LES TENEBROSES. Rafel Nogueras Oller

Títol_ Les tenebroses

Autor_ Rafel Nogueras Oller

Pàg_240

Col·lecció_ Alabatre, 22

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-937976-1-4

Rafel Nogueras Oller (Barcelona, 1880 – 1949), va ser en el seu moment un poeta il·luminat que implantà la seva poesia directament en l’àmbit social sempre situat en una moral molt particular, a mig camí de la utopia anarquitzant i la crítica més mordaç, i alhora ingènua, contra un sistema que li semblava corrupte, hipòcrita i degradant, però del que no se’n podia desentendre perquè, inevitablement, en formava part. Així, com un Quixot armat de versos, baixava a les clavegueres de la ciutat, als barris baixos, a salvar les classes més oprimides i més mancades d’oportunitats, i ho feia acusant directament la hipocresia i l’abús de les classes benestants, de les institucions corruptes i la doble moral establerta. Una poesia, doncs, de lluita, però també, com apunta Albert Tugues, de sàtira dels mals hàbits del treballador català i del treballador immigrant, humiliats i ofesos per la vida miserable a què els portà la industrialització i la modernitat del país.

Freqüentador de bodegues i tavernes populars, intentà recuperar, poèticament, la dignitat i la consciència d’aquestes classes sotmeses a una mena d’esclavatge per part de la burgesia i fou, segurament per això i per les realitats xocants que exposava i que altres preferien allunyar de l’àmbit de la creació artística i literària en una Catalunya sempre curosa de la polidesa i correcció de les seves icones culturals, que fou ignorat i quasi silenciat com ho foren altres escriptors com Juli Vallmitjana, que volgueren retratar una realitat que molestava o incomodava les patums del país, que no van permetre que aquest esperit corrosiu es prodigués gaire més.

Bibliografia

La seva carrera com a escriptor va començar molt aviat amb les seves col·laboracions a “L’Atlàntida” i “La Talia Catalana”, i s’estrenà amb un sainet, Una cosa que passa (1898), on ja retratava ambients socials sòrdids de la Ciutat. De seguida s’infiltrà en els ambients del modernisme i començà a publicar a les revistes “Joventut” i “Catalònia”, impregnant-se dels ambients més bohemis i decadents i sempre al servei d’una visió romàntica de l’artista. El 1901 fou premiat per la novel·la breu El pas de la mort i el 1905 publicà l’obra per la qual és més conegut, Les tenebroses. Durant uns anys la seva obra va seguir tutelada per un cert to moralitzant (les cançons Poti-poti (1906), o les deRodamón (1907), musicades per Narcisa Freixas) que a poc a poc es va anar diluint a mesura que es dedicà a publicar obres pedagògiques (Alfabeto ilustrado, Viaje a través del mundo gramatical), procés que va culminar en convertir-se en funcionari, tasca que compaginà amb el periodisme. A partir d’aleshores va escriure sarsueles i va publicar La cruz del camino y otras narraciones (1915), una versió prosificada de Les tenebroses titulada Ciutat endins (1918), i la novel·la breu La “Pecat mortal” (1923).

Les tenebroses. Una altra Oda a Barcelona

A Les tenebroses, Nogueras i Oller hi vessa una crítica mordaç, però alhora empeltada de passió jovenívola, sobre la Barcelona materialista i saturada de la hipocresia que exposa les cares boniques del progrés mentre amaga els racons més empudegats del vici i la corrupció. Amb un llenguatge directe i volgudament col·loquial, la veu del poeta fa esclatar els seus ideals de jove inconformista i incòmode i el seu anarquisme quasi ingenu per disparar contra les institucions en un to messiànic que l’enfronta, com a bon artista romàntic, a la societat establerta, atrevint-se, fins i tot, a respondre a l’oda A Barcelona, on Verdaguer cantava el creixement de la ciutat burgesa, amb una Oda número 2 a Barcelona on espolsa tots els draps bruts d’aquesta burgesia incipient.

Una essa. Un antecedent dels cal·ligrames?

També a Les tenebroses hi trobem el que podria ser el primer cal·ligrama escrit i publicat en la literatura catalana moderna, “Una essa” que, essent del 1905, s’avança uns deu anys a l’“Oda a Guynemer” de Josep Mª Junoy, que molts encara consideren el primer cal·ligrama en català, o als de Carles Sindreu (de 1915), i s’avança, també, d’uns catorze anys, als primers de Salvat-Papasseit, de 1919. Si tenim en compte que Apollinaire va publicar els seus Cal·ligrames el 1913 i que no n’hi ha cap de Marinetti que sigui anterior al 1905, podríem estar parlant d’un precedent insòlit i ignorat de la poesia europea.

Deixa un comnetari