“La sang de cada vers” ressenya de David Castillo NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel a ElPuntAvui (04.07.14)

El vigor i l’impuls de les noves editorials catalanes independents ens arriba cada dia per la singuralitat de les seves propostes. Modèlica en tot, LaBreu ens ofereix Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel, en una edició bilingüe il·lustrada i amb les poemes en color, una de les escasses que s’han fet al món a semblança de l’original en francès. A la bellesa de l’objecte cal afegir-hi la traducció del poeta Jordi Vintró, un dels autors importants d’un segell que combina novells amb veterans i traduccions de clàssics de tots els temps. Un narcòtic per a la vida quotidiana.

De bon començament, invocar Roussel és una incitació a la fantasia i a les complicitats. En català, Edidioncs 62 va publicar el 1991 Impressions d’Àfrica, en versió d’Annie Bats i Ramon Lladó, i fa un parell d’anys, Lleonard Muntaner ho feia amb Locus Solus, am un altre traductor militant, Joaquim Sala-Sanahuja. Guia i guru de surrealistes i de gran part de les avantguardes del segle XX, la primera obra de Roussel (1877-1913), El substitut (1897), ja va ser una declaració de principis, inspirada en el carnaval de Niça. El 1910 presentaria l’obra més coneguda, Impressions d’Àfrica, en què en una mena d’episodi de l’Odisseu es narren les vicissituds d’un grup de nàufrags presoners d’un rei negre que els sotmet a una sèrie de proves abans d’alliberar-los.A Locus Solus, un grup de cadàvers tancats en gàbies de vidre reviuen les circumstàncies de la seva mort. En l’últim període de la seva obra, el 1910, va escriure Noves Impressions d’Àfrica, que apareixeria pòstumament el 1932.

En la seva cèlebre Antologia de l’humor negre, André Breton deia que, amb Lautréamont, Roussel és el més gran magnetitzador dels temps moderns: “Dins seu, l’home conscient, extremadament laboriós (“sagno a cada vers”, confessa a Michel Leiris sobre les quinze hores de treball que li ja costat cada vers de les Noves impressions d’Àfrica) no cessa d’enfrontar-se a l’home conscient extremadament imperiós ( resulta prou simptomàtic que durant prop de quaranta anys hagi persistit, sense intentar modificar-la o substituir-la per una altra, en una tècnica filosòficament injustificable).” A què es referia Breton? Potser a un humor, voluntari o no, instal·lat dins la maquinària del text dins un joc de balances desproporcionades.

L’efecte psicòtic del text es basa en totes aquestes dualitat, que Vintró sap desequilibrar trencant les habituals versions pseudonoucentistes, amb què s’inunda tot al nostre país. Vintró té criteri i l’aplica amb vehemència. Com els surrealistes sap que resulta difícil de determinar quina és la part de l’humor, d’observació i de rebuig dins aquesta obra monumental del segle XX. Aquí radica l’interès perquè hagi mantingut la curiositat dels seus seguidor quan les revolucions semblen en decadència i els discurs s’ha entendrit amb la ridiculesa i pompa dels crítics de pacotilla.

L’experiment desaforat del poema interminable i l’embriaguesa dels text discontinu són el cant a l’originalitat que van celebrar els surrealistes. El gran adorador de Jules Verne, i el mag de les marionetes va arribar a extrems memorables. Es va fer construir una rulot de luxe quan era l’antiturista, negador de qualsevol possibilitat de viatge real. Explicava Leiris que, quan va arribar  aPequín, es va tancar a la seva cabina durant vint dies. I vostès es consideren uns excèntrics?

David Castillo, Cultura d’ElPuntAvui (04.07.14)