Jordi Llovet iniciant polèmica sobre la nostra edició de CRISTALL D’ALÈ( ElQuadern d’ElPaís 22.01.15)

Pons-Bollack-Celan

El millor, avui, per a un home de lletres de nivell és no entrar mai a la universitat

Arnau Pons (Felanitx, 1965) s’ha dedicat, des de fa una colla d’anys, a dominar les llengües catalana i alemanya, a més d’una important llengua semítica, i a estudiar i traduir Paul Celan amb excel·lència. Sempre haurem d’estar agraïts a les versions més antigues de pioners com ara Antoni Pous (Traducciones de Paul Celan, Lumen, 1976) i Karen Müller-Andreu Vidal (Paul Celan, Poemes, Edicions 62, 2000), però s’ha de reconèixer que el treball de traducció de Pons, juntament amb la seva capacitat d’exegesi, ha superat tot el que s’havia fet fins ara. Hi ha contribuït, sens dubte, l’amistat de Pons amb Jean Bollack (1923-2012), que ha estat un dels millors lectors de Celan que hi hagi hagut, juntament amb el gegant Peter Szondi, malaguanyat (1929-1971). Fruit d’aquesta amistat, de moltes estades de Pons al costat del francès, d’un treball hermenèutic exhaustiu de tots dos i d’una bella capacitat d’elaboració de versos, han estat les dues entregues majors de Pons sobre la poesia de Celan:De llindar en llindar (Labreu, 2012) i el llibre que comentem avui,Cristall d’alè (Labreu, 2014).

És comprensible que una poesia tan difícil, críptica com tota la gran poesia que se situa en el deixant adés de Hölderlin, adés de la teoria poètica del simbolisme, hagi despertat comentaris molt diversos, que fins i tot es contradiuen. Hem esmentat Szondi i Bollack, però també és de justícia esmentar els dos altres grans comentadors de la poesia de Celan: Heidegger i Gadamer. Com que Gadamer va ser deixeble del primer, no és d’estranyar que la seva aproximació a Celan li sigui comparable o se situï en les mateixes coordenades metafísiques i essencialistes tan cares a l’hermenèutica heideggeriana. Així s’han creat dos bàndols, a tot el món, de lectors que prefereixen o troben més ajustades a veritat les interpretacions dels uns o dels altres: és grandesa de la gran poesia incitar els lectors a lectures vàries. El món i l’existència només es poden llegir, amb esgarrifances, com a complexitat o secret.

El que ja no resulta tan comprensible és que Pons, aprofitant que un benemèrit editor li ha posat a disposició la seva casa, dediqui les pàgines 123 a 260, val a dir, la meitat del llibre, no a donar-nos més clarícies sobre una obra que ja comenten, i amb gran intel·ligència, ell a les pàgines 51 a 81 i Bollack a les pàgines 85 a 122 del llibre. Amb l’edició bilingüe alemany-català del text de Celan, l’estudi primer de Pons i els comentaris de Bollack, el llibre hauria quedat rodó.

Perquè allò que ha mogut Pons a escriure aquell centenar llarg de pàgines de Complements orgànics no sembla haver estat altra cosa que refutar les teories d’un professor de Literatura Comparada de la UB, Robert Caner-Liese, que fa pocs anys va publicar una metalectura de Celan a través de la interpretació que en va fer Gadamer (Gadamer, lector de Celan, Herder, 2009), del qual Caner, amb tots els honors, és deixeble, encara que en dissenteix en més d’un punt. Ja tenim la polèmica servida: com que Pons discrepa de les teories de Heidegger, de Gadamer i de Caner, agafa el llibre d’aquest i fa un embolica que fa fort, possiblement amb la idea de fer ell mateix més forta la seva lectura de Celan —observeu que deixo estàlvies les traduccions, que ja he dit que són de primera magnitud.

Només podem concloure que aquests galdosos 123 fulls del llibre exhalen, per procediment metonímic, la mala llet de Pons, coneguda, contra tots els universitaris. Pons no ha entès que justament la qualitat dels seus treballs es deu a la seva llibertat absoluta, a no tenir ningú que li hagi posat bastons a les rodes, ni que l’hagi obligat a fer oposicions, quan se’n feien. Pons no ha entès que, tal com està el panorama, i amb les excepcions que calgui, el millor que li pot passar a un home de lletres de la seva categoria és no entrar mai a la universitat i treballar dignament i amb parsimònia. Vull dir que el problema no és tan sols un afany de protagonisme excloent; el problema és no haver-se adonat que l’ensenyament de les lletres a la universitat, més que donar vida als textos —com han fet Pons i Caner, cadascú a la seva manera—, els ofega.

Jordi Llovet a El Quadern d’ElPaís (22.01.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter