Joan Todó i la seva traducció de LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné
pels que no vau poder venir a la presentació feta a la llibreria Laie us deixem el text que Joan Todó va preparar per a la presentació de la seva primera traducció LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné
He de dir, primer que res, que em sento com un intrús. Aquesta és la primera vegada que tradueixo alguna cosa, com a mínim en públic; o sigui que sóc un amateur absolut, ara com ara. I de fet he de donar les gràcies, en això, a Tina Vallès per donar-me un cop de mà en el tema de collar l’editorial. A banda d’això, hi ha dues notícies, una de dolenta i una de bona, que barrejades donen un resultat agredolç. La bona és que m’agrada molt traduir, que és una qüestió que m’intriga i m’interessa, que sempre m’ha interessat. La dolenta és que estic agressivament barallat amb els sistemes de didàctica de les llengües. Vull dir que trobo avorridíssim dedicar més d’una hora a dir “It’s raining. My name is John” i altres bajanades semblants. El resultat és que pràcticament no sé idiomes, com a mínim d’una manera seriosa. I el resultat agredolç, doncs, és que m’interessa molt la traducció però sempre l’he hagut de mirar com un jubilat, des de fora.
Tot plegat dóna com a resultat que el primer llibre que jo podia traduir era un com aquest. Els editors i l’autor us hauran explicat els seus motius per dur a terme el seu projecte, aparentment suïcida. El fet és que tota traducció al català és econòmicament prescindible, i per tant abocada al fracàs; i que, d’acord amb Joan Ferraté, traduir obres de la literatura portuguesa, de la francesa o la italiana, es tractar el lector d’estúpid perquè amb una mica d’esforç qualsevol catalanoparlant pot entendre qualsevol d’aquests idiomes. Aleshores, jo aquí tenia una primera voluntat, que era aprendre’n. És a dir: llegir atentament aquests contes del Gonzalo, descobrir-li els secrets, apropiar-me’ls. Una mena d’espionatge industrial. Per altra banda, la qüestió tenia un punt d’exercici conceptual. Rudolf Pannwitz, citat per Benjamin i traduït per Antoni Pous, ho deixa així: “L’error fonamental del traductor és de fixar-se massa en l’estadi casual de la llengua pròpia, en comptes de deixar-la somoure violentament per la llengua estrangera”. És a dir: la meva idea era veure què passa quan deixes que el castellà somogui violentament el català.
Si aneu a la xarxa i busqueu crítiques dels altres llibres del Gonzalo, ben ràpid en trobareu un parell d’un senyor anomenat Ricardo Senabre. És un bon home que és corrector ortogràfic, és a dir, una persona que pateix. Té també un perfil de Twitter: mireu-lo, és un espectacle digne de contemplar. I bé, cada cop que aquest bon home ressenya un llibre del Gonzalo, sofreix, sofreix molt. Ho veus, com ha patit, llegint aquell text que li sembla admirable però que l’agredeix cada dos per tres amb caigudes de preposicions que no toquen, amb usos impersonals del verb “haber”. El fet és que em consta que Senabre sap català, i per tant sap que aquestes construccions sintàctiques són catalanes, tot i que el molt pillastre s’ho calla. Actua com un guardià de la puresa davant d’una proposta lingüística híbrida. És, fet i fet, una mena de reproducció de la mena de debats que tenen lloc periòdicament en l’àmbit de la llengua catalana.
Aleshores: a mi em feia gràcia respectar aquesta hibridesa. Si el Gonzalo escriu en el castellà en el qual (i ara permetin-me una boutade) escriuria Eduardo Mendoza si fos un escriptor català, jo l’havia de traduir en el català que faria servir si jo fos un escriptor espanyol. Una operació simètrica, vaja. Com si ambdós idiomes fossin un parell de veïns que se saluden cada matí. Per això hi trobareu que de tant en tant els personatges hi diuen “algo”, “tirón”, algun “lo” neutre, salvatjades així, simètriques als “borrissol” de l’original. Hi ha moments, força anecdòtics, que he hagut de renunciar a ser literal (cosa que vol dir, per cert, que ho he estat al màxim possible). A “La transacción”, per exemple, un editor parla amb un escriptor sobre un altre escriptor més jove, que els ha presentat una novel·la de 500 pàgines “en estilo literario”, i diu: “Tu discípulo se cree el maldito Benet”. Clar, en castellà tothom s’adona que està parlant del novel·lista Juan Benet; ara bé, “El teu deixeble es pensa que és el maleït Benet” provocaria una vacil·lació. ¿Josep Benet, l’historiador? ¿Benet i Jornet, el dramaturg? ¿El papa? Vaig considerar seriosament la possibilitat de canviar-ho per un altre nom. “Porcel”, per exemple. Però “el maleït Porcel” sona molt estrany, i no és un autor equivalent. Cap escriptor català em sembla capaç de suplantar Benet (potser Josep Palàcios, però al maleït Palàcios no el coneix ningú), i per això la versió final és “El teu deixeble es pensa que és el maleït Juan Benet”.
Dins del mateix conte, però, sí que hi ha un moment que vaig canviar coses. El narrador dóna una explicació sobre com quedar bé amb un escriptor que t’envia un llibre. I diu:
La técnica es sencilla, abres el libro y lo ojeas hasta que te familiarizas con la temática general. Después le aplicas una secuencia de frases neblinosas que insinúan y ocultan la batería de elogios impresionistas. Hay cientos que flotan en el aire: “libro a tener en cuenta”, “voz que se hace escuchar”… Es lo que la mayoría de los vanidosos sin ambición esperan obtener a cambio de las horas invertidas: un puñado de mimitos.
Aquí hagués pogut ser literal; és a dir, traduir les idees rebudes que dóna com a exemple tal qual: “llibre a tenir en compte”, “veu que es fa escoltar” (o “sentir”, no sé). Al cap i a la fi, l’argot dels periodistes culturals és molt semblant. Ara, vaig trobar més divertit buscar exemples reals de clixés periodístics; en vaig seleccionar dos, trets de suplements literaris nostrats, però n’hi ha més: “un autor a tenir en compte”, “un sènior potent”, “un escriptor incòmode que no en perdona ni una”… No acabaríem.
De fet, podria estar tota la nit explicant-vos punyetetes d’aquestes. Però ja va sent hora que parli l’autor…
Una presentació i molt més
No fer els deures quan toca, sovint, suposa haver de fer feina afegida. En aquest cas, però, ja m’està bé.
Dimarts passat vaig assistir a la presentació d’un llibre. Fins aquí, res de nou, vull dir res que no acostumi a fer quan l’autor o llibre a presentar em resulten interessants i sempre que l’agenda i l’ànim m’ho permeten. És sabut que el format d’aquestes presentacions és força previsible: l’editor o convidat de torn presenten l’autor i el llibre, i l’autor (quan hi és) parla de l’obra durant uns minuts, a vegades en llegeix un fragment, i acaba responent les habituals (poques) preguntes. Si el títol a presentar està escrit originàriament en una altra llengua, és de bona educació convidar-hi, també, el traductor. Pel que fa als parlaments, no cal dir que són igualment repetitius: l’editor explica, sobretot, la seva relació amb l’autor, el perquè hi va apostar, les dificultats per aconseguir-ne els drets i el lloc que ocupa en el catàleg de l’editorial o en el panorama literari; si hi ha convidat, mostra la seva amistat o l’admiració que té per l’escriptor de torn i n’exalta les qualitats (sempre que no sobrepassin les pròpies); el traductor parla de les dificultats que ha trobat en la seva feina, dels recursos emprats per salvar-ne els obstacles, de les traduccions consultades o del treball que han fet altres col·legues en altres llengües; finalment, l’autor explica de què va l’obra presentada, què representa en la seva carrera literària, què es va proposar aconseguir i, si és eixerit, mostra el seu agraïment envers l’editor (i el traductor).
Si tot és tan previsible i repetitiu, us podeu preguntar, per què hi vas? Doncs, perquè, de tant en tant, n’ensopego alguna de memorable. La d’aquest dimarts ho va ser. Que per què? D’entrada, hi eren tots representats: hi havia els dos editors que han participat en el projecte, el traductor, l’autor de l’obra i fins i tot una convidada que va llegir-ne, dempeus, uns fragments (no sé si també en va fer la tria). No va ser l’alineació de gala el que la va fer memorable, lògicament, sinó el què van dir. Perquè és molt poc habitual topar amb professionals de les lletres que manifestin obertament les seves mancances ofebleses: editors que confessin trobar-se com “els directors del Liceu, quan s’incorporen a mitja temporada i ja tenen tota la programació tancada”; traductors que manifestin que “jo no sóc traductor, em sento un intrús”; o autors que reconeguin que “els escriptors semblem venedors, a les xarxes, als mitjans, etc., explicant què hem fet, què hem millorat amb el darrer llibre, i jo vull parlar de les meves incomoditats, amb el gènere, amb la llengua”.
Deia que vaig tard i no he fet els deures perquè el traductor ja ha penjat el text del que, més o menys, va dir. Deixin-me, però, que ho ampliï amb la transcripció d’algunes de les coses que es van apuntar en la conversa-debat que es va generar entre tots els de la taula, arran de les debilitats respectives i del registre lingüístic emprat per l’autor (i ho faig de memòria, que per això va ser memorable):
“Traduir és la millor manera d’aprendre a escriure. Es poden fer cursos d’escriptura o tallers d’aquests, però no hi ha altre manera millor que traduir” (el traductor)
“Vull parlar de les meves inseguretats com a autor. No em refereixo a la inseguretat davant la pàgina en blanc, al bloqueig de l’escriptor. L’escriptor que es bloqueja no és escriptor, igual que el fuster que es bloqueja fent un moble no és fuster” (l’autor)
“El que hi ha en aquest volum poden ser contes, més o menys tancats, més o menys rodons alguns, altres no tant. A casa, quan ningú no m’escolta, d’aquesta mena de textos en dic «torso narrativo»” (l’autor)
“El català es la meva llengua materna, però quan vaig procurar traduir-me jo mateix em vaig adonar que he perdut el català com a llengua literària”(l’autor)
“La naturalitat, en literatura, és una convenció. És un tema de versemblança. És impossible escriure com parlem, reproduir exactament la llengua parlada. És com els indis de les pel·lícules, que parlen en anglès i ens els creiem” (el traductor)
I es va parlar del sentit de traduir del castellà al català, de la literatura en llengua castellana i catalana, de la tradició i facilitat d’una per parlar barriobajero i de les mancances i dificultats de l’altra, que tot just arriba al bordegàs. I de Luis Goytisolo i de Pere Gimferrer, d’Antagonia i de Radicalidades. I es va defensar la feina que estan fent editorials i traductors per generar obra i anar creant registre, i es van posar exemples d’altres traductors i d’autors d’altres editorials i…
… vaig haver de marxar perquè feia tard a una reunió que no vaig tenir (explicar per què em suposaria un altre post i, a més, potser no els importaria gaire). I mentre anava en metro cap a la reunió fallida pensava en tot el que s’havia dit, i en per què una presentació com aquesta només aconsegueix reunir les mateixes persones de sempre. Perquè, suposo que ja ho saben, nosaltres, els que hi assistim, també ens repetim gairebé sempre.
El llibre que presentaven és Les parelles dels altres, de Gonzalo Torné. Dono l’alineació d’aquest dimarts, per si queda algun despistat.
Editors: Ignàsi Pàmies i Miquel Adam
Traductor: Joan Todó
Autor: Gonzalo Torné
Lectora: Nu Miret
