“Fruir el fruit de la vida” sobre ARBRE QUE S’ALLUNYÀ de Toni Clapés a ElPuntAvui (15.10.17)

Fruir el fruit de la vida

De vegades et demanen què diferencia un bon llibre de poesia d’un molt bon llibre de poesia. És obvi que no existeix una única resposta, entre altres raons, perquè els grans poemaris poden ésser –han d’ésser, en realitat– molt diferents, però possiblement ha de complir dues condicions: la primera, que et sacsegi pregonament, que en llegir-lo deixi impacte en el teu interior, que trasbalsi les teves emocions; la segona, que, d’una manera o altra, sentis que aquell volum no tan sols ha estat escrit per a tu, sinó que ja l’havies llegit, dins teu –que ja existia dins teu però que ha calgut que el poeta / torsimany (te) l’hagi escrit / traduït per a tu.

Aquesta doble impressió, tan rara com meravellosa, es produeix immediatament així que et capbusses en la darrera obra d’Antoni Clapés: t’emociona i et commociona tant, el sents tan teu, et diu –de fet, més que dir-te-les, te les mormola, en silenci, a cau d’orella– tantes coses que t’hi aferres com si la teva vida en depengués, com si continuar-lo llegint no fos una opció, per a tu, sinó una necessitat; com si et calgués per entendre’t –per entendre’t i entendre el món que t’envolta; com si fos el llibre que, sense saber-ho, esperaves; i, alhora, com si ell, al seu torn, t’esperés a tu.

A tu i –això és el que el fa colossal– a tots els que el llegeixin. A tots, és clar, els que estiguin preparats per llegir-lo, a tots els que tenen l’ànima a punt, a tots aquells –que són molts més dels que diuen i volen– per als qui la poesia i la filosofia no és que siguin ànimes bessones sinó que són una i una mateixa cosa; a tots aquells per als qui, en siguin o no conscients, el plaer estètic i el guany ètic o existencial vagin indissolublement units; a aquells per als qui “la bellesa perdurable” ha de “colpir el fons de les coses”.

La poesia de Clapés és bella, bellíssima, d’una pulcritud i d’una escaiença impressionant, sempre a la (quasi impossible) “percaça del mot precís” que digui, sense dir-ho, per mitjà de silencis, d’espais en blanc, de pauses, de “la remor sorda” que ens permet “ser el silenci / de rere el silenci”, el que ha de dir. Però posseeix, encara, una bellesa major, no (tant) estètica sinó vivencial o cultivadora: el llenguatge és, per damunt de tot, el mirall de l’ànima, de l’ànima profusament llaurada pel solc de la vida; del temps, dels records, de les lectures, de les caminades, de les converses, de les reflexions, autoreflexions i contrareflexions; de l’arbre de la vida –de la vida en el sentit més ampli, ple i (nodridorament) contradictori– que ha anat madurant lentament i pregona dins seu fins fructificar en aquest magistral poemari.

D’aquest poemari que, més que haver-lo escrit ell, l’ha escrit (i descrit) a ell. A ell i, per fortuna, a tots els que el sapiguem llegir –i, sobretot, re-llegir (i re-crear) ben endins nostre–. Llegiu-lo i us llegireu (també) a vosaltres mateixos.

Arbre que s’allunyà
Antoni Clapés
Pròleg: Marc Romera
Editorial: Labreu Barcelona, 2017
Pàgines: 112 Preu: 13 euros
Xavier Serrahima, Cultura d’ElPuntAvui (15.10.17)

Deixa un comnetari