L’Ésser estimat d’Evelyn Waugh
Traducció d’Albert Pijuan
LaBreu Edicions, Barcelona 2015
129 pàgines
En la seva tasca de portar als lectors catalans petites grans obres, LaBreu torna amb L’Ésser estimat d’Evelyn Waugh (1903-1966). Malgrat el que ens pot suggerir el seu títol, L’Ésser estimat no és pas una novel·la d’amor. O potser sí que ho és. No, segur que no ho és… però… M’explico.
En el gran i sòrdid Hollywood dels anys 40, terra de grans estudis cinematogràfics, llums de neó i estrelles de cine, però també terra de competència sense miraments i de falses aparences, el jove poeta anglès Dennis Barlow intenta viure i fer-se camí cap a la cima de l’èxit. Però com que l’èxit no el regala ningú, en Barlow, al perdre la seva feina de guionista, comença a treballar en una funerària i cementiri d’animals, la Felicíssima Àrea de Caça. Mentrestant, el seu mentor en l’inestable món del setà art, sir Francis Hinsley, caurà en desgràcia i, com a bon cavaller anglès, no trobarà sortida més honorable que el suïcidi. Lluny d’entristir-se per la mort del seu mentor, s’encarregarà de preparar el sepeli, i al fer-ho descobrirà la Clariana dels Remors, un luxós i exuberant tanatori i cementiri de la zona de Bel-Air, la part més benestant de Hollywood, on s’ofereix tota mena de serveis als difunts i als que encara no ho són.
Allà hi coneixerà i s’enamorarà de l’Aimeé Thanatogenos (que en una estrambòtica traducció vindria a voler dir “estimada gent morta”), una jove que maquilla els morts, que al seu torn està enamorada de l’embalsamador i tanatopràctic del centre, el senyor Joyboy (“noi feliç”, un altre nom peculiar). En una relació que podríem anomenar creepy, el senyor Joyboy fa servir els Éssers Estimats (els difunts) com a eina de festeig amb la senyoreta Thanatogenos, com qui passa notes d’amor a una companya de classe o de feina:
– Senyoreta Thanatogenos, els Éssers Estimats li somriuen a vostè.
– Oh, senyor Joyboy.
– És veritat, senyoreta Thanatogenos. Em sento impotent. Quan treballo per a vostè hi ha alguna cosa a dins meu que em diu “És per a la senyoreta Thanatogenos” i sembla que perdi el control dels meus dits. No se n’ha adonat?
– Bé, senyor Joyboy, me’n vaig adonar tot just la setmana passada. “Últimament, tots els Éssers Estiamts que provenen del senyor Joyboy”, em vaig dir, “duen el somriure més preciós del món.”
– És per vostè, senyoreta Thanatogenos.
El senyor Joyboy, l’home brillant en la seva feina a qui tothom admira “Mentre passava pel seu costat, com un artesà entre els seus deixebles, deixant anar una correcció aquí, una recomanació més enllà, de vegades posant la seva mà cordial damunt d’una espatlla viva o d’un maluc mort, el senyor Joyboy era una figura romàntica, una devoció compartida per totes, i no pas un premi del qual alguna es pogués apropiar.” veurà com cada cop rep menys atencions d’Aimeé Thanatogenos, que d’un temps ençà ja s’està veient amb en Barlow.
Aquest triangle amorós es desenvolupa ple de secrets, equívocs i xocs; en Barlow, fent-se seus poemes mortuoris de Poe per impressionar a Thanatogenos; aquesta, menyspreant de forma oberta la feina de Barlow; en Joyboy, corferit, dedicant-se a cuidar la seva mare i al lloro d’aquesta.
Evelyn Waugh resol aquest entramat amb la ironia, mala llet i la perspicàcia dels grans autors. Diàlegs fins en la forma però punyents en el fons, situacions rocambolesques i grans dosis de sàtira per retratar aquella època d’esplendor aparent, de falses aparences, amb el xoc entre una classe aristocràtica en plena decadència i el pragmatisme nord-americà, que es converteix en naïf davant l’humor negre, irònic i fins una mica càustic, tan típic de les illes britàniques. L’Ésser Estimat, el finat, aquell que rep totes les atencions per fer-li desaparèixer les màcules de la vida, esbossant-li de nou el somriure innocent i el gest serè, mentre aquells que encara són vius s’escarrassen a fer-se la vida un embolic, o a fer-se-la impossible, els uns als altres.
La magnífica traducció d’Albert Pijuan ens permet descobrir un dels autors més càustics i irònics de la narrativa anglesa del segle XX, amb una prosa que dispara directament contra la línia de flotació de les convencions socials d’aquella època, d’allò del que és correcte parlar o del que val més no anomenar en veu gaire alta. Unes convencions que en el món anglosaxó no han canviat massa, i que, de fet, tampoc no ho han fet massa en el nostre. També, un atac frontal contra el negoci de la mort, o de la gestió de la mort, més ben dit; un dels més lucratius i carronyaires que hi ha. I això, llastimosament, tampoc ha canviat gens.
Un llibre tan divertit com creepy, que entusiasmarà als amants de l’humor negre!
