fisiologia hi és present per primer cop (benvinguts al món dels efectes de les drogues sobre l’aparell digestiu), així com la sida i l’hepatitis. Les morts són menys dramàtiques, més per desgast. Els personatges es mediquen, es rehabiliten, veuen un mínim futur.
I tot i això, Cussà tria apujar el pretext literari, ho embolcalla amb més màscares en lloc de treure-les. És una opció que no perjudica el llibre, que continua fluint d’una manera excepcional, però que planteja moltes preguntes. És fruit de la nostàlgia, d’una major tendresa? Hi ha el pudor del supervivent?
Ara que hi ha gent que dubta dels models de llengua, cal repetir finalment que Cussà ens ha resolt com parlar de drogues en català, sense manlleus forasters ni afectacions impostades. I a la vegada preguntem-nos com hem tingut un senyor escrivint a aquest nivell durant vint anys, i no li hem fet cas fins ara. Fer un llibre com Cavalls salvatges és excepcional, i aquí en tenim un altre.
