L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh al Núvol (13.09.15)

Em temo que hi ha més autors que no convindria que són coneguts únicament per un sol llibre. O, el que és molt més greu, que són pràcticament desconeguts per la majoria del públic, ja que només tenen present el títol de la seva obra més cèlebre per l’adaptació televisiva o cinematogràfica que se n’ha fet. En general, ignoraran fins i tot que el guió es basava en una novel·la. Així, per exemple, la majoria recordaran pel·lícules com El que resta del dia o Retorn a Howard End, però no seran gaires els que sabran dir que els autors de les respectives novel·les originals són Kazuo Ishiguro i E.M. Forster, respectivament.

Succeeix el mateix amb la sèrie Retorn a Brideshead, potser una de les més recordades per un bon nombre d’espectadors per la seva altíssima qualitat, la major part dels quals que tindran ben present el nom de l’actor protagonista, Jeremy Irons, però que difícilment podran dir el de l’autor del llibre, Evelyn Waugh. I entre els pocs que ho sabran dir, ja prou hauran fet si han llegit aquest llibre —«Per què hauria de fer-ho, si puc veure’n el DVD?»—, i no pas algun altre seu. Quan en té d’altres ben estimables, com el que ha publicat La Breu Edicions aquest setembre: L’ésser estimat (The Loved One), traduïda per Albert Pijuan Hereu.

Si no n’hem sentit mai a parlar, i ens basem en el títol, segurament imaginarem que es tracta d’una història d’amor més o menys convencional, i suposarem que aquest ésser estimat és el protagonista romàntic de tantes i tantes novel·les, a la recerca de la seva meitat perduda, de la seva parella perfecta. Tanmateix, a mesura que avançarem en la lectura anirem adonant-nos que si bé és una història d’amor, d’un triangle amorós del més inesperat i imprevisible, és, també, i per damunt de tot, molt més.

I és, precisament, en aquest molt més, en tot el que envolta, conforma i determina la història d’amor, on es reflecteix la vàlua de l’obra, el que ens durà més enllà del que havíem previst d’entrada. I ens hi durà mitjançant un demolidor sarcasme que, oferint una primera impressió de no respectar res ni ningú, respecta el que és fonamental.

Respectant la moral i el sentit comú, però posant amb contundència el dit a la nafra de tots els formalismes i convencions socials que converteixen la nostra existència en paper mullat; que suposen renunciar al nostre estat natural i als nostres desitjos a canvi de triomfar en la vida; a sacrificar veritat per aparences: “En un món competitiu ja gent val el que aparenta. Tot depèn de la reputació… «la presència», que diuen a l’est. Si perds això ho perds tot”.

Emprant, doncs, l’empenta indeturable de la sàtira per retratar el món on el semblar s’imposa a l’ésser. I això que en una entrevista a la revista Time de l’any 1946 asseverava que en la seva època ja no es podia escriure sàtira, atès que aquesta només “floreix en una societat estable i pressuposa uns estàndards de moral homogènia —els primers anys de l’Imperi romà i l’Europa del segle XVIII. Està dirigida a la inconsistència i la hipocresia. Exposa una educació cruel i esbojarrada, tot exagerant-la. Pretén produir vergonya. I res d’això no té lloc en el Segle de l’Home Comú, quan el vici ja no presta cap servei a la virtut”

En aquesta novel·la on els morts no només són més importants que no pas els vius, sinó que són tractats amb molt més miraments —potser per apaivagar la veu de la culpabilitat que tenen els que els sobreviuen per no haver fet tot el que calia per ells, quan encara podeien?—, la causticitat de Waugh esdevé la més implacable de les armes de destrucció massiva de la societat (o, més aviat, de les societats: la nord-americana però també l’anglesa) del seu temps.

El retrat, cru, severíssim, no pot ésser més fustigador. Els (vells) anglesos que segueixen creient-se els reis del món —“No trobaràs mai cap anglès entre la xusma…, excepte a Anglaterra, esclar”— viuen com relíquies del passat al bell mig de Hollywood, el nou paradís on els somnis esdevenen pragmatisme, el paradigma perfecte d’un país on tant tens, tan vals: “I per què vol noves idees? […]. Combustible més barat, sous més baixos i treballar més i més intensament, aquestes són totes les noves ideologies que necessito”.

Alterosos i tibats com són, convençuts de la seva superioritat, els súbdits britànics continuen passejant pel nou món com Gulliver ho feia per Lil·liput, incapaços de copsar que els lil·liputencs han esdevingut brobdingnagnesos, que han crescut tant que ni tan sols veuen els seus antics colonitzadors, quan passen pel seu costat; que tant ells com el seu imperi són morts, i que quan en prenguin consciència ja farà temps que seran enterrats i ben enterrats—com ho demostra el soberg, càustic, devastador, inoblidable final de la novel·la.

Xavier Serrahima, El Núvol (13.09.15)