LES MORTS D’OCTAVIÀ de Marc Masdeu al Núvol (06.05.15)
LaBreu Edicions ha publicat el nou poemari de Marc Masdeu, Les morts d’Octavià; un viatge pel dolor i el dubte, la vida i la mort, de la mà d’un personatge contemporani, Octavià, com a reflex d’un altre Octavià que va viure al segle desè, el depravat papa Joan XII.
Ara que ja no tinc nom i l’edat
és incerta dins l’encavallament
dels segles, he d’iniciar de bell nou
la magra sentència universal:
en honor als desheretats de la glòria,
en honor a tots els homes prescindibles,
em diré Joan.
(del poema ‘In flagrante delito’)
Vaig descobrir la poesia de Marc Masdeu el 2010 amb El carnisser del fred i de seguida vaig buscar-ne els llibres anteriors: El gos autodidacte, Les nanses, Els escalfadors. M’agrada resseguir la trajectòria d’un poeta i la seva evolució, imaginar com es va transformant la veu poètica, on i des d’on mira, com i a qui mira. La veu personal de Masdeu (1976) s’amara d’altres veus, històries, llocs i cossos. Ha traduït Prufrock and other observations de T.S. Eliot (2011) i també és autor de les narracions Les tombes buides (2010) i la novel·la Peus de fang(2013).
Les morts d’Octavià recrea el via crucis de l’home contemporani, Octavià, “qui transita entre el bé i el mal acompanyat d’una munió de veus que l’assetgen, prenent com a punt de partida o excusa la llegenda del papa Joan XII, per reflexionar sobre el dubte perpetu i l’infinit catàleg de contradiccions”.
La llegenda del papa Joan XII com a punt de partida
A finals del segle X els papes duraven pocs anys i les intrigues i el poder pesaven més que la fe. Provenien de famílies influents i l’església era una manera ràpida d’accedir als diners i, per damunt de tot, al poder. El papat de Joan XII és recordat com un dels pitjors de la història.
El papa Joan XII (Ottaviano dei Conti di Tuscolo, Roma, 937-964), conegut com “el papa nen”, de vida perversa i decadent, va ser elegit papa amb només divuit anys. Segons les cròniques de Liudprand de Cremona, testimoni de l’època, historiador i bisbe de Cremona, Joan XII va convertir la residència oficial, el palau de Laterà, en escenari de festes luxurioses, va usar el càrrec eclesiàstic en benefici propi i va trair l’emperador que ell mateix havia coronat, Otó I, aliant-se amb antics enemics, per la qual cosa va haver d’exiliar-se a Tívoli, enduent-se part dels tresors pontificis. L’emperador Otó I va convocar un sínode que el va deposar del càrrec, amb acusacions de sodomia, assassinat, perjuri, profanació d’esglésies, adulteri, incest, violació, alcoholisme i la invocació de déus pagans i dimonis. En tornar a Roma amb el seu exèrcit, Joan XII va recuperar el soli pontifici i es va venjar dels seus adversaris amb fuetades i amputacions. Va morir abans que arribessin a Roma les tropes imperials per treure’l del govern, no se sap amb certesa si a mans d’un marit enganyat o de resultes d’una apoplexia patida durant un acte sexual. Tenia només vint-i-sis anys. Havia viscut intensament tots els plaers de la vida com si anticipés la seva fi.
Entre les veus i el dolor
Viatjo per la bella Europa
amb el soroll de motors incapaços,
eixordadors, com si res existís
fora de les presons que edifiquem.
(del poema ‘Fosc com aquell cel’)
L’orgull dels records, un placebo,
la porta suprema, el misteriós
salconduit per l’imperant desert.
(del poema ‘L’illa’)
Els poemes d’aquest llibre mostren un viatge físic i simbòlic per una història particular que s’emmiralla en onze segles abans, palimpsest de vides i cossos, on “els desitjos, les pors, els enganys i els desenganys” van dibuixant el seu fosc camí. A la primera part del llibre hi trobem com a paraules-clau els títols dels poemes que fan referència al passat i a la curta vida del papa Joan XII: “Via Crucis”, “Tívoli”, “Concili”, “Sínode”, “Pornocràcia”, “Laterà”, “Roma deplorabilis”, “Privilegium Ottonianum”, “Constitutio Lotharii” i “Victimae Paschali”, entre d’altres. A les notes al final del poemari s’explica el sentit d’alguna d’aquestes paraules, però realment cada poema ens parla de l’Octavià contemporani i del seu particular via crucis, edificat sobre les paraules del passat.
En molts moments les veus de l’Octavià d’ara i l’Octavià de fa segles es confonen, es busquen, s’interpel·len, es neguen i es conforten. ¿És l’Octavià d’ara qui “vogava a contracorrent i amb perseverança”, qui pretén fugir al seu Tívoli particular enmig d’”aquell rebombori que retruny / de fantasies cegues, de renúncia”, quan “brindava pels amors del diable i jurava per Venus i per Júpiter segur que no tindria descendència”? Tant se val!
A la segona part del llibre continua el via crucis del nostre contemporani, però els títols dels poemes ja ens són més familiars: “Sense alè”, “Voyeur”, “Remor de fons”, “Les possibilitats”, “Sabotatge”, “La facilitat”, “Nit de joia”, “Directrius per al naufragi”. És el dolor de viure. Hi ha ironia i desencant, els carrers maquillats i els falsos bàlsams, la tremolosa flama que el recorre, i aquell estiu a Platja d’Aro, Jotabé amb taronja i seduccions en seients poc reclinables, mentre a la ràdio anunciaven el nom dels millors.
No és un llibre fàcil de llegir: té l’enigma dels llibres que t’obliguen a seguir les petges de la veu poètica i a interpel·lar-te. Cal deixar-se emportar per la munió de veus que hi ressonen, per les imatges que provoquen estranyament, per aquesta lentitud volguda, com si calgués aturar la vida un moment i sentir-la a càmera lenta, sentir els plaers, l’excitament efímer i el dubte, els mals presagis.
A Les morts d’Octavià també hi ressonen múltiples veus literàries: Horaci, Ausiàs March, Kafka, Pound, Heidegger, Blaise Cendrars, Thomas Bernhard, Milan Kundera i, sobretot, Eliot. Els anys 70 (amb una picada d’ullet a l’any de naixement de Masdeu, el 1976) prenen un relleu especial, amb referències al cinema (Taxi driver, de Martin Scorsese, recordant la mítica frase del protagonista mentre es mira al mirall: “You talkin’ to me?”), a la música (Sixto Rodríguez i la cançó titulada Crucify your mind) i al futbol (el jugador txec Antonin Panenka i la seva especial manera de tirar un penal a la final de l’Eurocopa de l’any 1976, amb el vers: “i Panenka cosia Iugoslàvia / del talent dels suïcides”.)
En honor a tots els homes prescindibles
Hauríem d’alçar el cap
i xopar-nos del fred de les mil ànimes
que, com tu i jo, abandonen jardins,
hortets, roba estesa.
Saben que han fet tard.
(del poema ‘Not in my backyard’)
Algú ens ha vist a les nits, pidolaires
després d’estripar-nos els cors?
(del poema ‘Nit de joia’)
Marc Masdeu segueix mirant (i obrint) la gran ferida, el dolor del món i de l’home, la gran esgarrifança i la foscor, però trobo que aquesta vegada ho fa d’una manera menys ofegadora que en llibres anteriors, amb versos que de vegades gairebé no permetien respirar. No ha perdut la força verbal i visual de les seves imatges poètiques ni la veu personal; al contrari, el seu despullament és possiblement més inquietant i corprenedor.
L’Octavià contemporani imagina maneres de morir enmig de la mirada dels segles, que veu passar la vida i la mort. L’Octavià del segle X i el d’ara moririen junts als marges “en honor a tots els homes prescindibles”, “cercant els ecos dels abandonats”. Potser “l’agonia fou no saber estimar.”
Moriré enmig d’una nit manta gèlida
amb l’excusa dels carrers sense eixida,
ple de propostes i esses informals,
meditades passes de suïcida;
temorenc com aquell Crist sangonós.
¿Serà un cop de martell a la testa
per la mà honesta d’un home casat
o per l’estrangulament d’un excés
de viagra dins del jaç calitjós?
Això mai ningú no ho confirmarà.
***
Un fred de cap d’any abans del raïm
ens enclota en la confusió molt fonda
de no empassar res des de la innocència.
“Tot s’esgota i cal gastar-ho amb gran joia,
s’ha d’esprémer el suc de cada mentida.”
(del poema ‘In flagrante delito’)
Montserrat Garcia – El Núvol (06.05.15)
