«La llavor que fa esqueix i l’esqueix paraula», Víctor Obiols sobre «Galtes de perdiu», d’Andreu Subirats [diari ARA]

És ben clar que no és atzar sinó intenció el fet que el primer llibre d’Andreu Subirats (aquí retocat i reeditat amb encert, L’ull entorn), porti per títol un fragment de vers de les Estances de Carles Riba. Tal com va confessar-me la senyora Eulàlia, la filla del poeta, Riba, en privat, podia, si volia, parlar tortosí, que era la llengua dels avis. I el cert és que caldrà situar en la seva dimensió això que podríem anomenar provi- La llavor que fa esqueix i l’esqueix paraula sionalment escola de les Terres de l’Ebre, de la qual Subirats sembla ser-ne un dels darrers plançons, ja en plena eclosió de maduresa.

Estellesià quan supura, aprovençalat quan vol, ferraterià quan pensa i quan riu, villonià quasi sempre, i de vegadesméspur que el mestre de Paul Valéry, fins i tot malgrat ell. Penso que la cita de Venanci Fortunat amb què clou el llibre –fórmula demodèstia– és inexacta. La seva llengua no només està a l’altura sinó que, en molts moments, brilla amb tota la intel·ligència i esponerosa qualitatque confereix la inspiració, el saber
i l’experiència. Paraula viva, sentida, polida, i matxucada quan fa falta.

Galtes de perdiu no és un llibre que es pugui despatxar amb una columneta. Són vint-i-quatre anys de poesia, i fa respecte, i fa goig. En les tretze planes de l’excel·lent pròleg de Joan Todó (l’escriptor revelació de l’any passat, també de les Terres de l’Ebre) ja s’hi diu gairebé tot, amb saviesa i estil: “[…] aquest llibre és una gojosa orgia lingüística.És, també, la convivència de l’analogia i la ironia, del xaronisme més polit amb un jocfloralisme mai guardonat. Més apta per trobar-hi una ètica que per posar- hi etiquetes”. Ningú no ho sabria dir millor, i quan diu etiquetes podria voler dir igualment ètiques petites.

No, l’ètica de Subirats és magna, és la que ens fa pensar, de nou, en Carles Riba: la jugada és bella a tot o res, i l’escriptura que ens atrapa és perquè està feta de vida, “el risc que salva”. No us perdeu aquestes llesques de poesia autèntica que hi ha en Galtes de perdiu: “No pot parlar de l’esperit qui no el veu”.

Víctor Obiols (dissabte 8 de setembre, diari ARA)