Quan es topa amb L’esfera insomne (Labreu, 2015) de Màrius Sampere es dóna aquell moment d’estupefacció de quan vas amb l’àvia al museu: “què és”, “què representa”, “no ho entenc”. Això és, en definitiva, perquè Sampere s’allunya de la poètica a la qual estem més avesats: les comparacions, les correspondències i irreals continents en el marc del quadre encara naturalista, de la realitat enraonada, contigua, fluida, més o menys quotidiana. Molt altrament, a L’esfera insomne la imaginació del poeta –feta poesia pròpia, món autònom, descalculat, desenraonat, inventat (si fos possible)– ens perd, ens situa ràpidament en la dificultat, en l’esforç que, al llarg de la història, tots els receptors d’un art nou han experimentat en els límits del que pot ser i no pot ser l’art.
Si aquest art “no és altra cosa que l’encarnació de la pròpia llibertat expressiva”, com ens diu el poeta a Pandemònium o la dansa del si mateix (Lleonard Muntaner, 2008), L’esfera insomne és feta d’una llibertat desbordant, il·lògica, d’un tipus d’imaginari bastit de negacions i contradiccions. Seguint amb l’analogia, ens trobem en aquell moment en què l’art deixa de ser representació per esdevenir expressió, el somni de l’autonomia de l’art, el moment formalista que segueix el camí Manet – Cézanne – Picasso – Pollock. Per això, resolent parcialment el nostre problema de veure’ns com l’avi al museu, Víctor Obiols ha escrit a l’Ara Llegim a propòsit del poemari: “no es tracta tant d’entendre, en el sentit de copsar, de percebre de manera intel·ligent, allò que llegim, sinó de sentir-ho, d’experimentar el poema, de tenir-ne una consciència oberta, apta, que permeti perdre’s”.
En qualsevol cas, intentarem dir-ne alguna cosa intel·ligible. Direm que el poemari presenta dos vectors constants: l’estudi del temps com una esfera insomne i la crítica a les idees de veritat i perfecció. Tot això, insistim, s’inscriu dins la recerca samperiana de la Demiúrgia(prenent el nom d’un dels seus poemaris més brillants): la voluntat de ser creador, de donar un nou ordre al món a partir d’una matèria primigènia caòtica i eterna. La comesa de Sampere és, doncs, capturar un planeta que no hi era (“Instruccions fàcils per crear”), amb una matèria esponjosa construir un món damunt de l’altre i, tot seguit, un altre món, tal com són les coses (poema “III”). Ens trobem, en aquest punt, en l’aparent contradicció del somni poètic de Sampere (que és la tensió de tota quanta poesia): l’aparició d’una merveille (“els meus poemes són meravellosos”), un caràcter poètic sobrenatural, autònom, un domini que no pertany al nostre món; que conviu amb el mundà, el vulgar i el detall com a ascensió metafísica (“trobo el sentit de la transcendència en les coses”). El poema alhora com a reflex de la vida i com a superació d’aquesta reflexió.
Dins del temps samperià com a esfera insomne, l’humà sura, s’exhaureix i es projecte, sempre incomplet, com si no importés tant l’hora present i l’ésser tingués gana de l’extensió del temps (glosant el fragment 14 de Bernardo Soares). “La repetició és obligada, | respon a meres funcions fisiològiques” (poema “XV”). Conseqüentment, l’ésser que aparegué “pengim-penjam”, després de la Definició, “així que la llum va interrompre”, és el proïsme de l’ésser actual, que som “dropos bellíssims”, els reencarnats “d’ara fa cent anys de la Gran Guerra”, els “supervivents del desastre” (IX). A l’edat de 85 anys, la certesa de la mort és el teló de fons de Sampere i la lucidesa que permet dirigir-se a ella, de tu a tu, de totes les maneres: inscrivint-s’hi des de la “bellesa dinàmica” del final incomplet que sempre du a un altre fi (“No és el comiat, és la continuació del final| inicial” [XXVIII]) i fins des de l’humor (“espera’m, que me’n vaig a morir | una estona, mentre la reunió continua [XV]). La mort samperiana, finalment, és també esfèrica: és tornar a “la puresa de l’acte consumat en un futur estàtic” (XXI), és justament tornar al no res, a “l’educació extrema d’un no res. (…) L’orgasme sobtat del somni etern, on la carn freda | experimenta el plaer de bescanviar l’existència | per la sensació de la pedra verge, allò que esdevingué | quan les molècules frisaven en la buidor de la paraula divina” (XVII).
En aquest marc temporal aparentment ofegat, on cada cosa no ocupa “espai ni temps, sols substitueix la cosa desapareguda”(XIV), on totes les coses s’esperen “cansades de ser un milió de vegades” (XI), què interessa a Sampere? La resposta és a tots els seus poemaris: la genealogia enorme de l’ésser, el determinisme de les coses, saber de quina manera s’afaiçona el ser humà, si l’home es nodreix de la seva bèstia o dels àngels, els orígens del mal… En paraules de L’esfera insomne, escatir “el vell misteri de la continuació del món”, “les deu mil vegades | fetes a mida, les cent mil vegades | del monstre gastador” (XVII), “l’eternitat, la paraula repetida fins al fàstic” (XVIII). El poemari que ens ocupa ens situa a una cambra delirant de miralls de nosaltres mateixos, una multiplicació en vers lliure i orgasme antropomòrfic que busca atropellar-nos (minva, respecte a altres poemaris, el Sampere deconstructor que es rebel·la enfront dels valors culturals i morals). Hem destacat només la crítica a les idees de veritat o perfecció, plaers dels Déus embriacs que no pertanyen a nosaltres (“així com les divinitats es desentenen de nosaltres, que elles no ens esperin a sopar” [XVIII]). La imperfecció és el nostre domini, diu Sampere, i aquesta “veritat de la imperfecció ens obliga | a renéixer de la pedra foguera” (XI). Etern retorn pastat d’imperfecció.
La recepció que ha tingut Sampere pot ser un últim indicador de la seva poesia. Ja s’ha dit i repetit que el poeta fou injustament condemnat a l’ostracisme: la seva poesia irònica i irreverent s’apartava dels estàndards poètico–morals del segle XX (els camins exemplificatius de Maragall, Carner, Riba o Miquel Martí i Pol, per dir quatre noms que ja han estat anomenats). D’alguna manera podem llegir l’obra de Sampere com una crítica, “el Gran Rebuig a acceptar les regles d’un joc [la raó occidental, l’acadèmia, el vers estàndard…] en el qual els daus estan trucats” (tornant a l’art i prenent les paraules de Herbert Marcuse a propòsit de Cézanne). En aquest sentit, Mireia Vidal-Conte escriu al pròleg de L’esfera insomne com Sampere despulla la nostra ment “intoxicada per tot tipus de càlculs i estructures”: un record/mastegot, tal vegada, al Càlcul d’estructures de Joan Margarit? Si el poeta de Sanaüja representa “la sòlida arquitectura d’uns versos colpidors”, el projecte de Sampere seria justament l’enderroc d’aquesta arquitectura, les runes, les terres movedisses de l’ésser humà (“sempre he sospitat que l’home és l’ésser anguila” [poema “XIV”]).
Eixamplar els límits de la nostra recepció poètica és l’èxit més rotund de la poesia samperiana. En aquesta línia, els últims anys alguns poetes joves han acollit afectuosament l’obra del poeta del Barcelonès Nord –es troben reflectits, segurament, en el seu versindisciplinable i en l’ús de la ironia. Recordo llegir Lluís Calvo, en una entrevista amb Aina Torres (on la periodista insisteix en parlar de “poesia jove” o “generació”, expressions que volen dir tant poc), dient reconèixer en aquests “nous poetes” dues grans tendències: una nova cripticitat i una reformulació de les relacions amb la realitat. Aquestes dues tendències són també presents a l’obra de Sampere. Hi ha a L’esfera insomne una obsessió en rompre la contigüitat, la seqüència cronològica, creant una successió exultant d’encavalcaments (l’expressió del desconcert i de l’excés com a reflex del desconcert i l’excés de la pròpia vida que, en diferents moments, pot arribar a cansar). Hi ha, així mateix la flexibilitat del llenguatge i l’amalgama de registres –per exemple quan Sampere falca uns versos de caire filosòfic amb el col·loquial o trenca els moments elevats amb una aparició de l’absurd: “sempre | el misteri és superior a la perfecció, mare | dels errors comesos | sota la protecció del cel de les oques, | el del cosí llunyà, client del manicomi, | quan venia de visita a bescanviar | les seves astracanades | per una pesseta i un cafè amb llet” (poema “VII”). Tornem a l’inici: la dificultat de desxifrar aquesta cripticitat –xocant a vegades amb l’arracionalisme o l’automatisme– més enllà de qualsevol consideració ètica o estètica.
Acompanya el recull un CD encertadíssim amb el recitat que el propi Sampere ha fet d’una selecció de poemes: “La meva poesia s’entén a través de la lectura i sobretot de l’audició”. L’oralitat ens completa la imatge del tot sincera d’un home gran i destre, que pica a màquina els poemes amb un sol dit, calm però devorat pels nervis i la tremolor, recitant apassionadament cada morfema amb una gravetat i incisió inapel·lables.
