L’ESFERA INSOMNE de Màrxius Sampere i tres postals evocadores de Joan Duran al Núvol (03.10.15)

El 30 de setembre es va presentar a l’Horiginal l’últim poemari de Màrius Sampere, L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Durant la presentació, diversos amics del poeta van recitar poemes que formen part del poemari. Joan Duran va llegir els tres poemes que ens comenta a continuació, com si els textos fossin per a ell “ciutats, paisatges o habitacions que m’acollien.

Poema V

L’Ésser —diu el savi bruixot— és
el seu potser. Existim
d’acord amb l’última probabilitat
indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem
en la superfície concedida
amorosament. Al pescador li és ben fàcil
retirar-nos de l’aigua viva. Llavors,
el nostre respir esdevé l’alè d’un altre,
el qui tot just acabava d’arribar
i no ho sabia, que li faltaria aire.

I així successivament, car el potser
no depèn del no-pot-ser. En aquesta experiència
invariable el temps irromp, i tria
qui ha de ser el predilecte
de la llum i de les seves
germanes àvides.

Perquè mai
no som l’endemà, som l’encara,
el potser jo, el potser tu, el potser
ell o bé l’absent, boirenc i neguitós
que va sortir a trenc d’alba
i no ha tornat encara.

Potser és el no-pot-ser
tot el que ens envolta
i jo, al punt central
de tanta impossibilitat organitzada,
m’estimo a mort, i així és com la mort
s’enretira: deixa entrar
una nova visió, amb infinits
acompanyants, tots de ceràmica.

Estimat Màrius, poeta del dubtar frondós,

T’escric assegut davant dels molls i els cabassos de peix retut. Aquí: on la ciutat del teu poema s’obre a l’extensió d’un blau que és tan impossible com ho és l’existència del mar que m’imagino que ens esguarda. S’ha fet fosc i, mentre penso amb quines paraules t’agrairé aquesta primera aturada en el viatge vers el centre de la teva Esfera, bec una glopada aspra d’intempèrie i veritat.

Creu-me: davant meu, les onades avancen des del seu existir fins a la no existència. I les compto, una a una, des d’aquesta terrassa improbable on ara degusto el potser del món tot fent balanç del dia. I m’amara, com una marea sobtada i violenta, aquesta certesa: que pensant-nos, també nosaltres, com l’aigua, ens transvasem. Que vivint-te, em trasllado del jo cap al tu. Que aquestes paraules meves les xucla el vòrtex del teu poema. I que amb elles, em confonc i em desaparec dins de l’únic paisatge que, ara, em sembla probable. Perquè ens nega la mort i ens submergeix —ell sí, tu sí— en un bany d’infinits possibles de paraula.

Poema XXIV (2a part)

Qui de vosaltres sóc jo? M’ho pregunto
perquè totes les coses del món
són sense dir res—
i aquest silenci significa
haver guanyat, haver arribat
fins aquí, on, finalment,
s’obre la llarga continuació inesperada—
car el final no es diu mai: recorda’m que visc—
doncs hi torno: sense dir res
són totes les coses del món —perquè el silenci
no és cap obstacle mut, és el mateix objecte
situat en un altre lloc secret— on hi passen
temporades cícliques
abelles amb flors en propietat, encadenades
al sexe superior i la llum.

Estimat Màrius, poeta del deliri obscur,

Acabo de passejar davant la ciutat callada que m’has bastit amb aquests versos. I ara, contemplant-la sencera des del baluard del teu llibre, provo d’escriure’t mentre abandono la meva mà vers la llarga avinguda de la continuació inesperada que, pel què em contes, hauria d’existir rere algun tombant de carrer.

He gosat caminar, tal com m’hi obliga la teva lucidesa escrita, negant tot el món —el jo, tu mateix, els objectes, la llum—. Després, m’he forçat a qüestionar-lo, a encriptar-lo i, finalment, a embriagar-lo amb la verbositat —Romera dixit— amb què ens aboques a perdre’ns per un laberint d’envans despullats, de façanes tapiades i de ravals foscos. I finalment, he provat de fer-lo emmudir amb les mateixes paraules amb què tu ens el poses, nu i potencial, desmesurat i desbridat, a les mans i a la gola.

Te’n dono les gràcies. Perquè des de la teva Esfera insomne, ens fas l’ofrena de fer-nos partícips de la gènesi d’un univers rebel i nou. D’aquest l’espai escrit on podem començar de zero, amb la nova veu. I amb ell, ens dónes permís per articular l’única pregunta que, potser, caldria fer-se. Vet aquí la qüestió: parlar o no parlar. Ara sé, de moment, que tu, d’entre les dues respostes, esculls la de ser poeta.

Poema XXV

Tot allò que no parla de mi no existeix—
d’ara endavant, en absència de pronom,
el món serà més cert —tota paraula,
afirmació— per això, la frase propulsada
s’acaba amb el retorn
al bell principi: aigua—
llum d’aigua, tenebra

d’aigua lluminosa —no veig qui
m’ha passat davant— si de cas era l’ombra
esmaperduda —tot just tèbia—
dels morts aparents —qui, qui és tan hàbil
que em precedeix i a sobre m’estima?

Dic, faig, t’estimo—
Estimo — no pot ser
no estimar — no pot ser la cosa
tota sola — això i allò van trobar-se
per sortir una nit — érem
en un alè, la mort en vida — és impossible
no estimar — estimem
pertot, amunt i avall — estimo fins a tu,
fins a mi, fins al fins
impersonal i àvid — som l’amor — amor és
amor i no saber-ho — amor i no saber
si amor o no saber — estimar
és no saber-ho, és no dormir
cap dia, cap hora — ni tu
no saps no estimar — estimo a l’inrevés
del temps, allà a l’espai
de les figures escampades — estimar serà
el desordre, serà
la persona que s’acosta i encara
no té nom — que ve
no pas de lluny — que ve de dins — estimo carn,
la rèplica de la carn, la massa — estimar
és estimar la fibra, el suc.

Estimat Màrius, poeta de l’amor nou,

Quin esclat de llum, la cambra secreta que em reservaves per estar-m’hi. Assegut a la vora del llit que tot m’ho revela, repasso cada grop d’aquesta estança que m’alces amb versos. I m’escruto dins els miralls que en folren les parets. Perquè les teves paraules parlen de mi: m’afirmen endins les seves síl·labes. I perquè m’hi reconec, entre lletres, les faccions del desig.

El teu, és el verb que ens torna als principis del voler i a la fam primordial. El que llavors, excitat, ens modela, com fang en els dits de la paraula, tal com escriu la Mireia Vidal-Conte. El que ens torna a l’existència rotunda, lliure i desbordada. És a dir, a l’existència de qui és, només, perquè estima. I perquè estima així: d’una forma desapresa i infantil. Desordenada i caòtica. Capgirada i festiva. La de qui estima, en definitiva, amb voluntat de crear.

Que, al capdavall, és per a crear, que ens han parit.

Joan Duran, Núvol  (03.10.15)

http://www.nuvol.com/noticies/tres-postals-des-de-tres-poemes/